«Tirant lo Blanc»

Crec que els catalans de la meva generació, que vam néixer en plena dictadura però vam poder gaudir de l’ús de la nostra llengua amb certa normalitat –fa més por la situació actual que la dels darrers anys 70 on el català era de nou a les escoles–, vam llegir en algun moment o altre Tirant lo Blanc. La gran obra de l’escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell, esmentada fins i tot al Quixot! 

En el meu cas vaig llegir una primera edició en català, per fi, adaptada per a un públic juvenil, on la història d’amor dels protagonistes ha copsat més el meu record que no pas les arts en la guerra o l’aventura a diferents països del seu protagonista. És la meva percepció i recordo que la d’alguns companys adolescents que la vam devorar.

En qualsevol cas anava al Romea a gaudir d’una història d’amor i la hi vaig trobar, se’ns dubte. També hi ha traïció, batalla, aventura per mar i terra, complicitats.

Si algú em demana opinió per anar a veure aquesta obra al Romea, indiscutiblement la meva resposta és si. L’hora i cinquanta minuts de representació em van passar de pressa i vaig gaudir de molts dels elements que hi trobem. Per tant, aneu-hi. 

I ara vull explicar que, tot i que vaig gaudir dels diversos elements que apareixen a l’obra, trobo que potser n’hi havia massa i que van apareixent com baules que formen una cadena però que no acaben d’encaixar del tot.

El text costa una mica de lligar i d’entendre. Les interpretacions, individualment potents a estones, de forma coral no llueixen tant.  Vull destacar la feina dels protagonistes principals de la novel.la: el mateix Tirant (Rubén de Eguía), la seva estimada Carmesina (Clara Mingueza) i la donzella Plaerdemavida (Laura Aubert), sense desmerèixer a la resta, que estan força bé.

Malgrat tot, aquests dies després de veure l’espectacle i fins avui que escric aquestes línies, he estat intentant entendre perquè no em va semblar un espectacle rodó i sense fissures si hi ha tantes coses que són genials. Intento explicar-me.

Soc molt fan de les escenografies diàfanes que van introduint elements de manera més o menys enginyosa que ajuden a completar la idea que ens fem d’allò que estan narrant. Si el text i la interpretació són bons i els accessoris en la seva justa mesura, el text i les interpretacions creixen.

En aquest sentit em va agradar moltíssim com resolen una escena en un vaixell amb dos estris, un pal i vàries cordes, i el moviment perfectament compassat dels cossos dels actors que aconsegueixen donar al ritme el vaivé de les onades. També vaig trobar molt enginyós com combinant diversos estris amb dues peces grans, que semblen de marbre rosat i es mouen amb rodetes, aconsegueixen resoldre moltes escenes. Bravo per l’escenografia.

La música en directe al fons de l’escenari, de la talentosa Judit Nedderman, acompanya l’obra d’una manera molt especial. Canta, toca instruments, combina peces i sons ja gravats en un ordinador i les composicions són precioses i encaixen molt bé amb l’espectacle, creant un ambient encisador. Els actors també acompanyen a l’autora, alguns canten, toquen instruments o manipulen l’ordinador. Bravo per l’acompanyament musical. 

En algunes escenes introdueixen els instruments no només pel seu so, sinó com a part de l’escenografia. És molt divertida una escena de sexe entre els dos protagonistes compassada pel so d’un violí tocat per la noia al ritme de la còpula. O una altra estona representada entre dues actrius i un violoncel.

La intensitat d’algunes escenes és a càrrec del volum del so de varis instruments de percussió, dels cops de peu o de pals a mode de llança que tots els actors executen perfectament sincronitzats mentre dansen. Una altra llum roja intensa li dona força a aquests ritmes i balls intensos. En algunes escenes se’ns mostren els actors i allò que està succeint en una mena d’ombra xinesa gegant al fons de l’escenari, amb un vermell rabiós que destaca encara més el negre de les ombres que hem de poder desxifrar. Bravo pel recurs de les llums.

Els actors desenvolupen el seu rol en un personatge principal i són destres quan han d’interpretar altres personatges. El vestuari és modern i a la vegada molt adient per a escenes de cavallers, reis i reines, emperadors i emperadrius, guerrers cristians i musulmans. És fantàstic com amb tant sols una capa amb caputxa o un simple mocador i l’actor o actors en un altre registre, el nou o nous personatges entren en escena. Bravo pel vestuari. 

Doncs tot plegat, que és més que lloable en cada una de les faenes que configuren una representació teatral, crec que no està lligat amb l’encert que hauria calgut. Tots els elements haurien d’haver estat baules d’una cadena flexible fàcil de transportar, amb moviment lliure i lleuger malgrat el pes. Penso humilment que hi ha una rigidesa que fa que les baules no facin la seva funció. I per això la feina coral dels actors i les interpretacions individuals, algunes molt bones, així com el text, no acaben de lluir. Menys és més, que deia aquell. 

Us convido al Romea, un teatre que per a mi és casa, a gaudir d’aquesta història tan antiga com actual. Davant d’una feina de tanta gent de diferents disciplines i amb tant de talent, cal ressaltar allò amb que més ens hem identificat i ens ha fet gaudir. Sempre ho trobarem.

Salut i teatre!