«Passaran coses fantàstiques»

Anar a la Sala Flyhard és una experiència en si mateixa. Sents que han vingut a fer teatre a casa, al menjador. En un espai reduït conviuen una escenografia completa, 50 espectadors, 25 a cada banda i, en aquesta obra en concret, fins a quatre intèrprets a la vegada.
 
Vaig trobar molt divertit el que vaig viure els minuts previs a l’inici de l’espectacle. Un matrimoni assegut a la meva esquerra, a primera fila, no podia parar de fer soroll davant la sorpresa de poder tocar amb la mà els mobles de la cuina on ha de succeir tota la trama. Era la primera vegada que anaven a aquesta sala i la mare, especialment, recriminava a la filla que com era que l’havien portat a aquell lloc, que si era una broma o un experiment del qual l’havien mantingut al marge.

I li feien això un diumenge tarda en família! Era tan escandalosa la perplexitat de la mare i el riure nerviós que li generava, que la filla li va demanar educadament que callés. I fins i tot va sol·licitar ajuda al pare per contenir els aücs de la mare. Durant l’episodi no sé com vaig aconseguir aguantar-me el riure. En qualsevol cas, va reforçar el pensament que us vull transmetre: cal anar a sales petites com la Flyhard i recolzar aquest tipus de presentacions. Faig una crida des d’aquí perquè aneu a descobrir-les, en soc fan absoluta. És el teatre en estat pur. Gairebé el cos et demana integrar-te a l’escena i interactuar amb la situació. Tot i que el màxim que fas és apartar els peus perquè cap personatge ensopegui i acabi al teu damunt. És absolutament espaterrant. No us perdeu l’experiència.

Aquesta obra en concret va ser un descobriment. El text del Jordi Casado i la Silvia Navarro és molt poderós, fantàstic. Sota l’aparença d’una situació tan estrambòtica com màgica i divertida, amb uns personatges histriònics carregats de punyetes, t’arriben missatges soterrats molt importants. Em quedo amb aquestes paraules dels autors: “Hem volgut escriure una comèdia fantàstica o una fantàstica comèdia que parteixi de la misèria, de la insatisfacció, de l’anar tirant. Del cinisme. Aturem-nos un segon i pensem en què és el que realment volem, no?”

Un noi jove molt enamorat de la seva parella viu obsessionat espiant el seu veí a través de la finestra de la cuina. Li atribueix l’assassinat de la veïna, a la qual no ha vist ni sentit entrar i sortir de casa des de fa dies. Tampoc sent les cançons de la Núria Feliu que el torturaven habitualment. Les cuines d’aquest veïnatge donen a un pati interior petit i pròxim que no ajuda a la intimitat. El protagonista empra la seva vida elucubrant sobre què està passant a la casa del costat. Concloent, com si fos una veritat absoluta, que ara tenen més diners perquè cuinen llenguado i tot tipus de peix, amb lo car que està!

Mentrestant, la seva vida s’està ensorrant: no treballa, vol ser famós publicant un pòdcast el qual vol nodrir amb les seves fabulacions i té abandonada la relació profundament amorosa amb la seva companya. El Ferran Vilajosana fa una interpretació extraordinària. Al principi sembla massa exagerat tot ell (la proximitat amplia aquesta sensació). Però el personatge i els esdeveniments secunden aquest treball de l’actor: està sublim. Ell porta el pes principal, tot i que molt ben acompanyat per la Júlia Santacana, que interpreta molt dolça i convincent la dona enamorada que apel·la a la paciència per donar temps de refer-se al seu company, entregant-li tota la seva confiança. Ella treballa d’infermera i veu com els seus ingressos no són suficients per sobreviure. I continua confiant en el seu home, que mig l’enganya, tan enamorada com n’està. Tot i que darrerament ha de recórrer a fumar-se un porro de marihuana més sovint del que voldria per suportar la situació. 

Apareixen dos personatges més, els veïns interpretats pel Sergi Armentano i la Teresa Vallicrosa, que també fan grans interpretacions. Són allà mateix, se’ls entén a la perfecció, es mouen en una caixa de mistos amb tanta solvència i consciència de l’espai, tan absorts en el seu paper, que arribes a tenir la sensació que ets al cinema i que tot succeeix en una pantalla llunyana. 

Aquest efecte pantalla és en gran part mèrit dels actors. No puc explicar per què en prens absoluta consciència per no esbudellar la trama. El que sí que vull compartir és com ajuda també la quantitat de coses fantàstiques que hi passen. Màgia pura davant dels teus nassos. Res de “Mags Pop” eh, trucs senzills perfectament executats, absolutament necessaris per la trama i que encara donen més solidesa a la feina dels actors. Que bé que ho lliguen tot, és admirable. 

No us perdeu aquesta experiència, sou a temps d’anar-hi. Veig que van exhaurint les entrades dia rere dia. No m’estranya. Enhorabona a tot l’equip d’aquest espectacle. 

Sou molt grans!!!