Entre els Pirineus i les illes, passant per la ciutat

Senyor director,

M'han arribat a les mans dos llibres de petit format, i gran ressò amagat. Per una banda el llibre d'Antoni Mus titulat Ganes de Viure, editat el 1981 per Edicions 62 dintre de la col·lecció de butxaca El Cangur. El segon és un dels primers llibres de la Raquel Picolo de Voliana Edicions de l'any 2012 anomenat La nit als armaris. Entre un i l'altre han passat unes quantes dècades, però tots dos ens parlen d'un tema universal. La lluita per la supervivència, el xoc entre el món rural i la ciutat, i els conflictes personals tant a nivell social com a nivell personal.

Tots dos formarien part de la literatura menor de la nostra cultura, però no ens enganyem, donen la perspectiva necessària per a les obres de gran volada. Dintre d'aquest segment més humil podem recordar els Contes de Kaneai de la mateixa Raquel Picolo, on connecta el món rural amb la ciència ficció i el terror. O bé un altre llibre com Obaga de l'Albert Vilaró de l'any 2003. Pertanyen a escriptors que publiquen a finals de la Dictadura i durant aquesta Segona Restauració Borbònica, mal anomenada període de "Transición" perquè no se sap cap a on va. Més aviat a fer tombs a lo mateix de sempre. 

La temàtica de La nit als armaris és fantàstica, ens aboca de cap a les experiències interiors, a la recerca dels sons i malsons. La nostra escriptora Picolo enfoca els seus textos des del punt de vista femení, on els personatges masculins no surten gaire ben parats. Què hi ha per sota del comportament humà? Entremig de la vida i de la mort, la violència apareix ben viva. La força imposada als més febles que es manifesta en totes les narracions. Perquè de fet, allò més important no es mostra explícitament. És la por, que rau en el context vital dels personatges, nascuda de la repressió de les llibertats. 

És aquella contra la qual cal lluitar per sobreviure, per tirar endavant, un anar fent que implica un acte de resistència vital, unes ganes de viure com titula l'Antoni Mus, malgrat els peatges i les esgarrinxades que cadascú pateix. Podem trobar aquestes connexions, que com les aigües dels rius, es filtren entre les muntanyes del Pirineu i de les Illes per corrents desconegudes. És un cercle que ens acompanya de dia i nit, com l'ànima que s'expressa mitjançant el cos, i que perdura en les següents generacions.

Sergi Turiella Gómez