«Del fandom al troleig»

Fa temps que m'he adonat que he estat una privilegiada perquè el contacte amb el món teatral em va facilitar ser una noia avançada a la meva època. D'adolescent tenia força més normalitzat que la majoria dels joves de la meva generació, l'existència de les parelles homosexuals. També de les persones que no se sentien còmodes amb el gènere amb el qual estaven identificades socialment. Participava de la llibertat amb que s'expressava l'entorn de la faràndula, tal com anomenaven despectivament al meu pare i les seves amistats, la societat més retrògrada d'aquells temps. L'educació rebuda per la meva família paterna, sobretot, em va permetre créixer amb la mirada àmplia.

El tema del patriarcat em va costar més, era més gran quan vaig adonar-me de la magnitud de la tragèdia. No només per experiències en primera persona. La meva filla gran primer i, encara de forma més evident, la filla petita, m'adverteixen de “micromasclismes” en algunes de les meves accions o paraules. Ja gairebé ho tinc erradicat. És un exercici del que no defalleixo. 

Dit això, aquest excepcional espectacle de la Sala Beckett, Del fandom al troleig, va aconseguir que brollessin de mi dues emocions importants. Per una banda, vaig sentir com em pujava la sang al cervell i com se'm posava la cara vermella en una escena , tant irreverent com brillant , interpretada magistralment per una de les actrius més joves, desconeguda per a mi, i que també és l’autora de la música original: la Belén Barenys. Soc una “boomer”, com diuen les meves filles. Una “boomer” en tot el ventall de possibilitats on es pot aplicar el terme. Una “boomer” que vol ser la presidenta del club de fans de la Barenys. 

Per altra banda, aquest gag impertinent i molts altres, t'aboquen a riure per poder suportar la realitat del que exposen. És un mirall obscè del tarannà de la societat actual. De la seva versió més preocupant. La més deshumanitzada, la que no comparteix pell, la que ens entra només pels ulls a través de les pantalles i que fa, que cada vegada més, aflorin nous casos de malalties mentals.

El text, la posada en escena amb tants elements, la música, els diferents idiomes que empren, el show apocalíptic i les interpretacions són una denúncia tant flagrant i enginyosa de com estem instal·lats en la "cultura" del bla bla bla bla bla bla bla i de la desinformació, que fan que l'aparició del món dels babaus sigui la conseqüència més natural. La protagonista busca ser com més estúpida millor com a solució per deixar de patir. Ha viscut sotmesa a la pressió materna, des de ben petita. Una mare que l’obliga a ser perfecta i excel·lir en tot com a únic camí per assolir l'èxit. I quin és el verdader èxit? Treballar fins l'extenuació renunciant als fills o tenir-los per acabar deixant-los sols o a càrrec de tercers? I el que encara és més greu: és un problema de les dones, és clar, que els parim.

Hi ha un clar contrast entre com n’era d’estricte l’educació en un context social i una època passada i com ho és ara, on estar informat no és interessant i l’exigència ha passat d’un extrem a l’altre. Els pares tenim l’obligació de vetllar pels fills. I vetllar per ells és fer-los un bizum.

És tot tant bèstia que ho has d'acabar relativitzant. Les xarxes socials són la panera més gran de la rifa del sense sentit, de la distància entre les persones i de la fi de la cultura com l’hem entès les generacions anteriors al núvol. 

No conec les actrius més joves. També son dignes d’un nombrós club de fans. Les penso seguir en tot el que facin: la Roser Dresaire, la Irene Moray i la Laura Roig. Són desvergonyides, segures de si mateixes, descarades, fresques. Estan molt preparades i li donen credibilitat i força a lo groller de moltes ocurrències que se’ns plantegen. 

Sí que conec la Judit Martín, i no me n’amago que és de la seva faceta televisiva. Fa el que li he vist fer sempre i és un encert perquè la perspicàcia i solvència que demostra són necessàries en aquesta exhibició meravellosa. Ara bé, el conjunt de la resta d'actrius és sublim. La feina coral, impecable. I arrodoneix aquest catàleg de dones la responsable de l’autoria i la direcció, la Berta Prieto, que cal tenir molt present com a dramaturga. Un conjunt imperdible, feu-me cas.

Salut i teatre!