Els últims raiers

La Pobla de Segur, diumenge 13 d'agost de 1972. El dia s'aixeca rúfol i gris a la vora del riu Noguera Pallaresa. Així i tot, una gran multitud ja s'ha congregat a tocar de l'aigua, refugiant-se sota paraigües negres de la pluja que comença a caure. L'esdeveniment que estan a punt de presenciar bé s'ho val, ja que fa prop d'una quarantena d'anys que no succeeix.

 
També expectants i amb el cor encongit per l'emoció, els protagonistes d'aquella jornada són uns quants quilòmetres riu amunt, a punt per davallar dalt d'unes embarcacions amb què es guanyaven la vida quan eren joves: els rais. Dos d'ells -lo Moixina i lo Xonan- són de la contrada, i dos més venen de Coll de Nargó, on també es practicava el seu ofici, ja desaparegut. 
 
Amb la gent que espera ansiosa la baixada, tres homes que també practicaven l'ofici aguarden l'arribada dels seus companys. Tot i no anar dalt dels rais, sí que duen l'indumentària per a l'ocasió: camisa, calçotets llargs, espardenyes, mocador al coll i gorra negra sobre la testa. Són els últims raiers, els testimonis vivents d'una feina ancestral que els temps moderns van esborrar del mapa. Poc s'imaginen que en aquell dia plujós estan a punt d'encendre l'espurna d'un foc que avui encara crema. 
 

L'ocàs

L'ofici dels raiers es feia a tots els llocs del món on un riu unia un bosc amb una ciutat o un port de mar. Rebien, però, un nom diferent en cada cas: almadieros a Navarra, navateros a l'Aragó, zattieri a Itàlia, daustrom o flösserei a Alemanya i Àustria, radeliers i floteurs a França, i raftmen o draveurs al Canadà.

​L'ofici dels raiers es feia a tots els llocs del món on un riu unia un bosc amb una ciutat o un port de mar

 
Al Pallars, el transport fluvial de la fusta comença el seu declivi a principis del segle XX, arran de la construcció de les preses i els embassaments per produir energia hidroelèctrica, que dificultaven el pas dels rais. D'altra banda, la construcció de les carreteres i l'arribada dels camions van canviar el mètode de transport de la fusta, ja que les empreses fustaires s'estalviaven temps i diners.

Tot i que els raiers podien sortejar la paret de la presa de Talarn mitjançant el baixador, una espècie de tobogan, abans de travessar-lo havien de desmuntar els rais i fer baixar els troncs per separat. Aquesta solució va durar molt poc, tal com explicava en el seu moment Pere Dalmau, un altre dels artífexs de la recuperació de l'ofici. D'aquesta manera es produïa l'ocàs dels raiers, amb una última baixada pel Noguera Pallaresa documentada l'any 1932.
   

«Els últims rais»

Van haver de passar quatre dècades perquè al Pallars els raiers tornessin a baixar pel riu. Tal com explica Àngel Portet, expresident de l'Associació dels Raiers de la Noguera Pallaresa, un dels artífexs d'aquella primera baixada de l'any 1972 va ser Ramon Canals i Guilera. Home lligat al Centre Excursionista de Catalunya, havia baixat amb rai pel riu Ebre, i "anava boig" per recuperar els raiers. Canals té la sort de trobar-se amb l'oncle de Portet, Ramon Boixareu, que era fill, net i besnet de raiers, a qui la idea li va fer molta il·lusió.

Aprofitant que la serradora de la seva família, Casa Martí, encara funcionava, van poder disposar de fusta per baixar pel riu, "una facilitat que no tothom tenia", explica Àngel Portet. Però rai sense raier no pot anar bé, així que van cercar aquells últims homes de la zona que havien practicat l'ofici: Marià Parramon, de 67 anys, de ca la Moixina i Joan Bernadó, de 65 anys, de cal Xonant, tots dos del Pont de Claverol.
 
També van cridar al Paco March de Sossís, de 85 anys, al Francesc Bosort, de 88, de cal Pardinyes de la Pobla, i al Francesc Monsó del cal Paco de la Molina, de 89 anys. Ara bé, acceptarien participar en aquell homenatge? "Ells ho recordaven com una cosa molt alegre, que feien molta juerga, però deien que el jovent d'aleshores estàvem carregats d'hòsties de voler repetir-ho", recorda Portet.

Així i tot, van acceptar, i amb l'ajuda de dos raiers de Coll de Nargó, l'Albert Cases de cal Franxet i de l'Antoni Pujol de cal Xurit, van poder baixar els dos rais des de la presa de Llania fins al principi del Pantà de Sant Antoni aquell dia plujós d'estiu de 1972. També va anar amb ells un picador, l'Elies Ortigosa, que va donar la sorpresa en arribar a baix quan "es van adonar que no sabia nedar", explica Àngel Portet.

«Els vells raiers ens deien que el jovent estàvem carregats d'hòsties de voler repetir això» – Àngel Portet

 
El també expresident de l'Associació Internacional dels Raiers recorda que aquell acte de record no va ser un fet intranscendent a la Pobla i al Pallars. "Amb alguns dels meus germans érem a les colònies de l'Orfeó lleidatà de Tírvia, i el fet era tan important a la família que ens van venir a buscar perquè ho vinguéssim a veure". 
 

L'espurna que encén la metxa

Després d'aquella baixada, n'hi hauria alguna més? En aquell moment poca gent ho pensava. De fet, Ramon Boixareu havia titulat l'acte com "els últims rais". "El meu tio estava convençut que les facilitats que ell va tenir (amb la fusta) no les tindria un altre, i que amb aquell dia s'acabaria", diu Portet. Set anys després, però, arran de les primeres eleccions municipals en democràcia, l'elecció de Jordi Martí com a alcalde de la Pobla suposaria un punt d'inflexió.
 
"Hem de fer una festa ben típica de la Pobla i que ens faci conèixer a fora", va dir Martí a Àngel Portet, que aleshores era a la comissió de festes. Ell va respondre ben clar: "aquí no hi ha res més que raiers". Després d'algunes idees curioses per part del batlle, com ara posar rodes als rais i fer-los baixar poble avall, Portet va parlar amb el seu pare Joan, fabricant de la famosa Ratafia dels Raiers, que tenia la marca dels raiers registrada des de l'any 1964. "Jo pago el lloguer de la fusta i feu la festa", li va dir.

Dit i fet. El 29 de juliol de 1979, set anys després de l'última baixada, se celebrava la primera Diada dels Raiers. Una festa que a partir d'aleshores reuneix any rere any multitud de persones a la Pobla de Segur cada primer cap de setmana de juliol. En aquella primera baixada oficial tampoc hi van faltar els últims raiers, els protagonistes del 1972, que novament van davallar amb els rais fins al Pont de Claverol.
   

El llegat

La història dels raiers fins avui en dia és de sobres coneguda: 45 diades celebrades, una Associació Internacional creada l'any 1989 gràcies a l'empenta i la iniciativa dels raiers pallaresos; una Creu de Sant Jordi atorgada l'any 2003 i el reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco el desembre de 2022.

Cinquanta anys separen aquest darrer fet de la baixada homenatge muntada per Ramon Boixareu. Aquell primer pas va fer possible tot el que va venir després? "Allò va ser la llavor, n’estic convençut", afirma Àngel Portet. També opina el mateix l'actual president dels Raiers, Miquel Gordó: "Una cosa porta a l'altra, és el que passa moltes vegades; pot ser que torni a passar o que no, i en aquest cas aquella idea va sortir bé". 
 
I què se'n va fer dels últims raiers? Francesc March i Rabassa, que va ser portada del primer número de la revista Lo Raier, va morir fa tot just 40 anys, el 25 de gener de 1985. Marià Parramon i Bernadó, lo Moixina, ho faria uns 10 anys més tard, mentre que Joan Bernadó i Gordó, lo Xonan, també moria al cap de poc temps, el 9 de novembre de 1996.

Amb la seva desaparició, s'esvaïa també la figura de l'últim raier, el darrer testimoni d'un ofici ancestral que, gràcies al seu record i a aquella primera baixada del 13 d'agost de 1972, avui és Patrimoni Immaterial de la Humanitat i una de les tradicions més arrelades i importants del Pallars. 

...que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Sóc fill del Noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

– Cançó del raier, Jacint Verdaguer
 
 

---

  Col·labora!

Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte: