Gerard Simó: «Vam fer la pel·lícula per pura intuïció, sense pensar en cap moment en premis o que anés als cinemes»

 

- Nominat als Premis Gaudí per la millor direcció novella amb només 25 anys. Sensacions?

- La veritat és que no ens ho esperàvem, pel tipus de projecte que hem fet de forma col·lectiva i perquè la pel·lícula realment no ha tingut una gran promoció. Estem sorpresos de tenir aquesta oportunitat de formar part dels Gaudí. 

- Aquest dissabte, el veredicte.

- A veure com va... L'important és haver estat a la gala i la festa que farem després. Quan no esperes res, tot és benvingut.
 
- Independentment de si guanyeu o no, com valores el camí recorregut fins aquí?

- Estem molt contents, perquè és un projecte que va sortir de la universitat com a treball final de grau. I després vam seguir apostant per desenvolupar-lo i rodar-lo, però com que sempre s'ha fet des del marge de la indústria no sabíem què és el que esperàvem. Ho vam fer com per pura intuïció, però sense en cap moment pensant en premis o que anés als cinemes...

- Quatre anys de feina que heu fet des del Col·lectiu Vigília.

- Vam unir-nos com a grup d'amics que havíem de fer un treball final per entregar a la carrera. Llavors vam entregar com un curt, i després, fora de la carrera, hem fet la pel·lícula. L'origen sí que forma part del procés universitari, però el projecte el vam rodar gairebé dos anys després d'haver acabat la carrera, amb una productora, que és Ringo Media, com per intentar professionalitzar al màxim dins dels recursos que teníem.

 
- La pel·lícula de moment està tenint força èxit. Premis, alguna menció especial... Esperàveu aquesta magnitud?

- Érem molt realistes en què és el que podíem aconseguir i què no. Estem molt contents perquè realment s'ha pogut veure a molts llocs, també fora d'Espanya. Vam tenir una estona molt maca a Gijón; aquí hem pogut estrenar en cinemes a Barcelona i també en altres llocs.  Crec que hem aconseguit el màxim del que podíem dins del tipus de projecte que era. Hem fet la pel·lícula per voluntat de voler fer la pel·lícula en si, i no pels resultats, que sona com molt idealista. I ara això és una ingenuïtat que hem perdut ja, perquè ara si fem qualsevol altra pel·lícula, ja no tindrem aquesta ingenuïtat de fer-ho per fer, sense pensar en el resultat.

- Ha sigut el teu bateig de foc?

- Sí, ha estat com un màster. El que més ens importa de la pel·lícula és el procés d'aprenentatge, perquè al final és una cosa que ens hem fet molt entre nosaltres sols. No hi ha cap màster ni res que ens pogués haver donat el que ens ha donat fer una pel·lícula.

«No hi ha cap màster ni res que ens pogués haver donat el que ens ha donat fer una pel·lícula»

 

- Només mirant el tràiler, la pel·lícula té pinta de ser lacrimògena...

- No, no. Jo puc entendre que la primera impressió sigui així: trista. Però us prometo que és una pel·lícula lluminosa. Hem intentat que el to fos bastant lleuger. Òbviament, tracta un tema, que és el de la vellesa i les cures, com gestionar les persones grans quan arriba una edat de molta dependència. Però està feta des d'un punt de vista molt jove i lluminós, que crec que no és molt drama.

- Us heu basat en algun cas real?

- No és biogràfic de ningú, però alhora sí que té parts de tots els integrants del grup. Té anècdotes de totes les àvies, els personatges estan construïts com una amalgama de trets de cadascú de les seves famílies. Sí que hi ha una part de la història, que és el fet que el noi visqui amb la seva àvia a soles, que teníem referents de gent propera que estava en aquesta situació. La Clara Serrano, la codirectora, va estar durant un temps en una situació similar, però la pel·lícula és ficció.
 
- L'edat imminent, la que ens tocarà viure a tots.

- És un joc amb les edats dels dos personatges que al final estan tots en un moment vital molt important. Ni l'àvia vol afrontar la dependència que té, ni el jove, el Bruno, vol afrontar que ja s'està fent gran. Llavors, sí, amb el títol juguem una mica amb la imminència de fer-se gran per les dos parts.

- La crítica ha parlat: "Ningú diria que és un treball universitari"; "Modest, delicat i sensible relat"; "Una òpera primera plena de tendresa i veritat bonica i dolorosa...". 

- És molt fort i molt maco que la gent dediqui temps a escriure sobre el nostre projecte, perquè al final hem estat quatre anys a soles, amb el projecte que al final ho sabia en el nostre entorn més proper i nosaltres hi tenim la història, en la nostra idea, però no és fins que arribi l'estrena que tothom la comença a veure. És estrany començar a veure com tothom opina de la pel·lícula. Amb sort, és favorablement en general, però està bé rebre tant crítiques bones com dolentes.

«'L'edat imminent' és una pel·lícula lluminosa»

 

- Porteu unes setmanes en cartellera. Com està anant?

- Estem molt sorpresos de com ha anat, en general ha anat molt bé. És difícil portar gent a sales sense tenir moltíssima promoció, perquè amb la nostra han estat les crítiques que hem tingut i les xarxes socials. I també és un any que, amb sort, hi ha hagut molts èxits de taquilla que han durat moltíssimes setmanes i altres blockbusters (superproduccuons) que realment han anat molt bé per les sales perquè han durat molt a cartellera.

- Per què vas decidir dedicar-te al cinema?

- Per a mi va començar aquí, a l'Institut de Tremp, sobretot amb la professora Glòria Llompart. Va ser com una peça clau per decidir què és el que faria amb la meva vida. Veia que el cinema era una cosa que em tirava, però va ser també gràcies a una activitat que ens va portar la Glòria, que es diu Cinema en curs, que vaig conèixer una cineasta que ens venia a fer classes, l'Alba Cros.
 
- Com veus el teu futur al sector?

- Tant de bo poder fer altres pel·lícules. Crec que serà un procés molt lent, perquè fer una pel·lícula de forma independent són quatre o cinc anys mínim. Sempre hi ha altres idees, altres projectes, amb altres del grup o a soles, però anem a treballar. Ara mateix estic treballant al Festival DocsBarcelona, a l'equip de programació, i estic molt content. També he fet diferents feines de muntatge, que és el que vaig estudiar. Jo crec que vaig una mica sobre la marxa; si puc aconseguir desenvolupar un altre projecte, el faré, però amb molta calma.

- I ara que ja tens una pota dins del sector, com veus la situació del cinema en general, i sobretot a Catalunya i en català?

- Jo crec que estem en un moment molt bo del cinema català, perquè realment s'estan fent projectes molt interessants, tant comercials com més independents. També gràcies potser a que es van augmentar les subvencions públiques fa uns anys. Realment s'han aconseguit produir molts projectes com el nostre, que fa cinc anys potser no l'hauríem aconseguit fer. Crec que és molt esperançador; hi ha molta crítica, però també s'està produint moltíssim, i molt variat. Realment és d'admirar. Vull ser positiu, perquè m'hi vull dedicar, llavors he de ser positiu amb el futur, i jo crec que anirà bé.

«El cinema català està en un moment molt bo»

 

- Encara queda molta feina per fer, no?

- Potser sí que costa més a les sales, però també venim d'un any que hi ha hagut dos grans èxits, La casa en flames i El 47. Jo crec que també s'ha de trobar un equilibri entre poder promocionar el cinema més independent i trobar en català aquestes pel·lícules d'un caire més comercial que portin les gens a sales, perquè una cosa portarà l'altra.

- Una pel·lícula que t'ha marcat.

- Doncs una pel·lícula que em va marcar bastant durant la meva època universitària és Lazzaro felice de l'Alice Rohrwacher, que és una directora italiana. És una pel·lícula d'un personatge que viu en el món rural. És una pel·lícula que em va fascinar i tant de bo algun dia pugui fer el que fa l'Alice.
 
- Tens en ment gravar alguna pel·lícula al Pallars?

- Sí, jo sempre ho tinc molt present. De fet, m'agradaria treballar amb personatges, potser no al Pallars, però sí que vinguin del Pallars. L'any passat vaig fer un curmetratge per a l'Orfeó de Tremp, que no és una obra de ficció, però vaig estar treballant fent un resum dels 100 anys i amb diferents testimonis. La veritat, m'ho vaig passar molt bé.

- Si es donés el cas, quina seria la primera ubicació que et vindria al cap?

- Jo diria, primer a Sant Engràcia, que hi tinc la meva família i ja molta relació de tota la vida, i després al lago. És una ubicació que sempre tinc molt present.
 

 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar