«Olympia»

És encisador passejar pel barri de Gràcia un dissabte a la tarda. Bull de gent, d’escletxes de sol si tens la sort que sigui un dia de llum, bull de soroll de barri, de gent gaudint de la companyia, del beure, de l’aperitiu, la bicicleta, la conversa, del passeig amb l’amic o de la parella, la mare, la mascota i la botiga de la cantonada. És obligada la visita a aquest barri de tant en tant perquè sembla que no hagi perdut els seus orígens de municipi independent.
 
Anar al Lliure de Gràcia, doncs, sempre és agradable. Les llàgrimes en degradat de granat a negre que decoren la paret de l’escala que et porta a la gran sala diàfana del teatre són un clàssic, un recordatori inequívoc d’on et trobes. I et predisposen a gaudir de l’espectacle que et proposaran a la sala del carrer Montseny, tan especial i nostra. 

Aquest Olympia, creat i dirigit per la Carlota Subirós, m’està fent ballar molt el cap a l’hora d’escriure aquesta crítica, perquè és un espectacle meravellós amb una bona escenografia i un bon treball actoral, però tot i que hi ha moltes persones amb talent fent una feina bonica i precisa, l’obra no aconsegueix enganxar el públic. I aquí entrem en el terreny dels gustos personals, òbviament.

Admiro la feina rigorosa i talentosa del conjunt dels que hi participen. Hi ha molts elements que criden l’atenció, però pel meu gust no fa vibrar perquè dispersa i enceta diversos temes sense que hi hagi temps de tancar-ne cap ni durant el transcurs ni en acabar l’obra. Surts confós i no saps què pensar. No vaig ser capaç de connectar amb el text, malgrat que ho anava intentant a mesura que transcorria la representació. No sé com definir-ho millor. 

Va començar la primera actriu generant expectatives sobre el que passaria a l’escenari i es va adreçar als espectadors per aconseguir una comunió entre el públic i els artistes. Havíem de creure que aquell moment era molt important per a tots els que érem allà i que havíem renunciat ves a saber a què, per ser-allà expressament i lliure. I aquell era l’espai (el present), on ens trobàvem i gaudíem del que més ens importa, ja siguin els records del passat com els d’un futur que imaginem.

Les actrius són totes unes grans professionals: la Lurdes Barba, la Paula Jornet, la Vicenta Ndongo, la Neus Pàmies, l’Alba Pujol i la Kathy Sey. Però, llevat de la Lurdes Barba que destil·la emoció cada vegada que intervé, la resta no destil·len cap sentiment, són planes i quan intervenen sembla que responguin a l’ordre de “ara em toca a mi” i “recito” el meu text. Suposo que fer-ho d’aquesta manera forma part de les indicacions de la direcció i deu tenir un motiu que a mi, pobre de mi, se m’escapa. Perquè és un element que no ajuda a despertar l’interès. Tot és intens i extens.

Tinc la sensació que ens volen explicar que el món s’està deshumanitzant i que la cultura en general, amb especial atenció a la poesia, està perdent el seu espai i el significat en la lluita per una societat millor. La música poètica del Paco Ibàñez i el famós concert del 1969 al teatre Olympia de París, amb tot el que va simbolitzar per a la lluita de l’esquerra antifranquista, és el punt de partida de tot el que pretén exposar el text i fer-nos reflexionar. I la música ens embolcalla i és agradable escoltar-la, ja sigui en disc o a viva veu per les actrius. Però no ajuda a connectar amb la poesia, no acaba d’explicar de manera planera la força de la cultura en la lluita contra l’opressor. No ho aconsegueix. 

Amb tot, val molt la pena anar-hi perquè hi ha molt talent. I si ets un nostàlgic del Paco Ibàñez, no t’ho pots perdre. 

Per si havíeu trobat a faltar l’apunt personal, la Lurdes Barba és una persona que estimo moltíssim. Ella i el Francesc Luchetti, el seu marit, amb els seus fills, la Judit i l’Hug, són una gran família. La Lurdes ha format part de la meva vida des de petita, d’una manera molt especial, perquè em va acollir a casa seva. I l’amistat amb la Judit em ressona des d’aleshores. Soc afortunada de compartir amb ells una part de la meva vida i l’amor pel teatre. Gràcies família.

Salut i teatre!