«Casats per amor a la pasta»

És molt divertit poder escriure sobre un espectacle del grup de teatre amateur amb el que col·laboro fa més de deu anys amb suport incondicional, com a actriu o com a directora. Aquest any m’ha tocat fer d’actriu. Perfecte.

El fenomen dels Tarambanes de Sort és difícil d’explicar perquè és molt peculiar. I, jo diria, que és únic. Si més no, hi ha molts factors que conformen l’èxit d’aquest equip que només es dona a les nostres contrades, lluny de les grans ciutats urbanites.


Un grup d’amics, amants del teatre, es van proposar muntar un espectacle per fer-lo al teatre del seu municipi, Sort, la capital del Pallars Sobirà. Estem parlant de l’any 2011. Eren pocs, aleshores, però van posar una llavor que no sé si eren capaços d’imaginar que produiria un fruit tant sòlid, potent, bonic, entranyable i engrescador com el que és ara: el Grup de Teatre Tarambanes de Sort.

Cada any, des d’aleshores, s’estrena un espectacle. Any rere any els components del grup han augmentat, permetent ampliar la recerca d’obres corals i divertides. Perquè aquest és un dels principis que ens motiva: fer riure i fer passar una estona feliç als nostres espectadors. Alguna cosa devem fer bé perquè una setmana abans de l’estrena ens aturen pel carrer: “Ja tinc la meva entrada! Quines ganes!”. Després, mentre tenim l’espectacle en cartellera, entre els dos caps de setmana que programem l’obra, pel carrer la gent ens crida pel nom del personatge i somriu: “molt bé, gràcies per fer-nos riure una vegada més!”.

Això és un luxe a l’abast de pocs. Un luxe tant gran com el de poder comptar amb un públic incondicional que any rere any omple, a cada funció, totes les butaques del teatre Els Til·lers de Sort, que té 280 butaques!. En vàries ocasions també les del teatre La Lira de Tremp, on hem tingut l’honor de fer “bolos” quan l’ocasió ho ha permès. I també amb l’aforament ple. És meravellós.

Jo crec que el secret és que, tant el públic com la companyia, tenim moltes ganes de passar-ho bé. Perquè el dia a dia és feixuc i tirar endavant amb tot, tal com està el món, és molt més complex del que hauria de ser. I aquest espai de comunió entre artistes i públic no falla mai, sempre es fa la màgia.
 
I utilitzo el terme màgia perquè és molt adient. Si el teatre professional ja és dur i una feina sovint precària, – parlo amb coneixement de causa–, l’amateur és voluntat i amor autèntic. Perquè, per exemple, hem de sortir de casa al capvespre per assajar amb temperatures extremes. Si li sumes que l’espai d’assaig és compartit amb altres activitats –tant necessàries i importants com la nostra eh–, però molt sorolloses, de vegades l’assaig es converteix en un petit calvari. A més a més, les diferents professions de tots nosaltres no sempre permeten que hi siguem tots. Però res ens fa enrere. Al contrari. Lluitem any rere any per oferir un espectacle digne. I la gent esgota les entrades dies abans. Això és màgia. Màgia de la bona. No hi ha any que no em quedi embadalida quan es torna a produir aquest fenomen.

L’obra d’aquest any trobo que és molt fresca, ràpida, senzilla i simpàtica. La majoria de personatges són una mica pocavergonyes i frívols, res massa lluny de la realitat, on els interessos personals i obtenir diners fan convertir, a moltes persones, en caricatures. I d’això riem amb aquesta obra. El títol ja ho diu tot: “Casats per amor a la pasta”.

Aquestes línies són un reconeixement tant per a tots els companys de Tarambanes (actors, directors, tècnics de llum, de so, fusters, apuntadors) com per al nostre públic. També representen un bri d’esperança per la cultura en general. És també una crida als programadors de teatre que sovint no tenen en compte el públic que tenen més enllà de les grans ciutats. I un clam als tècnics de cultura dels ajuntaments petits perquè donin suport als espectacles de petit format que volen poder tenir “bolos” i treballar. Se’ls ha de tenir en compte. I fomentar més teatre en un espai que ho permet. Moltes gràcies!

Salut i llarga vida a Tarambanes!!

Altres notícies que et poden interessar