Carmen Vidal Gasa (1880-1965): Cors espatllats

Carmen Vidal, coneguda popularment amb el nom de la Minaira, era una dona grossa, alta, gairebé una geganta. Tenia un germà, el Ton, encara més imponent. Semblaven personatges fantàstics sortits d'un conte infantil. Pertanyien a la generació que, sense moure's del lloc on havien nascut, va assistir, atònita, al naixement de nous paisatges i de noves paraules. Durant la primavera de 1916 els dos germans van contemplar com l'horta de Salàs desapareixia lentament sota un immens bassal. En pocs mesos, l'arquitectura humil de la pedra seca, les olors dels arbres fruiters i les feixes plantades de ceps van quedar engolides per l'embassament de Sant Antoni. L'aigua també va submergir una toponímia antiquíssima que havia resistit, durant segles, el pas del temps: Bellònimes, Torrentill, Mariguera, Verneda, Esparrica, Cometa, Pujolet... En canvi, només es van necessitar tres paraules per batejar el nou paisatge aquàtic: lago, pantano i comportes. Una d'aquestes paraules va tenir un èxit immediat. Quan una persona o moble tenia un volum considerable es deia que semblava un pantano. La Minaira i el seu germà no es van poder sostreure de la comparació. 

 

Tanmateix, gràcies al pantano la Minaira va protagonitzar, durant la Dictadura de Primo de Rivera, un dels episodis més èpics de la minúscula història del poble. Tot va començar quan les promeses de restituir la verdor inundada a una cota més alta, a través d'uns canals de rec, no es van complir. Aviat van sorgir les primeres protestes que arribaren al seu punt culminant quan un pagès es negà a vendre els nou metres quadrats de terra que necessitava l'empresa elèctrica per aixecar una pilona. Per la força, dies després, la companyia va plantar la torre de ferro. L'endemà va aparèixer caiguda. Segons els veïns del poble, tot va ser culpa de la ventada de Sant Fèlix. Les autoritats no van fer cas de la intervenció celestial i van detenir i empresonar al propietari del tros. De seguida una munió de gent es va concentrar davant la presó. La Guàrdia Civil va carregar els fusells tot apuntant els avalotats. En aquell moment, la Minaira va sortir del grup i, assenyalant-se el cor, va indicar als guàrdies el punt exacte on havien de disparar. El cor, una víscera que, dècades després, seria fonamental en la seva vida.

 

Van passar els anys més convulsos del segle XX. Els partidaris de la Guàrdia Civil van guanyar la guerra i els canals de reg mai es van construir. La gent va oblidar les reivindicacions del passat per concentrar-se en la supervivència diària. La Minaira també havia deixat enrere els anys enfebrats de la seva joventut i, amb el seu germà, va muntar una minúscula carnisseria on gairebé no s'hi podien moure. Un dia, però, va localitzar, en mig de receptaris de cuina bruts i desgastats, un llibret de medicina on s'explicava, a través d'uns dibuixos molt detallats, una curiosa tècnica per curar cors espatllats. Al veure la làmina acolorida d'un cor, va recordar l'episodi heroic de la seva joventut i va decidir dedicar-se a desentranyar els seus misteris. Quan moltes dones es van assabentar dels seus poders una epidèmia de batecs i palpitacions va sacsejar la vida del poble. A base d'auscultar molts cors va aprendre ràpidament a distingir les diferències entre els dos tipus d'impulsos. Dels batecs en detectava ràpidament les causes (enveges llargament covades, mals d'amor, herències inextricables, inferns familiars amagats, conflictes veïnals enquistats...) però no tenia poders per solucionar-les. Amb les palpitacions passava al revés: en desconeixia els orígens però sabia com aturar-les. 

 

Una veïna de la Minaira va ser la gran beneficiària dels seus coneixements. Algunes nits, quan es posava al llit, un cavall al galop irrompia de sobte a l'interior del seu pit. Aleshores, els petits de la casa acudien a escoltar el cor desbocat de la padrina. Quan les palpitacions es repetien assíduament es demanava ajut a la Minaira. La seva presència anava acompanyada d'una gran expectació i d'un soroll de mobles. S'apartava la taula i el braser del mig de la sala per donar cabuda a veïns i familiars. La pacient se situava al costat d'una cadira de fusta arrambada a la paret. Al mig de l'escenari la Minaira iniciava la cerimònia amb una breu explicació de la seva estrafolària teoria. El cor, deia, és l'única peça de l'interior del cos humà que està mal col·locada. Un òrgan que té com objectiu emetre impulsos no pot estar situat en un lateral de la caixa toràcica. El seu batec ha de provocar forçosament una inclinació del cos cap a la banda esquerra. Aquest desequilibri corporal, que és gairebé imperceptible quan el cor batega amb normalitat, s'accentua quan, per raons inexplicables, apareixen les palpitacions. La solució està en restituir la simetria i l'equilibri perduts per la intensitat dels impulsos cardíacs. 

 

Donades aquestes explicacions, que els veïns i familiars escoltaven amb indiferència, començava el ritual. Després de fer-se unes friccions als dits, la Minaira asseia la pacient a la cadira i amb les mans començava a actuar sobre diferents parts del cos. Primer, calia redreçar el cap fins aconseguir una vertical perfecta. Després, amb uns tocs suaus, retornava la simetria perduda als ulls, nas i boca. Posteriorment pressionava, amb intensitat variable, diverses parts del tronc. Acte seguit, estirava els braços cap endavant i mostrava als presents com un braç quedava més curt que l'altre. Aquesta observació constituïa la prova més evident d'estar davant d'un cor espatllat. Ara només calia retornar, a través d'una sèrie d'estiraments, l'equilibri i la simetria als dos braços. El mateix procediment s'utilitzava per les cames. La cerimònia acabava amb la remeiera remugant unes incomprensibles oracions. 

 

La Minaira va envellir amb el volum corporal gairebé intacte. La seva grandària encara provocava l'admiració de la canalla. Passava bona part del temps asseguda en un pedrís assolellat a prop de l'escola. Sovint recordava el dia en què es va enfrontar, a cor descobert, a les forces de la Guàrdia Civil. També li agradava evocar el llarg període de la seva vida dedicat a la curació de cors espatllats. Uns metres per sobre d'aquests pensaments, el mestre del poble explicava l'actuació heroica d´Agustina de Aragón quan es va enfrontar a les tropes franceses. A l'hora següent, amb l'ajut d´una làmina acolorida, mostrava als seus alumnes el funcionament del cor. Sota la finestra de l'aula la Minaira dormitava plàcidament.