Quan el Carles de Figuerola va accedir al llarg passadís que condueix al més enllà, no s'ho podia creure. Petits escamots militars de diferents èpoques li presentaven armes. Per les malles i el casc va reconèixer a tres guerrers del comte del Pallars que aixecaven les llances mentre avançava lentament. A l'esquerra del passadís una filera de soldats, avergonyits per haver perdut la batalla de Muret, el saludaven discretament. Es va lamentar d'una derrota que hauria pogut canviar la història de Catalunya. Més endavant va observar com, al costat d'una quadrilla de bandolers desastrats, brillaven els uniformes de colors de cinc soldats que havien participat en la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714. Els va abraçar efusivament. A mesura que avançava la munió de gent que el volia saludar augmentava: miquelets amb llargs fusells, guerrillers que havien lluitat contra les tropes napoleòniques, partides de carlins que disparaven els trabucs al seu pas, milicians amb el puny enlaire, brigadistes de cabells rossos, maquis amb motxilla i pistola...
Tanmateix, allò que realment el va emocionar va ser quan un grup de soldats anglesos, bruts i plens de fang, van aturar per un moment l'assalt a una posició alemanya a la batalla de Somme per saludar-lo. Els va reconèixer i els va cridar pel seu nom. Eren els mateixos soldats que havia vist fotografiats en una vella revista. Al final del passadís l'esperava un altre soldat. Per la forma del casc es va adonar que provenia d'una altra guerra. Indubtablement era nord-americà i la seva fesomia li resultava familiar. Es tractava de John Steele, el paracaigudista que s'havia quedat penjat al campanar durant el desembarcament de Normandia. Mentre se saludaven militarment, milers d'herois de totes les guerres i revoltes amb les que s'havia sentit identificat aclamaven la seva arribada.
Acabat el passadís una muntanya vertical li tancà el pas. La malaltia l'havia encorbat i li costava aixecar el cap. Quan va aconseguir mirar amunt va observar un inabastable retaule rocós ple de persones. Li va recordar l'Argenteria. Grans petxines de pedra sortien de l'estrany penya-segat i dins de cadascuna emergia un personatge immòbil. De seguida va distingir, a la part central, una deessa txeca que el mirava carinyosament. A la seva dreta va albirar un home baix, corpulent i barbut. Després de més de 30 anys buscant el seu rostre, per fi havia descobert l'autèntic aspecte d'Hug Roger III. El general Moragues va ser més fàcil reconeixe'l. Portava una petita gàbia de ferro sota el braç. Al seu costat el Baró d'Eroles suportava sobre la seva espatlla un enorme escut de pedra amb el lema "Perseguidos, más no vencidos". En un dels llocs més inaccessibles d'aquell enorme escenari va descobrir, amagats dins una balma emboscada, el rostre de Perot Rocaguinarda i l'ombra de Quico Sabaté. Altres personatges, en canvi, resultaven més fàcils d'identificar: Macià i Companys compartien una plataforma amb balcó; Juana la Loca, vestida de negre, mantenia la mirada perduda; el general Joffre semblava una estàtua de sal; Pasqual Cucala, com un autòmat de fireta, repetia mecànicament "Visca Carles VII"; Torrijos portava la mateixa casaca amb vuit botons que el dia que el van afusellar; el general Júkov i Carles IV miraven absorts les condecoracions que penjaven dels seus pits...
Es feia fosc i els perfils dels personatges, que poc a poc anaven adquirint vida, semblaven difuminar-se. De sobte, s'encengueren milers de llums de tots els colors i una barreja de músiques diverses va començar a ressonar per tot arreu. No li va agradar gaire que l'himne dels Segadors es mesclés amb el pas-doble Suspiros de España. No entenia res. Però quan va descobrir a la part baixa del retaule, mig amagada darrera d'un boix, la cambrera brasilera del Big Ben es va adonar que en aquella enorme discoteca vertical s'hi concentraven totes les persones que havien estat importants en la seva vida. Els personatges que tantes vegades havia contemplat en gravats, pintures i fotografies esdevenien reals. Tots l'invitaven a seure al seu costat, mentre la cambrera brasilera no parava de servir ampolles de Fanta de llimona. En aquell instant va veure clar que el paradís consistia en compartir una interminable tertúlia amb els seus herois.
Després de tantes emocions se sentia cansat. Als peus de la deessa txeca hi havia un banc de pedra embolcallat amb la bandera del seu país. Era el lloc que li havien reservat a l'immens retaule. Mentre observava de reüll com Macià i Companys discutien acaloradament es va jeure al pedrís, es tapà amb l'estelada i s'adormí dolçament.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
