Jordi Uriach i Jordi Peró: «En el fons podríem dir que som caçadors de moments»

La fotografia viu des de fa anys en constant revolució. Enrere queden els temps en què el senyor fotògraf era sol·licitat per les famílies que es feien un retrat en ocasions especials. El Jordi Peró i el Jordi Uriach s'han sabut reinventar i, juntament amb altres bons fotògrafs de les nostres comarques, mantenen viu l'amor per la cultura fotogràfica, gairebé una forma de viure.
 

Què hi ha darrera una foto, què és el que us porta a fer-les?

 

Jordi Uriach: Jo en veig contínuament, ara mateix n'estic veient una. Si el cervell pogués anar fent fotos contínuament, en faria moltíssimes cada dia. Molts cops no només la veus, sinó que penses en un enquadrament i si portes l'equip la fas.

 

 

Jordi Peró: L'equip és un percentatge molt important, però és clar, depèn de què vulguis, si l'objectiu és una foto d'Instagram és molt diferent de si volem una foto per imprimir a gran format.

 

J.U.: Una foto també té tot un procés després de la captura, en què la pots retocar, alterar i fins i tot falsejar, la qual cosa a mi personalment no m'agrada.

 

 

J.U.: Falsejar, per exemple, vol dir convertir un paisatge de colors suaus i gens agressius en una imatge de tempesta alterant els colors del cel. En aquest cas no estàs donant una imatge fidel del què realment era allò. Una miqueta és com aquella persona que es maquilla, es pot maquillar de forma natural o pot passar-se i quedar ridícul.

 

J.P.: Normalment als concursos et demanen uns mínims, tot i que també hi ha concursos lliures on s'hi val tot. Tot depèn de cadascú, hi ha gent que a l'Instagram posa quaranta filtres a les fotografies i queden molt atractives però deixa de ser representatiu. Són coses diferents, hi ha fotografies amb molts filtres molt ben acabades.

 

 

J.P.: Tot depèn, per exemple el blanc i negre falseja la realitat però en canvi està molt acceptat en fotografia.

 

J.U.: En el nostre cas que ens agrada la meteorologia, tu vas a buscar moments concrets on passen tempestes o fenòmens meteorològics. Realment tu vols reproduir aquell moment, perquè sinó seria molt fàcil, es podria falsejar tot amb ordenador.

 

 

J.U.: En el meu cas jo sóc fotògraf i ho toco tot, des de retrats fins a fotografia industrial, publicitària, però quan vull gaudir de la fotografia creativa, vaig a buscar un paisatge perquè el tinc a l'abast. Quan has de fer retrats, has de comptar amb la gent, amb algú que es presti a fer de model, i el paisatge no es queixa. El fotografies com vols i en el moment que vols.

 

 

J.U.: Els meus inicis són als quinze anys, a l'any 77, després vaig començar a dedicar-m'hi professionalment.  El que passa és que si t'agrada la fotografia, t'hi dediques tant a nivell professional com a nivell d'aficionat.

 

J.P.: Jo vaig començar com a afició, el meu pare tenia una Werlissa, una d'aquelles càmeres semi automàtiques i jo l'anava agafant quan ell me la deixava i anava provant. 

 

J.U.: Estem parlant de fotografies en negatiu, la fotografia no ha estat sempre digital, val la pena recalcar-ho.

 
Com va ser el salt a la fotografia digital?

 

J.P.: Jo al principi era molt reticent a fer el canvi, tampoc sabies ben bé què era allò de la fotografia digital. Més endavant quan feia fotografies als nens i veies que d'un carret te'n sortien dues o tres de bones i en canvi amb una compacta digital en podies fer tantes com volguessis vaig veure que allò era una autèntica revolució. Durant un temps anava amb dues càmeres al damunt.

 

J.U.: Gràcies a l'arxiu del meu pare, fotògraf que es va iniciar l'any 1950, pots veure l'evolució de la fotografia. Als anys cinquanta els negatius de blanc i negre s'arxiven en caixetes de cartró; al cap d'uns anys, es comença a arxivar en tires. El procés continua i durant uns anys conviuen les tires en blanc i negre i en color, després hi ha només tires en color. Del 2006 tinc tires en negatiu i CD's i a partir del 2007 el negatiu ja s'abandona pràcticament del tot. El digital, però, havia començat una mica abans. Jo al principi feia treballs en digital i negatiu, perquè no m'acabava de fiar de la fotografia digital.

 

J.P.: A més la fotografia digital implica tenir un ordinador, coneixements d'informàtica, guardar les fotografies d'una altra forma. Vam començar amb CD's, després amb DVD's, ara amb discs durs... Ha evolucionat molt ràpid.

 

 

J.U.: La fotografia digital amb un mínim de qualitat arrenca el 2004, no fa tant, però la progressió ha estat molt ràpida.

 

 

J.U.: Està clar que és un gran aparador, El Temps de TV3 té unes audiències altíssimes.

 

J.P.: Té puntes de fins a set-centes mil persones. M'he trobat gent de fora que em pregunta: "però tu on vius?".  Se sorprenen quan veuen les fotografies del Pallars! La gent no ho coneix.

 

 

J.P.: També hi ha gent que m'ha dit que li ha fet molta il·lusió veure fotografies d'aquí dalt trobant-se fora d'aquí. Un dels llocs amb gran potencial encara per explotar és el salt d'aigua de comportes. El problema és que no es puguin posar d'acord les institucions i Endesa per fer una obertura oficial de comportes cada any. Podria venir molta gent a veure-ho. Si obren les comportes de la Torrassa perquè es pugui fer ràfting no entenc que no es pugui organitzar una obertura puntual de comportes.

 

J.U.: Hi ha hagut anys que no han arribat a baixar i altres han estat esplèndids, però normalment cada any arriben a baixar. Però el trist és que s'ha hagut d'arribar a reivindicar que una indústria elèctrica (Endesa) arreglés les llums que cremen a sobre cada comporta, ara funcionen i fa goig de nit.

 

 

J.P.: La primera fotografia que em van publicar és del 2006, i des de llavors la fotografia ha canviat moltíssim, ara qualsevol persona amb el mòbil pot fer una fotografia decent sobre la que s'hi pot treballar i enviar-la. Això vol dir que reben centenars de fotografies gairebé cada dia.

 

J.U.: El dia que ens publiquen una fotografia és gairebé com si haguéssim guanyat un concurs. Hi ha molts dies que n'enviem de bones i no surten.

 

 

J.U.: Des que va arribar la fotografia digital, moltes feines que abans requerien un fotògraf ara ja no el necessiten. Per exemple m'havien vingut a buscar per fer una fotografia d'una façana per demanar una subvenció. Ara és totalment impensable. Amb el negatiu la gent tirava fotografies sense saber si serien bones.

 

J.P.: Al nostre país la fotografia no es va popularitzar fins als anys seixanta. En un país com Rússia tothom tenia una càmera per polítiques del govern però aquí només en tenien les persones amb recursos. No hi havia mercat de càmeres autòctones i les importades eren molt cares.

 

J.U.: Jo m'adonava de la incultura fotogràfica d'aquest país a l'estiu quan venien els turistes estrangers. Et portaven un carret de trenta-sis fotografies i en sortien trenta-sis que tècnicament eren bones. Una persona del país et portava el carret i en salvaves quinze com a molt. Una persona d'aquí potser tirava dos carrets a l'any i hi havia estrangers que en tiraven sis en un estiu. La gent requeria el fotògraf com a l'especialista i ara això ha canviat radicalment a nivell mundial.

 

 

J.P.: Jo ho comparo amb les màquines d'escriure, el senyor Olivetti tenia un imperi però van arribar els ordinadors i se li va acabar de patac.
  Què farà el fotògraf del futur?

 

J.U.: S'haurà d'especialitzar en feines concretes. Haurà de tenir molts coneixements en arts visuals i ser un bon dissenyador. Penso que serà una persona més dedicada a la imatge més que en la fotografia exclusivament. Jo penso que la figura hi seguirà sent, però evolucionarà.

 

 

J.P.: Una fotografia es pot fer de moltes formes. El fet que en els mitjans hi apareguin fotografies que estan pensades, que tenen un enquadrament, una llum determinada, un contrast concret fa que la gent vagi tenint referents i s'hi vagi fixant.

 

J.U.: La gent ens diu, "és que vosaltres ho feu molt bé, en sabeu molt". Jo penso que sobretot ens hi fixem. Si agafes un diari i mires la fotografia de la portada t'adones de la feina que hi ha al darrera. A vegades hi ha espontaneïtat però molt ben buscada, hi ha molt ofici.

 

 

J.U.: A mi no, hi he fet algun treball i ho he trobat desagraït.

 

 

J.U.: Fa unes setmanes va haver-hi una trobada de Ferraris a Tremp. Jo hi vaig anar a fer fotografies, era un acte festiu i em va semblar que sortirien unes fotos de Tremp que farien goig i els vaig fotografiar un per un, però en cap moment vaig pensar que tindrien interès per la premsa. Al cap d'una hora em diuen que un dels Ferraris s'havia despenyat a Claret. Hi vaig anar a fotografiar-lo i vaig poder enviar la fotografia d'aquell mateix cotxe uns minuts abans a Tremp. Aquella notícia va sortir a mitja plana al Segre. Allò va ser fotoperiodisme gairebé per casualitat.

 

 

J.P.: Sobretot a hores de son. Aquesta setmana ja he anat dues nits a fotografiar tempestes a la matinada i han passat de llarg. Quan hi ha llevantada el temps es torna imprevisible.

 

 

J.P.: Et mires molt els comunicats i el rain alarm i al final aprens a entendre tendències i a preveure per on poden caure els llamps, etc. Si tingués més temps m'agradaria poder fer més quilòmetres i anar-me'n a veure fenòmens meteorològics arreu del món. Només a la Meseta espanyola hi passen fenòmens molt interessants.

 

J.U.: Aquí tenim una meteorologia que no està malament, però és clar, el món és molt gran.

 

J.P.: Jo surto de casa i el primer que faig és mirar al cel. Primer amb ulleres de sol i després sense, perquè el cel canvia molt. A mi m'agrada molt però hi ha gent que no ho fa, no li dóna importància.

 

J.U.: L'última fotografia que em van treure a TV3 la vaig fer des de la terrassa de l'Hotel Terradets, on estàvem prenent un cafè amb uns amics. Vaig veure un cel que em va agradar, em vaig aixecar i vaig fer una fotografia amb l'embassament de Terradets i les muntanyes de fons. L'endemà sortia una foto del Pallars amb un cel magnífic. Quina publicitat vols millor que això?

 

 

J.U.: Fins i tot i hi ha objectius que van lligats amb un gallet, amb una mena d'escopeta et poses un visor a l'ull i dispares com si tiressis trets. En el fons podríem dir que som caçadors de moments.