El dia que la Maria es va quedar completament calba estava a punt d'encetar-se un nou segle. Una estranya malaltia arrasà tots els pèls del seu cos. Quan es va veure amb el cap arrodonit com una carbassa es negà a sortir de casa. Durant molt de temps es va dedicar a buscar materials per confeccionar una perruca. Primer ho va provar amb fibres vegetals. De petita havia aprés, a classe de costura, a cosir llençols de cànem i camises de lli. Tanmateix, els fils d'aquestes plantes eren massa gruixuts i el trenat blanquinós, col·locat sota el mocador, resultava d'una aparatositat excessiva. També va intentar teixir-la amb llana però el resultat encara va ser més decebedor: la perruca adquiria una flonjor arrissada que li donava un aire grotesc. Fins i tot va experimentar amb teranyines, una secreció fràgil i delicada que resultava impossible de tramar. Una tarda, però, va aparèixer el seu pare amb un feix de blat de moro sota el braç. Amb els fruits femenins d'aquell cereal, formats per finíssims fils d'un pam de longitud, es va fabricar la primera perruca. Per fi podia tornar a sortir al carrer.
Després d'un breu període de temps, on va conviure amb mirades encuriosides i comentaris sorneguers, la gent del poble s'acostumà a la nova imatge de la Maria. Del seu nou aspecte cridava l'atenció l'absència de celles i pestanyes i, sobretot, la presència del mocador que li servia per fixar la perruca al cap. Era l'única jove que portava una peça de roba que estava associada a la vestimenta de vídues i dones grans. Malgrat aquestes dificultats la Maria va trobar un bon home, es va casar i, en mig de treballs i penúries, va fer créixer a cinc fills. Les mateixes penúries que van empènyer a quatre d'ells a emigrar a terres més fèrtils.
La feina diària, la marxa dels fills i l'alopècia van envellir prematurament a la Maria. Encara que tardaria molts anys en enviudar un bon dia va decidir vestir-se de negre. La indumentària endolada li va canviar la silueta. Les faldilles amples, plenes de plecs, llargues fins als peus, juntament amb successives capes de roba de llana, gruixuda i fosca, que li cobrien el tronc, van eixamplar i tornejar el volum del seu cos amb unes formes suaus i dolces que recordaven els càntirs de ceràmica negra de Verdú. Al voltant del mocador negre, amb que es fixava el manyoc de cabells de panotxa, emergia un rostre ovalat, finíssim, llis, d'un groc esvaït, com de persona malalta. De les faccions de la cara destacaven els ulls, blaus, petits, enfonsats, d'una vivacitat extraordinària. Una vivesa que s'accentuava per l'absència del subratllat obscur de celles i pestanyes.
Fins la seva mort, la Maria no va parar de treballar. Tot el dia traginava per camps, horts, corrals i cases. Quan anava al tros, observava amb atenció com els cabells del blat de moro maduraven i canviaven de color. Al germinar irradiaven un color verdós clar. Poques setmanes després adquirien una tonalitat vermellosa que s'esvaïa progressivament fins transmutar-se en un groc esmorteït. La maduració culminava al novembre, en el moment de la collita, amb una coloració d'un marró terrós. Aquestes transformacions del cereal, que copsava dia a dia, li provocaven estranyes reflexions. A vegades pensava que els canvis de color dels pèls de la panotxa seguien més fidelment els dictats de la naturalesa que les variacions cromàtiques dels cabells de les persones. De seguir el cicle del panís, els humans, al llarg de la vida, haurien de canviar quatre vegades el color dels cabells: a la primavera haurien d'adquirir el color verd de la creixença, a l´estiu l´esclat vermellós de la joventut, a la tardor el to groguenc de la maduresa, i a l'hivern la foscor ombrívola de la senectut. A partir d'aquestes disquisicions es preguntava sovint perquè, al quedar-se sense cabells, va escollir una perruca fosca quan hauria pogut triar els colors de la joventut o de la maduresa.
En mig d'aquestes estrafolàries cavilolacions, la presència d'una cagarada de ruc al mig del camí l'ha feia retornar a la realitat quotidiana. Aleshores s'aturava, es baixava del cap un petit cabasset i recollia amb una paleta els excrements que, al final del trajecte, espargia pel camp. Quan tornava del tros parava a l'hort a recollir fruites i hortalisses que, a l'arribar a casa, seleccionava curosament: albercocs per assecar-los al sol i vendre'ls en temps de fira, herba pels conills, enciams per sopar, bitxos per portar al mercat de la Pobla. El dimecres de mercat s'aixecava molt aviat, es carregava una panera de bitxos al cap i enfilava la carretera amb pas segur, pausat, solemne. Mentre caminava teixia, amb dues agulles de fer mitja, gruixuts jerseis de llana. Llevat de la vestimenta negra l´escena tenia tot el sabor d'una estampa africana.
Al marge de la feina agrícola, la Maria acudia també a algunes cases del poble a realitzar feines domèstiques: fregar plats, desplomar gallines, controlar el foc, pelar ametlles, sargir mitjons, tenir cura dels nens. L'especial predisposició que posseïa per exercir aquesta darrera activitat provenia de la seva portentosa memòria i de les seves excepcionals dots de narradora. De jove havia aprés, del rector del poble i d'alguns llibres escolars, un reguitzell impressionant de contes, cançons, endevinalles, romanços i refranys, que explicava amb una cadència i entonació extraordinària. Asseguda a una cadira la seva figura recordava un mestre oriental, una mena de Buda arrodonit i afable, que relatava històries fabuloses poblades de personatges fantàstics: la noia que, mentre collia violetes, va veure passar l'amor; la donzella que brodava un mocador al costat del mar; la reina que confonia el cantar del Conde Olinos amb els udols d'una sirena; el patge Gerineldo enamorat d'una infanta...
Era, però, en el conte dels germans Grimm "Els tres pèls del diable" on la capacitat narradora de la Maria es feia més evident. Els nens, arrapats a les seves faldilles, seguien bocabadats un relat que tenia com a escenari principal els plecs de les faldilles de la mare del diable on el protagonista, transmutat màgicament en un ésser minúscul, s'havia amagat per escoltar les respostes que el maligne declamava cada vegada que la seva mare li arrencava un pèl. A cada resposta es desentranyava un secret que, al final del conte, servia per salvar la vida del personatge principal. Ella, que s'havia quedat sense cabells de joveneta, també havia aconseguit sobreviure gràcies a conèixer els secrets dels pèls de la panotxa.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
