Marta Lluvich: «La nostra és una parla tant diversa com pobles hi ha»

La Marta treballa de periodista des del Pallars. No és un fet habitual, en una comarca poc representada als mitjans encara. Des de fa uns vuit anys i juntament amb altres joves de la comarca van crear l'Associació Cultural Cambuleta, primer com un projecte per escriure contes per a nens en dialecte pallarès i després com un projecte que busca conservar la parla pallaresa en altres nivells.
 

En quines circumstàncies neix l'associació Cambuleta?

 

Vam crear-la amb un grup d'amics bàsicament per passar-nos-ho bé, amb poques pretensions. Volíem escriure contes per a infants en el nostre dialecte i alhora fer alguna cosa per mantenir la nostra parla. Després s'ha anat ampliant amb altres projectes.

 

 

És una iniciativa per divulgar paraules, visualitzar la parla del Pallars. Cada any ens centrem en dues o tres paraules del vocabulari propi del Pallars i les estenem pel territori en forma de samarretes. El projecte, però, ve d'una necessitat.

 

 

La nostra col·lecció de contes infantils estava tenint molt èxit, hi havia gent que cada any esperava el nou conte de la col·lecció que trauríem. Vam decidir fer un pas més enllà i crear una exposició que girés al voltant del pallarès però necessitàvem recaptar fons. D'aquesta forma vam decidir iniciar la venda de samarretes.

 

 

Exacte. Cada persona que comprava la samarreta no només col·laborava difonent paraules pallareses sinó que també ens ajudava a sufragar els costos de l'exposició Supo-supo amb el pallarès, una exposició que vol mostrar la riquesa de la nostra parla.

 

 

Des del principi la idea és que fos itinerant i, a part de veure's al Pallars, també arribés a altres llocs com Lleida o Barcelona. Això encara no ha estat possible però estem oberts a aquesta possibilitat. De totes formes, el nostre principal problema és que som una associació sense ànim de lucre i el fet de muntar i desmuntar l'exposició requereix molt temps i esforç dels voluntaris.

 

 

 

No crec que fóssim tan ambiciosos en aquell moment, però és indubtable que érem conscients de que havíem de fer alguna cosa per salvar mínimament el pallarès. És una parla amenaçada, no hi ha dubte. A cada generació se'n perd una part. El lèxic es pot salvar si es treballa i se'n fa divulgació però salvar la pronúncia és molt més complicat.

 

 

La nostra és una parla tant diversa com pobles hi ha. No hi ha dos pobles que no tinguin trets diferencials. Tenim multitud d'exemples, per paraules com rat-penat el pallarès té diferents mots com pana-rat, voliac, ratacalda, muricec o muriac. A Llessui, fan servir el mot agullé per designar els capgrossos i a Seurí que és just al costat li'n diuen cullereta.

 

 

A les escoles ha tingut una gran resposta, n'estem molt contents. Els centres educatius han rebut molt bé la proposta, han treballat els contes a classe amb els alumnes. Els nens són els futurs parlants del pallarès i s'han de cuidar molt. Aquest any passat, fins i tot, a les escoles del Pallars Sobirà un dels contes va ser lectura obligatòria a primària dins el projecte El Pallars Lector.

 

 

Se sorprenen molt. És curiós veure com hi ha paraules que de la nostra generació a la següent ja s'han perdut. Paraules com garrota ja no saben què vol dir.

 

Durant molt temps els Pallars havien estat aïllats i ara això ja no passa. Els nens tenen accés a mitjans de comunicació de fora i, a més, el propi professor que tenen a l'escola és d'una altra regió. No tenim un entorn on s'escolti contínuament el parlar propi d'aquí.

 

 

Segurament que sí, però s'hauria d'haver fet de forma natural. Tradicionalment s'ha prioritzat l'estandardització de la llengua. Els periodistes i comunicadors de la televisió, per exemple, haurien de poder parlar amb el seu dialecte sense problema.

 

 

Hi ha hagut gent que s'ha avergonyit de parlar amb el seu dialecte. Sempre dic que hi ha hagut algunes generacions anteriors que s'han avergonyit de parlar amb el seu dialecte. Per sort, això està deixant de succeir, s'ha aconseguit treure's molts complexes del damunt.

 

 

No es pot tenir en compte el volum de població perquè si no no tindríem res. Però les dades queden a la vista de tothom i són molt significatives. Ara mateix no tenim cap delegació d'un mitjà públic a cap dels dos Pallars. Sí que surten notícies i s'informa del que passa aquí dalt, però es fa des de la distància. D'aquesta forma no es pot comunicar el que passa aquí dalt amb un bon coneixement de causa. A més els mitjans de comunicació pallaresos que tenim es poden comptar amb els dits d'una mà.

 

 

 

Tenim idees però res concret. El més destacable ara mateix és l'aplicació per a mòbils que ha desenvolupat un col·laborador. Es diu parlapallares i es troba disponible per a mòbils i tauletes Android. Es tracta d'un diccionari que explica el significat de paraules pallareses en català, castellà i anglès. De moment el fons no arriba a les cent paraules però es troba en creixement.

 

 

Comptem amb assessorament lingüístic ja que nosaltres ens dediquem a diversos àmbits i desconeixem els criteris científics. Una de les principals dificultats que tenim, però, és l'absència d'una normativa que reguli la parla pallaresa. Quan volem escriure expressions, lèxic o conjugacions de verbs en pallarès tenim el problema de no saber com fer-ho. Per exemple, si volem escriure la versió pallaresa de reia del verb riure, no sabem si hem d'escriure rieva o reiva.

 

 

Penso que hem de ser conscients de les dificultats que això comporta. Podem preservar parlants però no augmentar-ne el nombre. A més, reintroduir trets fonètics és molt complicat. El que hem d'aconseguir és ser cada cop més conscients del patrimoni lingüístic que tenim. Així com es dediquen molts recursos a preservar patrimoni artístic o natural encara no es dediquen gaire recursos a preservar el lingüístic.