Antonio Ros Farré (1885-1943): L'aprenent de boig (1)

A diferència de la medicina i la psiquiatria moderna, les societats tradicionals tenien molt clar quins eren els quatre fonaments de la bogeria: malalties mal curades, amors turmentats, lectures pernicioses i pors covades a l'ombra de la religió. La primera causa, provocada per factors externs que no es podien controlar, era la menys vergonyosa i estava socialment acceptada. Així, quan una persona desenvolupava un comportament extravagant o mostrava símptomes de desequilibri mental els familiars argumentaven que una epidèmia de tifus, uns aires putrefactes o unes febres desconegudes li havien devastat el cervell. Els altres tres factors que originaven la follia tenien l'empremta de la culpa. Una conducta pecaminosa o inapropiada era la causa de la pertorbació. Quan el malalt mental era una dona s'acostumava a atribuir el deliri a passions inconfessables, amors prohibits, buidors sentimentals i ruptures traumàtiques. Les ànimes solitàries que intentaven buscar en els llibres els secrets de l'existència o que pretenien robar als déus el foc sagrat del coneixement també estaven irremissiblement abocats a la demència. Finalment, hi havia els llunàtics que, obsessionats amb el pecat, la mort i el foc etern, predicaven la imminent arribada de la fi del món en mig d'escenes apocalíptiques.

 

A Salàs, com a la majoria de pobles petits, hi vivien persones que havien perdut el cap per alguna d'aquestes causes. La Carmeta, que parlava sola i s'agenollava pel carrer amb els braços en creu resant parenostres i avemaries, havia tornat de Barcelona amb la ment atribolada. Segons els familiars la causa havia estat unes febres mal curades. Els veïns, en canvi, ho atribuïen a un desengany amorós. Pel que fa a la vella de la Paula, ningú sabia clarament què li havia passat. Portava 30 anys sense sortir de casa. La canalla, des d'una finestra  que donava a la seva habitació, mirava el seu cos estirat al llit i embolcallat amb un garbuix de teles blanques. Semblava una mortalla. Algunes vegades s'aixecava i de l'interior d'una penombra densa emergia un rostre extremadament pàl·lid. L'actitud mil·lenarista estava representada per un vell de casa el M. que vivia en una era allunyada del poble i que anunciava l'arribada de la fi del món en forma de boles de foc.

 

Al marge d'aquests casos, a Salàs la demència sempre va estar associada a un nom propi: Antonio Ros Farré, conegut popularment com el boig de Durro. Els seus pares provenien de dues branques familiars absolutament oposades. El pare, l'Antonio, era un home, alt i ressec, que es passava el dia treballant la terra. La mare, la Maria, era una dona grossa, malaltissa, fantasiosa, que gairebé no sortia de casa. Les fantasies de la Maria s'alimentaven de genealogies obscures, d'herències fabuloses i de personatges romàntics que anaven en gòndola i habitaven fastuosos palaus de Venècia. Segons explicava, un avantpassat seu, mentre treballava a la verema al sud de França, va conèixer la filla del Duc de Venècia. Es van casar i com a dot la noia va rebre el Palau de Cristall. Una altra branca familiar estava representada per un capellà carlí que havia fugit amb Carles VII a l'exili venecià del Palau de Loredan. Pel que sembla Donya Blanca, que així era com anomenaven a la Maria, guardava en un vell bagul els capítols matrimonials del seu parent aristòcrata juntament amb la foto del capellà al costat del rei carlista i el seu gos. 

 

Amb tots aquests antecedents no era d'estranyar que l'Antonio Ros creixés amb els atributs d'un príncep: alt, ulls clars, cabells rossos i rinxolats, faccions fines i un esquelet fràgil com la porcellana. Mentre el pare observava la creixença del fill com aquell que veu pujar un xop, la mare s'imaginava l'hereu navegant pel Gran Canal convertit en duc de Venècia. Uns fets inesperats, però, van capgirar els seus plans. De sobte en la biografia de l'Antonio hi van confluir les quatre fonts de la bogeria: una meningitis mal curada, un amor truncat, llibres mal digerits i una església omnipresent. En poc temps l'aprenent de príncep va abandonar capes i oripells i es va cobrir el cos amb una borrassa de lli cru. Fes fred o calor sempre més va anar descalç i esparracat. Uns parracs que no aconseguien dissimular una nuesa que sovint mostrava en tota la seva plenitud. El canvi físic va anar acompanyat d'un profund desgavell mental. De cop i volta, començà a comportar-se de manera extravagant, adoptà una actitud esquiva i es tancà en un mutisme absolut, inescrutable.

 

Les seves dèries estaven relacionades amb l'església, l'aigua i el foc. Els matins, a l'hora de l'ofici religiós, entrava a l'església, es mullava la mà amb aigua beneïda, realitzava estranyes gesticulacions davant del retaule del Roser, travessava com un fantasma la nau central del temple i sortia per la porta petita que donava al carrer de Bon Jesús. Algunes vegades, sobretot en cerimònies religioses assenyalades, dipositava una mosta de brases enceses dins la pica d'aigua beneïda. L'ebullició de l'aigua provocava un sorollós borbolleig que es barrejava amb el dring de la campaneta que l'escolà tocava en el moment de la consagració. La gent es girava i descobria les tènues restes del fum i la vaga ombra d'un llençol.  

 

Quan sortia de l'església es dirigia a la font de Soldevila on, gairebé despullat del tot, es rentava. Finalment s'esmunyia per un carreró que donava a una era de la seva propietat. La resta del dia se'l passava tancat a casa o deambulant pel pati de l'era. A l'interior de la casa s'asseia a una cadira i es quedava llargues estones quiet, immòbil, absent. La mare aprofitava aquells instants per pentinar-lo. Des de la Plaça de l'Església, l'escena, retallada en el marc de la finestra, tenia tot l'encant d'una pintura intimista penjada al mig de la façana. 

 

L'últim dia de juliol de 1936, tres anys després de morir Donya Blanca, el boig de Durro observà des del balcó de casa seva com es cremaven els retaules de l'església. Aleshores s'adonà que, al llarg de la seva vida, havia estat un simple aprenent de boig, un pobre il·lús que només havia intentat posar foc a l'aigua beneïda. Els autèntics bojos vagaven pels carrers i, amb gran professionalitat, havien aconseguit incendiar el país sencer.