L´altre dia li comentava a una amiga que trobava que el mes de juny era un mes ben parit.
?Sí, per això de baixar les falles i fer la ratafia ?li deia.
Abans que entrés en detalls, em va deixar anar un d´aquells «carallots» que, tot i fer anys que els sento, encara m´impressionen:
?Carallot! Però si el juny és una bogeria! I a sobre, aquest any, les riuades!
?Però si és quan s´acaba l´escola! ?encara vaig fer?. Mira, quan era petita...
?Doncs precisament per això! ?em va tallar. I, amb veu tremolosa, va dir? Pensa que al juny hi ha... el final de curs!
I llavors va començar amb la llista de tortures per les que han de passar els pares i les mares durant aquest mes. Em va parlar de moments terribles, però el que més em va colpir va ser la festa de final de curs de l´escola de música: els alumnes esgarrapant el violí, maltractant l´acordió o estomacant la bateria; els padrins, camuflats entre el públic, tan emocionats que allò devia semblar un hort amb els aspersors engegats...
Vaig deixar que s´esbravés, que per això són les amigues, però aquest cap de setmana igualment vaig decidir baixar una falla i fer la ratafia. El problema va ser que se´m va acudir fer-ho al mateix temps.
Ara us explicaré el resultat, però abans deixeu-me que us comenti que cada any, al juny, se m´incrementa l´instint recol·lector dels meus avantpassats. És com si em tornés (més) primitiva. Després d´haver acabat la plegada d´espàrrecs, murgues, xicoies, carreretes i moixarrons, arriba la dels ingredients de la ratafia! Nous verdes, flor de saüc, timonets, menta, sàlvia... Sí, ja ho sé, «el patxaran és més fàcil i enrotllat», diran alguns, «hi poses un sarpat d´aranyons i llestos!», però a aquests ganduls els diria que la ratafia és més nostrada i que, ja que toquem el tema, al patxaran alguns criminals hi fiquen grans de cafè, cosa que fa que perdi tota la gràcia.
Aquest any, per això que us deia de la vena primitiva, vaig voler combinar la baixada de falles amb la recol·lecta dels ingredients de la ratafia. Havia de ser tan bonic! A Alins, amb aquell ambient de festa major que ens posa a cent; amb la lluna vella, suculenta com una rodanxa de formatge de cabra; amb la falla gegant de la plaça, que va anar de poc que incendia les celles dels que la retrataven... Doncs bé, he de reconèixer que va ser una mala idea. El fet de carregar una falla encesa a sobre de l´espatlla, enmig d´una cua de gent ?que ara un es queixa que li regalima el gasoil i l´altre remuga perquè la seva falla no està ben sucada (no sigueu malpensats)? i d´ajupir-se de tant en tant per plegar herbes, és incompatible. Quan, en un rampell instintiu, em vaig llençar a la vora del camí per plegar una mica d´espígol, just em va avançar algú... amb faldilles.
No entraré en detalls. Només us diré que la víctima va ser l´amiga que us deia abans. Mentre intentava tapar-li el forat de la faldilla (aquí ja podeu ser recargolats, que encertareu), ella reia despreocupadament.
? No calia que em depilessis, carallot, que això ja ho havia fet!?em va dir.
En aquell moment vaig entendre que si el fet de socarrimar-se l´entrecuix l´afectava tan poc, tot allò que m´havia explicat del juny havia de ser molt pitjor del que em pensava.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
