Francisco Ros Farré (1889-1965): L'impostor (2)

Quan l'agost de 1933 va morir Donya Blanca, el boig de Durro va quedar sota la custòdia del seu germà Francisco, un home silenciós, gris i malhumorat. Mentre el país, en mig de banderes i ideals, embogia progressivament, els dos germans es van atrinxerar dins d'un diminut territori format per una casa, una era, un carrer no transitat i una font amb safareig. Des de l'interior d'aquella inexpugnable fortalesa observaven impertèrrits la resplendor de l'incendi. Un incendi que havia invertit l'ordre de les coses. En el temps de les casulles els feligresos s'escandalitzaven quan el cos desgavellat de l'Antonio travessava com un llamp la nau sagrada del temple; ara, en canvi, acceptaven en silenci l'entrada a l'església de rucs carregats amb garbes. Abans de la catàstrofe la gestualitat obscena del boig davant de les imatges religioses era una mostra de deliri; ara el sentit comú estava representat per un sagristà que asclava els retaules i convertia els braços i les cames del Sant Crist en buscalls. Abans la bogeria era considerada una perillosa patologia i ara havia esdevingut un senyal de realisme i de supervivència. Des de la mateixa obertura on Donya Blanca pentinava al seu fill, els dos germans observaven perplexes el cataclisme. Aquesta vegada l'escena, retallada en el marc de la finestra, passava desapercebuda per a tothom.

 

Durant els anys que va durar la tragèdia el llençol que cobria l'Antonio es va anar esfilagarsant fins convertir-se en un manoll de cassigalls. El 23 de març de 1943 el boig de Durro moria als 57 anys. Sense saber-ho el poble havia perdut el boig perfecte. Un boig de fireta, pacífic i inofensiu, que havia representat tots els papers de l'espectacle: el monstre de les tres cames, el fantasma esmunyedís, l'eremita bíblic, l'home catatònic, la reencarnació de Jesucrist, l'il·lusionista que practicava l'escapisme, el mag capaç d'encendre l'aigua beneïda, i, sobretot, el mirall còncau on es reflectien les imatges deformades dels veïns. L'espectacle s'havia acabat quan més es necessitava. Es feia imprescindible escriure una altra obra, muntar nous decorats i buscar un altre actor.

 

Pel que fa al contingut de l'obra, els espectadors sorgits del desastre exigien un nou argument construït amb els ingredients de sordidesa i brutalitat que van caracteritzar la postguerra. Una trama tràgica on la misèria humana i moral de l'època triomfés per sobre del grotesc vodevil del període anterior. Els escenaris, en canvi, podien seguir sent els mateixos on havia actuat el boig de Durro: una casa protegida per l'ombra del campanar, uns exteriors amb una font i una carretera, un carrer sense sortida, un pati interior obert al públic, unes finestres i balcons on es filtraven ombres incertes i, finalment, un bagul on es guardaven el secrets de l'estrip.

 

Respecte a l'actor, tothom va tenir clar que Francisco Ros, malgrat no estar boig, posseïa totes les característiques familiars i personals per continuar l'obra del seu germà. Fins aleshores, la seva vida havia estat insubstancial, desproveïda de cap interès. Lligat estretament al pare, amb el qui compartia el caràcter sorrut i feréstec, havia passat la joventut esgarrapant la terra. L'únic digne de destacar de la seva biografia va tenir lloc durant el servei militar. Segons la versió popular va aconseguir sobreviure, de manera miraculosa, en una de les batalles més mortíferes de la guerra d'Àfrica. Ell, però, sempre va sostenir que havia estat escolta personal del rei i, conseqüentment, membre de la Guàrdia Reial. Un altre tret del seu caràcter era la profunda aversió que sentia per qualsevol màquina, aparell i vehicle que irradies algun tipus de lluminositat o que funciones amb mecanismes articulats o elèctrics. En aquest sentit es mostrava especialment bel·ligerant amb la bicicleta i la ràdio. Al morir el pare, l'any 1923, el seu caràcter, taciturn, desconfiat i esquiu, s'accentuà. La seva vida pública es limitava a transitar pels camins enganxat a la cua del ruc que el portava del corral al tros i del tros a l'era. El protagonisme de la mare i el germà petit l'havien fet gairebé invisible. 

 

Aquesta invisibilitat va ser un factor important per agafar el relleu familiar. Les generacions nascudes durant la immediata postguerra van créixer pensant que aquella persona solitària, geniüda, esquerpa i vestida com un captaire, era l'autèntic boig de Durro. D'aquesta manera, sense adonar-se'n i sense voler, el Francisco va suplantar la personalitat del seu germà. Però, a diferència del boig perfecte, que havia representat els papers més lluïts de l'espectacle, l'impostor va ser relegat a la barraca de fira on es practicaven totes les modalitats de tir al blanc. Els joves avorrits i cruels de la postguerra el van convertir en el destinatari de tot tipus de burles i escarnis: apedregat mentre cagava a l'era, agredit físicament quan tornava a casa les nits de restriccions elèctriques, insultat grollerament mentre abeurava el ruc a la font de Soldevila. Mentrestant, les autoritats locals s'inhibien quan denunciava les burles o la desaparició del seu bé més preat: un carro de dues rodes de fusta que aparcava davant de casa. 

 

Quan l'any 1965 va morir, es va obrir el bagul que havia d'explicar el desenllaç de la història. En lloc dels títols de propietat del Palau de Cristall i  de les fotografies del capellà amb el rei carlí, hi van trobar un uniforme militar de la Guàrdia Reial i un feix de bitllets de la República.