Les dones vestides de negre van formar part del paisatge quotidià de molts nens nascuts durant la postguerra espanyola. La guerra civil i les seves seqüeles van deixar el país ple de dones endolades. Les botigues van exhaurir els tubs negres de tints Iberia pel dol nacional que planava en la majoria de les cases. Moltes famílies, però, aviat es van refer i van tornar a comprar tints de colors. Altres, en canvi, es van instal·lar en un negre permanent.
La Carmeta era una d'aquestes dones que havia decidit afrontar la vida en blanc i negre. Durant la guerra civil, un escamot anarquista va assassinar el seu home acusat de pederàstia i homosexualitat. Vídua, sense fills i gairebé analfabeta, va trobar en una família amiga, propietària d'una botiga de queviures, el suport i l'ajut per resistir el pas del temps. Integrada dins la nova unitat familiar es feia difícil discernir si aquella dona vestida de negre era la tieta soltera, la serventa o la confident i amiga de la mestressa. Els fills de la casa van créixer pensant que era un membre més de la família, els veïns la veien com una criada submisa i el cap de casa acceptava, amb un punt d'indiferència, la relació fraternal que mantenia amb la seva dona.
Per fer front al dia a dia la Carmeta va decidir viure sense memòria. Aviat va aprendre que el millor antídot per lluitar contra els fantasmes del passat era el treball. Només calia omplir el temps treballant de manera frenètica, absorbent, abassegadora. A la casa que l'havia acollit, de feina no en faltava: cuinar, tenir cura de la canalla, pujar el pa del forn, portar la verema als segadors, preparar les litines i el cafè, rentar roba al safareig, encendre el braser, donar menjar als porcs i a l'aviram... Mentre feinejava, no parava de remugar paraules imperceptibles. En mig del monòleg, els renecs ressonaven amb una claredat indiscutible. Quan s'enfadava, posava en moviment la nou del coll i la meitat superior del seu cos adquiria un balanceig que recordava un gall dindi a punt de picotejar la cresta d'algú. Amb la mestressa, però, mai va tenir cap tipus de conflicte. La complicitat entre les dues era absoluta. Les converses que mantenien, sempre allunyades de qualsevol elucubració estèril, no sortien del guió que imposava la vida quotidiana. Quan es volien transmetre secrets domèstics ho feien amb una barreja de llenguatge gestual i visual, incomprensible per a la resta dels mortals.
A la casa també hi acudien altres dones vestides de negre. La Marieta era una velleta menuda i silenciosa. Asseguda en un racó, tractava de seguir el fil d'unes converses que sovint acabaven en un autèntic guirigall. Només intervenia quan es parlava d'un escabrós conflicte familiar que, durant aquells anys, va pertorbar la vida del poble. La seva presència, discreta i insignificant, contrastava amb la facúndia de la Josefina. Una dona aparentment forta que s'estovava de cop quan parlava de les gallines. Sentia una autèntica passió per aquests animals i aprofitava qualsevol circumstància per convertir-les en motiu de conversa. Amb l'excusa de condimentar aquest volàtil comprava cada setmana una ampolla de conyac que compartia secretament amb la seva filla. Una altra dona, que també tenia secrets per compartir, era la Montserrat. Amb el pretext d'explicar la passejada de noces a Saragossa acabava sempre parlant de les excel·lències amatòries del seu marit difunt.
A excepció de la Carmeta, que es passava bona part del dia a la casa, les altres dones de negre hi acudien de manera intermitent. Tres o quatre vegades a la setmana es trobaven per jugar a cartes. Moltes nits d'estiu treien les cadires a la porta de la botiga per parlar de gallines, d'herències, d'adulteris i de malalties. A l'hivern s'aprofitava la vetllada per pelar ametlles, ventar olives, retallar paperets per guarnir ciris i apedaçar les plegadores de lli o els sacs d'espart. Un escenari, presidit per un braser i una llum de 40 wats, on les activitats agrícoles no aconseguien esborrar l'aire menestral de la casa.
Hi havia, però, tres moments de l'any on la presència de les dones vestides de negre es feia imprescindible: els dies de fira en què els caps de casa, dedicats exclusivament al negoci familiar, deixaven la reraguarda sota la seva responsabilitat; per la Festa Major, quan es reunia tot el clan familiar i no paraven de cuinar i servir; i, finalment, en els batejos, comunions, casaments i enterraments, quan la casa s'omplia de parents i amics que havien d'atendre.
En gairebé totes aquestes festes o esdeveniments les dones de negre actuaven amb una gran discreció. Com ombres fugisseres, apareixien i desapareixien de les diverses estances de la casa per esmunyir-se ràpidament cap a la cuina. A partir del brogit que sortia d'aquest espai es podia conèixer les característiques de cada esdeveniment familiar. Els sons de la cuina marcaven, a l'igual que ho feien els tocs de les campanes, el tipus de celebració: quan es tractava d'una defunció de l'interior de la cuina brollava un cadenciós xiuxiueig acompanyat d'un dring de culleretes i tasses de cafè; quan es preparaven els àpats de Festa Major la rítmica cocció de les viandes quedava ofegat per l'estrèpit metàl·lic de coberts i cassoles; en temps de fira el moviment continuat de les portes modulava la remor de les converses.
Però aviat les portes van deixar de grinyolar i els armaris es van omplir d'estovalles, cassoles, plats i coberts sense utilitzar. Tot va començar a canviar molt de pressa. El país encetava una dècada on les dones endolades no hi tenien cabuda. Conscients que hi feien nosa es van anar retirant poc a poc de l'escenari. Primer va ser la mestressa i poc temps després la Carmeta. Molts anys més tard, els fills de la casa van descobrir que el paradís perdut de la infància havia estat habitat per la Carmeta i altres dones de negre.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
