L'havíeu vist enfarcellat amb una original draperia de colors i formes. Vestia uns pantalons que competien amb l'estridència explosiva del butà. L'americana semblava feta amb els retalls d'un valuós Mondrian. Les sabates, recollides per un frustrat pescador sorgit d'un còmic infantil, l'ajudaven a mantenir dignament un equilibri sovint incert. Un abric, extret del bagul de la postguerra, i dos rellotges, que marcaven temps imaginaris, completaven la seva estrafolària indumentària.
Voltejava diàriament pels nostres carrers i places, tot remugant la tèbia lletania dels solitaris, mentre s'oferia, amb manifesta complaença, interminables concerts xiulats. Extravagant ocell, que piulava estranyes partitures enmig d'un galliner que no era el seu. Rei del soliloqui i expert en el desprestigiat art del laconisme. Així era ell.
- Como vamos, Tobio?
- Bien, vamus bien.
Susceptible i desconfiat, mantenia permanentment el balanceig corporal dels insegurs. Inconscientment havia elaborat un particular llenguatge gestual que el protegia de qualsevol intent de penetrar en la seva intimitat, mai desvetllada. Quan algú l'assetjava, amb condescendents converses o amb interrogants burlescs, desplegava una convulsa pantomima i responia escrivint ganyotes aèries amb la cargolada cal·ligrafia del contorsionista. Poc després marxava, com un nàufrag, amb les mans a la butxaca i la panxa a la deriva.
- ¿Qué te pasa, Tobio?
- ¿A mí? Nada. Vamus bien.
Un dels aspectes que cridava més l'atenció del Tobio era la seva permanent mobilitat. Un brogit frenètic el sacsejava contínuament. Vivia envoltat d'una desordenada munió de ritmes. Dels seus rellotges gotejava, monòtonament, un tic-tac empresonat. De la seva orella penjava, com una immensa arracada, un transistor que desgranava enganxoses tonades que seguia amb manifesta agitació. De casa seva, deien alguns, sortia la ronca melodia d'un vell gramòfon, que mantenia diligentment amagat. Potser a les nits, després de recórrer el seu particular Guadiana etílic, arribava al seu refugi, es posava l'untuós disc d'una muñeira i omplia de signes nostàlgics i somnis eròtics la misèrrima cambra.
- ¿Qué tal las mujeres, Tobio?
- Ya caerá alguna. Ya caerá.
Regeneracionista incomprès, va mantenir durant molts anys la idea d'un Pallars mesetario i cerealístic. Un exèrcit d'excavadores mutilaria les muntanyes, ompliria les valls i, des d'una torre que presidiria la immensa planúria, un Tobio-empresari agrícola, distribuiria feines, repartiria càrrecs i pitjaria els imaginaris botons de la riquesa. Un somni arbitrista, dirigit fer foscos escribidors de formularis i alimentat per la magnanimitat paternalista del poder. Franco, el seu paisà, no podia abandonar-lo. Ya lo ha dicho Franco, hay que ayudar a Tobio, repetia constantment, mentre entretenia l'esperança amb el daurat biberó de la cervesa.
Molts dies de Mercat se'l podia veure llegint àvidament un diari de Lleida, on esperava trobar-hi la confirmació oficial de la seva domèstica utopia. Per les nits, arraulit a l'entorn de l'estufa del cafè, seguia els informatius televisius amb l'esperança de veure el seu paisà mussitar-li la bona nova.
- ¿Ya han llegado las excavadoras, Tobio?
- Aún no... pero, ya llegarán.
Autoestopista impenitent, semblava un espantall, plantat enmig de l'asfalt, esparverant l'ocellada metàl·lica. Provocador de plàcids conductors que, en veure'l, no sabien si accelerar, per mantenir la càlida atmosfera del cotxe, o invitar-lo a pujar, amb el conseqüent risc de comprovar com una fortor espessa envaïa l'interior del vehicle. Quan l'ecologisme casolà d'alguns li negava el trasllat, refeia el camí amb el pas segur dels qui no tenen res a agrair a ningú. La seva imatge de caminador infatigable semblava la versió autòctona d'aquells pòtols místics que van florir als Estats Units durant la dècada prodigiosa i que es passaven la vida vagant per carreteres polsoses. Tanmateix, si hi havia sort i algú l'aturava, s'asseia voluptuosament, es deixava gronxar pel vaivé del cotxe, i t'explicava els ingredients del plat d'escudella que acabava de consumir.
- Bueno, ya hemos llegado Tobio.
- ¿Qué? ... ¿Te debo algo? ...
- No hombre, no ...
- Pues, ya te pagaré un quintu.
En els darrers dies se'l veia deambular, decrèpit i envellit, pels carrers del poble. Una permanent tremolor el feia cercar estratègics recons assolellats. Quan el suau sol de la tardor s'esmunyia, es refugiava en el cafè on intentava combatre l'escalfor de la febre amb la fredor de la cervesa. Titil·lant i impotent, assajava de donar el darrer bes d'acomiadament a la fidel companya líquida de tantes eufòries.
- Tobio, que te vas a morir ...
- ¡Qué se joda!
Dies després, en l'asèptica habitació d'un hospital, el Tobio representà en solitari la seva darrera pantomima.
Article publicat a la revista Lo Raier (nº16, Desembre de 1983)
Fotografia cedida per casa Colls de Salàs de Pallars
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
