Sant Corneli

La coneguem o no, la muntanya de Sant Corneli no ens deixa indiferents. Pels que no la coneixen i s'hi fixen, la seva primera impressió és imaginar-se la manera com conquerir el cim. Pels que la coneixem i ja l'hem coronat, sempre tenim present la propera ocasió en que la podrem gaudir i montar-la de nou.

Que mou a l'ésser humà per tocar-li la cresta?

La motivació que mou els homes a pujar dalt de les muntanyes no és especifica d'aquesta activitat. La necessitat que pot tenir un corredor (ara malanomentats raners) per conquerir el cim amb certa celeritat és la mateixa que té el padrí per agafar l'aixada cada dematí, és similar a la que té el nen per anar a jugar amb els seus amics al pati, és la mateixa que té la filla per posar-se guapa en la seva primera comunió i fins i tot, m'atreviria a dir que és la mateixa que pot tenir el polític honrat per vetllar pel bé comunitari. És a dir, el leitmotiv (o millor dit, la força interior) que ens mou per pujar una i una altra vegada al cim d'un dels sostres que hem fet nostre, no és cap altra que la nostra inquietud juvenil per buscar allò que complementa el nostre esperit aventurer. 

Quin sentit tindria pujar si no, una i una altra vegada a Sant Corneli?

Desconec el número de vegades que l'he coronat; per posar un número m'atreviria a dir-ne 20 vegades i segurament no m'equivocaria si en realitat l'he pujat en 30 ocasions. Morfològicament la muntanya no ha canviat. Possiblement encara es manté quasi intacta després de totes les històries bèl·liques sanguinolentes que s'han desenvolupat en la superfície de la seva pell. Segurament el meu pare la recorda en l'actualitat tal i com era fa 50 anys. I a pesar de la seva actitud estàtica, totes i cadascuna de les ocasions en que l'he conquerit ha estat especial, ha estat diferent, i m'han aportat vivències emocionals que només jo sé reconèixer precisament perquè les he viscut i la seva empremta queda reflectida en el meu sistema límbic. Tantes vegades, tantes emocions; moltes vegades, diverses maneres. I a l'igual que jo m'emociono, també ho fan tantes i tantes persones que diàriament tenen un moment per atansar-se al cim.

Es pot dir que des que els esports de resistència s'han posat de moda, el número de visitants que firmen en el llibret de l'ermita s'ha multiplicat exponencialment. Molts pallaresos hi han pujat per davant, possiblement a peu; molts altres, pallaresos o no, l'han montat pel darrere, alguns a peu i altres agosarats en bici. Uns han gaudit de l'esforç mantingut en la pujada; altres l'han pujat per gaudir de la magnifica panoràmica des de la creu caiguda; altres ho han fet per divertir-se en la baixada (especialment els ciclistes de descens, malanomenats friraiders); i fins i tot, sense saber-ho del cert, m'atreviria a afirmar que hi ha hagut qui l'ha pujat per tirar-se en parapent tot gaudint de la frescor del nostre pantà. 

Així doncs, què ens pot aportar una visita a Sant Corneli?

Pujar a Sant Corneli significa fer-se pallarès, sentir-se pallarès, conquerir una petita part del nostre país, significa oferir al nostre esperit allò que ens demana, significa conrear una minúscula part de la nostra ànima que és molt important per la estabilitat emocional, significa tenir l'esperança de la propera vegada, significa vetllar pels nostres interessos... i si molt m'apureu, pot significar la pau interior necessària per recordar totes aquelles persones que han deixat la seva petjada en tots i cadascun de nosaltres.

Simplement dir-vos que tant si sortiu al balcó de casa, o mireu per la finestra, o aixequeu el cap una mica, o desvieu la mirada cap al costat... segurament l'intuireu.

No deixeu passar l'oportunitat de viure'l!