Aquest 2015 farà 10 anys del nomenament de Mn. Joan Antoni Mateo com a rector de Tremp. A més, és delegat diocesà per la pastoral de la família i la vida del Bisbat d’Urgell, doctor en Teologia i professor i a l’Institut de Sant Tomàs de la fundació Balmesiana de Barcelona. És també canonge de la catedral de la Seu d’Urgell.
Mossèn Joan Antoni Mateo compleix 10 anys com a rector de Tremp. Foto: Jordi Ubach
Matisaria una mica. Com diu la cançó, Tremp és "mig ciutadana i mig pagesa". El pes rural i pallarès és innegable, però també és veritat que Tremp ha esdevingut un important centre de serveis del nostre pre-Pirineu. A l'Església, ser rector suposa un servei important a la comunitat cristiana local, concretada en la seva identitat de "parròquia", una paraula d'origen grec que vol dir "l'agrupació de cases, de famílies". El rector és el pastor propi d'aquesta comunitat i, sota l'autoritat del Bisbe, treballa perquè aquella comunitat visqui la identitat de l'Església estesa per tot el món. Sant Agustí, Bisbe d'Hipona, deia als seus fidels: "Per a vosaltres sóc Bisbe, amb vosaltres sóc cristià". Ho podem aplicar al ministeri del Rector: és cristià amb els altres cristians i els serveix com a Rector mitjançant la predicació de l'Evangeli, la celebració dels sagraments i la organització de la comunitat, animant especialment la seva dimensió caritativa. És la imatge de l'església que ja trobem al llibre dels Fets dels apòstols: una comunitat convocada per l'anunci de l'Evangeli i cridada a comunicar-lo, una comunitat que celebra la fe i viu fraternalment.
Quins són els reptes principals que afronta en el seu dia a dia?
Crec que el repte principal és revitalitzar la parròquia no limitant-nos a una pastoral de manteniment ordinària sinó incorporar realment nous fidels, especialment les noves generacions. Aquest repte es concreta molt bé en les Prioritats Pastorals de la Diòcesi d'Urgell pels anys 2014-2018 i que concreta d'aquesta manera: "No podem reduir la parròquia als fidels habituals que ja participen de les nostres celebracions i de la vida ordinària de la parròquia, sinó que cal sortir a l'encontre dels qui viuen allunyats de la fe i de la vida parroquial intentant donar-los a conèixer el tresor de l'Evangeli. En el dia a dia, explicant millor el que fem, obrint els grups a noves incorporacions, parlant i fent arribar informació a les famílies dels pobles o als llocs de pública informació. Cerquem, entre tots, mitjans d'estar permanentment oberts".
Per exemple?
És a dir, sense deixar de fer el que cada dia fem i que és molt, donar una perspectiva missionera a la nostra acció pastoral. Jo procuro trobar-me amb les persones i tractar-les bé, acollir-les en les diverses circumstàncies como poden ser funerals, baptismes, catequesi, primeres comunions, reunions amb els pares i mares dels nens de la catequesi, visita als malalts, preparació dels nuvis... tot anunciant la fe i l'esperança cristiana. Cada encontre personal és una ocasió per animar, fer-se proper, infondre esperança.
Perquè creu que la gent ha deixat d'anar als oficis de missa al nostre territori, l'Església s'ha allunyat del poble o el poble s'ha allunyat de l'Església?
Jo porto ja gairebé trenta anys de sacerdoci. En les comunitats que he servit a Andorra, al Pla d’Urgell i ara a Tremp, he constatat una cosa: més que gent que "ha deixat d'anar-hi" s'ha de parlar de "persones que no s'han incorporat realment a la vida cristiana". Han rebut una iniciació de costum en el baptisme i la primera comunió i confirmació, però tot ha quedat en la infantesa. No s'ha madurat en la fe i no s'ha pres una decisió personal. La majoria que ho han deixat, la immensa majoria, aquests darrers trenta anys, és per una raó molt comprensible: perquè s'han mort. A Tremp, només aquests darrers deu anys, portem més de set-cents enterraments, la majoria dels quals de persones que han participat habitualment de la vida de la comunitat cristiana. Jo que sóc fill de Tremp no només hi puc posar noms i cognoms sinó rostres concrets i a la basílica trobo buit el lloc que ocupava cadascú...
Déu ni do...
És així. Dir que l'església s'ha allunyat del poble o el poble de l'església em semblen generalitzacions tòpiques amb molt poc contingut. Patim un procés llarg de secularització al nostre occident i seria il·lús només concretar-ho en la manca d'incorporació real de les generacions a la vida de l'Església. Hi ha molts signes de decadència. La baixa natalitat, la por al futur i al compromís, l'individualisme cada cop més creixent, la crisi de grans valors que han configurat la nostra identitat. El Papa Francesc ho deia molt bé fa poc a la seu del parlament Europeu: Europa ha esdevingut una àvia estèril. Cal reaccionar i aprendre de la història. Quan caigué l'imperi romà sumit en una gran corrupció i descomposició humana i moral, uns pobles nous, joves i amb vitalitat ocuparen el seu lloc. També avui pot passar i potser ja passa: nous pobles vinguts de lluny poden reemplaçar-nos. Per sort, a la caiguda de l’imperi romà, un cristianisme molt valent i autèntic va evangelitzar i forjar una nova civilització. Ho sabrem i podrem fer ara?
Vostè ha viscut a Roma, creu que la imatge que tenim del Vaticà coincideix amb la imatge real? Com descriuria la seva experiència al centre de l'Església catòlica?
Hi ha molta mitologia. El Vaticà, en definitiva, són persones concretes. Jo n'he conegut moltes i puc dir que són gent que estima i treballa sincerament per l'Església. Òbviament també hi ha, sempre hi han estat, alguns "pajarracos" que miren més per ells que per l'Església. Afortunadament sempre són una ínfima minoria, però tenim una tendència malaltissa a fixar-nos sempre en l'arbre que cau i no en el bosc que creix silenciosament.
L'austeritat hauria de ser un plantejament més generalitzat per l'Església Catòlica que apropés la institució a les classes més desafavorides?
Suposo que no em parleu de l'austeritat merkeliana i de la troika que ha aconseguit generar més pobres i que els rics ho siguin encara més...
No, és clar, parlo de l'austeritat ben entesa.
L'austeritat cristiana és una gran virtut que té com a finalitat compartir els bens de la creació i subvenir a les necessitats dels més afavorits. Avui, fins i tot els que no s'identifiquen amb l'església saben que aquest és un tret distintiu de la comunitat cristiana. El que fa Càritas, Mans Unides i tantes realitats expressa molt bé el tarannà de l'Església.
Foto: Jordi Peró
No tinc cap dubte que portem una llarga trajectòria històrica de grans Papes. Francesc aporta aire nou. El seu missatge és l'Evangeli de sempre, però ho fa insistint en aspectes que avui cal posar especialment en relleu, com ho ha fet en el gran document programàtic del seu pontificat, l'exhortació apostòlica "L'alegria de l'Evangeli". Estic convençut que Déu suscita en cada moment el que és més convenient.
Recentment, el papa Francesc va convocar un Sínode per debatre sobre la família catòlica. És evident que la família del segle XXI a occident presenta cada cop més pluralitat, creu que l'Església hauria d'actualitzar el seu discurs sobre la homosexualitat o el divorci?
Joan Pau II, en el seu moment, va dir que "el futur de l'Església i del món passa per la família". Les nostres societats seran el que siguin les nostres famílies. Ajudar les famílies, fer-les costat és la opció més intel·ligent. La pluralitat és rica sempre que no alteri la identitat fonamental de la realitat. La família té uns trets distintius sense els quals ja no pot identificar-se: l'amor, la fidelitat, el compromís, la capacitat de donar-se i sacrificar-se, la voluntat de permanència, l'obertura i el servei a la vida... Sense això, penso jo, ja no podem parlar de "família". L'Església vol servir aquesta realitat bàsica per a la persona humana fonamentada en la doctrina de Jesús. El Sínode, no ho dubteu, anirà per aquest camí tot fent costat a les famílies perquè visquin aquesta identitat rica i joiosa. Això és fonamental, i des d'aquí es mirarà també d'il·luminar temes particulars com els que planteja. El divorci, reconeguem-ho, sempre és un fracàs que les persones voldrien evitar, però que malauradament es produeix. I l'Església ha de fer costat i ajudar aquestes persones. També amb les persones que viuen una orientació homosexual. Cal evitar tota discriminació injusta i fer costat les persones en les seves situacions de vida concretes. Cal acollir tothom fraternalment en la comunitat cristiana. Evidentment, això no significa combregar amb les rodes de molí amb què ens volen fer combregar certs
lobbys de pressió molt forts. Jo crec que el papa Francesc ho va expressar molt bé en referir-se a aquest tema en aquella famosa entrevista que li van fer al seu moment.
Un dels temes més polèmics en què es troba immersa l'Església és el de l'avortament. Vostè ha denunciat en els seus articles la laxitud amb què el Govern Espanyol ha legislat aquest aspecte tan delicat defensant el dret a la vida. No creu que hi ha situacions excepcionals en què una mare hauria de tenir dret a prendre una decisió que ja és dolorosa de per sí?
Avui a Espanya hi ha uns cent cinquanta mil avortaments legalitzats i controlats cada any. Això són circumstàncies excepcionals? Ens han pres el pèl de mala manera i han aconseguit banalitzar tremendament una cosa tant greu que ha esdevingut un mètode més per evitar la natalitat en la majoria dels casos. No ho dubti, és una de les causes de la gran caiguda de la natalitat a occident. Ho pagarem molt car. La meva posició no és altra que la de l'Església catòlica i que el Papa Francesc ha denunciat també amb contundència. És una gran injustícia privar de néixer un ésser humà que té dret a viure. Algun dia ens esgarrifarem del que passa amb aquesta matança sistemàtica com avui ens esgarrifem del que passà amb l'esclavitud. Evidentment, l'Església, les persones de Església, sabem estar com cal en els casos dolorosos i excepcionals que res tenen a veure amb aquesta matança sistemàtica.
La seva activitat aparentment ha de ser frenètica, a part de la feina de rector dóna classes sobre teologia, escriu en un blog a InfoCatólica i porta al dia les xarxes socials. El rector del segle XXI ha de ser més dinàmic que mai?
Miri jo tinc el defecte de ser treballador. Ho he estat sempre. Ja de petit, quan sortia del col·legi, me'n anava a la pastisseria de la meva tia a treballar. Hi ha molt a fer i s'ha d'aprofitar el temps. Però sense angoixa ni esperit frenètic: una cosa darrera l'altra, amb pau i alegria i arribant fins on pots arribar. També és veritat que la manca de sacerdots ens condiciona i ens hem d'afanyar més, encara que cal anar construint una comunitat cristiana mes corresponsable on els laics assumeixin més responsabilitats. En aquests sentit ens cal superar una forta inèrcia històrica molt clericalista.
Totes les religions són genuïnament pacifistes però sovint l'odi i la violència han anat molt lligats a conflictes religiosos. Recentment n'hem tingut molts exemples referents amb l'Islamisme radical però al llarg de la història el catolicisme també té un passat fosc del que se sent poc orgullós. Perquè creu que el mal sovint és tan a prop de la religió?
Les realitats més sublims també són les mes susceptibles de pervertir-se quan instrumentalitzen en funció d'interessos foscos. Caldria matissar això de què "totes són genuïnament pacifistes". Li recomano el conegut treball de Mircea Eliade en el camp de la fenomenologia de la religió. L'ésser humà pot forjar-se imatges molt deformades de Déu... El mal no és prop de la religió sinó que nia en el cor de l'home. La història de certs totalitarismes mortífers del segle XX és una bona prova. I això no és precisament un perill del passat: és una possibilitat sempre oberta i ho veiem en la realitat del nostre món. Afortunadament, l'experiència cristiana genuïna constitueix un fort dic de contenció a la pretensió totalitària i potser per això, avui, a l'any 2015, els cristians són els creient més perseguits arreu del món.
Per últim i especulant una mica, com evolucionarà l'Església en les properes dècades?
Què em diria vostè si li preguntés com evolucionarà la nostra societat occidental en aquest període de temps? Qui té respostes o pot fer previsions a curt termini? No ho sé. Ho veig amb inquietud però també amb esperança. Al segle IV hi havia al nord d'Àfrica una gran comunitat cristiana que desaparegué gairebé totalment. Pot passar a casa nostra i si això esdevingués, Déu no ho vulgui, li asseguro que no només seria l'Església qui cauria a casa nostra. Com a creient jo sé que cal treballar amb il·lusió i esperança, fent tot el que és a les nostres mans i deixant en les de Déu el que no és al nostre abast. En tot cas tinc la certesa que l'Església, arreu del món, anirà al davant, de fet ja hi va, encara que això no té per què succeir necessàriament a casa nostra.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
