​La truita de riu no té un component migratori

Endesa, dins de les accions del seu Pla de Conservació de la Biodiversitat que porta a terme a Catalunya, està realitzant un estudi sobre les bases ecològiques, fisiològiques i genètiques que porten les truites comunes (Salmo trutta) a remuntar els rius. Així, s'ha confirmat que el 95% d'aquesta espècie -al contrari de la majoria de salmònids- no ho fa. A més, l'anomenat "efecte barrera" que creen preses i assuts es desmenteix, si més no, de forma general en el cas de la truita de riu, de manera que no semblen del tot justificades les construccions de passos per a peixos per a poder migrar abans del període reproductiu o al llarg de l'any per necessitats alimentàries, de refugi o d'hàbitat.

La investigació, que s'ha fet amb la col·laboració de la Universitat de Lleida, l'Institut de Recerca Biomèdica i l'empresa ambiental Gesna SL, s'ha realitzat a la conca del riu Flamisell, afluent del Noguera Pallaresa, a la Vall Fosca. En concret s'ha fet el seguiment dels moviments de prop de 1.000 truites mitjançant tècniques de marcatge individualitzat amb transmissors (PIT tags), durant un any, per tal de conèixer l'abast exacte dels seus desplaçaments. Com a espècie autòctona d'extensa distribució geogràfica a les conques dels Pirineus, aquesta constitueix un component molt important dels nostres ecosistemes fluvials de muntanya i, al mateix temps, un valuós recurs pesquer. 

Segons l'estudi, essencial per assegurar una correcta gestió i conservació del medi, bona part de les truites tenen desplaçaments de menys de 50 metres, és a dir, gairebé no es mouen del seu lloc de naixement, mentre que el 5% es mouen a distàncies superiors a mig quilòmetre, habitualment en l'època de reproducció. La hipòtesi és que la truita de riu és un salmònid d'avantpassats migradors, esdevingut sedentari en els nostres rius i que els exemplars "exploradors" han conservat part de l'empremta genètica migradora dels seus avantpassats.

L'estudi genètic dut a terme ha permès obtenir el transcriptoma del teixit muscular i el cervell de la truita, a partir del qual s'ha identificat una variant genètica associada a la mobilitat dels peixos: aquesta variant és present amb major freqüència en el grup d'exemplars exploradors de truita. Una dada sorprenent de l'estudi és el grau de consanguinitat observat en el grup de truites "exploradores" la qual cosa podria indicar l'existència d'un cert parentiu entre elles.

Així, existeixen indicis que suggereixen que factors genètics i potser fisiològics poden tenir un paper important en el comportament de la truita de riu i, pel que fa a l'estímul de moviment observat en aquest 5% de població "exploradora". En aquest sentit, l'equip de zoòlegs, enginyers, limnòlegs, fisiòlegs i genetistes que ha participat en l'estudi està aprofundint en la interpretació dels resultats, ampliant l'abast de l'estudi i analitzant la relació, d'una banda, dels factors ecològics i el paper de diversos metabòlits i neurotransmissors i, de l'altra, la confirmació de l'existència d'una base genètica en el comportament de remunta mitjançant la identificació de noves variants genètiques en el genoma de la truita que puguin estar relacionades amb aquest estímul.

Les conclusions d'aquest estudi representen una contribució rellevant en el coneixement del genoma de la truita i són un aspecte clau per a una correcta gestió de la fauna piscícola dels rius pirinencs amb aprofitaments hidroelèctrics.