«M'enorgulleix que tothom a qui he portat al Pallars hagi volgut repetir»

La tradició familiar ve de lluny. Besnéta, filla i neboda i cosina d'optòmetres, la Flors Viñuela Navarro (Tremp, 1987) va decidir continuar la nissaga familiar tot anant una passa més enllà. Llicenciada en Òptica i Optometria i màster en Investigació en oftalmologia i ciències de la visió fa menys d'un mes va presentar la tesis doctoral a la Universitat de Cardiff, Gal·les, on treballa i investiga sobre problemes visuals en nens amb dificultats d'aprenentatge, discapacitats o necessitats especials d'educació. Porta cinc anys a fora i viu aquesta experiència inoblidable com el trampolí que li permetrà tornar al seu estimat Pallars per donar a la comarca l'empenta que necessita. 

Filla, besnéta i neboda i cosina d'òptics-optometristes. Pesa molt aquesta tradició a l'hora de triar què vol ser un de gran?

El fet de veure-ho a casa et tira molt. El meu besavi ja va fer el que en aquella època era optometria i jo, per la feina del meu pare, sempre ho he vist a casa. Tinc el record de jugar a l'òptica, d'entrar amb la bicicleta, saludar a la gent i tornar a marxar. També m'havia passat pel cap fer medicina, perquè també ho tinc molt a prop a casa meva, però això de treballar en caps de setmana o de fer guàrdies de 24 hores no em va massa.

Primer vas marxar a Anglaterra i ara estàs a Gal·les. Com ha estat aquest camí?

El primer cop que vaig marxar a viure fora del Pallars va ser per estudiar Òptica i Optometria a Terrassa. Tres anys i mig després, un cop acabada la carrera, vaig tornar cap a Tremp. Vaig estar un any i mig treballant a l'òptica familiar per agafar una mica d'experiència però ja em rodava pel cap la idea de fer un màster i al setembre de 2010 vaig marxar a fer-lo a Manchester, Anglaterra. La meva idea sempre havia estat fer-lo a Madrid, però al final vaig canviar d'opinió i me'n vaig anar a Manchester. De fet, vaig fer el màster allà pensant que tornaria quan l'acabés però vaig treure una de les millors notes i em van oferir la possibilitat de demanar una beca per fer el Doctorat. Vaig estar vuit mesos picant a les portes de totes les universitats i finalment a l'abril del 2012 el Col·legi d'Optometristes del Regne Unit em va donar la beca per fer el Doctorat a Cardiff.

En què estàs especialitzada concretament?

Doncs el meu Doctorat i la meva especialitat són els problemes de visió en nens amb problemes d'aprenentatge. 

Són els problemes d'aprenentatge una causa directa dels problemes en l'escola?

Normalment els nens que tenen problemes de lectura i problemes visuals també tenen altres problemes: problemes de desenvolupament, de coordinació o inclús autisme. No són nens discapacitats però sí que presenten problemes d'aprenentatge més severs. És a dir, si un nen té problemes de lectura no només és per problemes visuals, que en molts casos també, sinó que van aparellats a una altra sèrie de dificultats que, en conjunt, són les que provoquen aquest menor rendiment.

Ja portes cinc anys vivint fora. Pretens quedar-t'hi?

Jo tenia pensat tornar després del Doctorat, però m'ha sortit aquesta feina que m'ha fet replantejar-m'ho i quedar-me. Ara mateix la situació del Pallars, tant a nivell econòmic com d'infraestructures, no beneficia gaire a que jo pugui tornar. Però sí que m'he plantejat moltes vegades que a la llarga m'agradaria algun dia poder muntar una clínica similar a la que estic treballant ara però a nivell de Lleida, Catalunya o Espanya, perquè és un servei que aquí és gairebé inexistent.

Fer-ho a nivell pallarès seria possible?

Seria molt complicat perquè el segment de gent amb la què jo treballo -nens petits amb problemes d'aprenentatge, amb discapacitats o amb necessitats especials d'educació- representa un percentatge molt limitat de la població, llavors a nivell del Pallars seria un nombre encara més limitat de gent. Val a dir que on treballo jo actualment ve gent de tot el Regne Unit, el que passa que la infraestructura que hi ha aquí és incomparable. Venen amb tren d'Edimburg a Cardiff en quatre hores. Aquí si vols que et pugi algú d'Agramunt ho tens complicat.
 
Et veus tornant?

Sí, sense dubte.

A què et dol haver renunciat per seguir formant-te a fora?

A passar més temps amb la meva família. Sóc filla única i sempre he estat molt propera a la família. No veure'ls en sis mesos i quan els veus, fer-ho un cap de setmana, es fa dur. Sobretot el típic cap de setmana que hi ha dinar familiar perquè el padrí fa 80 anys i està tota la família reunida i tu no hi ets, o situacions així. Això és el que més dol.

Te'n penedeixes?

Gens. És cert que quan vaig marxar ho pensava fer només per un any però les circumstàncies m'han portat a estar-hi més temps i sóc molt feliç.

Fa anys que vas marxar, però després vas tornar durant un any i mig. Com es veu el Pallars ara que tornes a estar a fora?

Doncs amb enyorança i tristesa d'una banda i amb esperança d'altra. Amb tristesa, perquè em dona la sensació que en aquests últims cinc anys hi ha molta gent que ha marxat, molta gent que no té cap oportunitat i em sembla que s'està perdent l'esperança de poder progressar dins del Pallars. Abans, els dilluns de mercat a Tremp no s'hi cabia, s'obrien bars, negocis, etc. La gent tenia molta empenta i ara sembla que estigui esperant a que tot passi, però si no hi posem de la nostra part no passarà. I amb esperança perquè confio en que la gent com jo, que hem hagut de marxar, puguem tornar i donar-li aquesta empenta que li manca.

Què és el que més trobes a faltar?

Òbviament la família i els amics, però hi ha un detall anecdòtic però molt graciós que també trobo molt a faltar: l'anar pel carrer dient adéu i coneixent a tothom. 

Gran Bretanya està relativament a prop. Amb quina freqüència tornes?

Torno unes tres o quatre vegades a l'any. Per Setmana Santa, per Nadal i a l'estiu.

És tanta com t'agradaria?

M'agradaria poder venir una mica més. Un cap de setmana al mes o així. Una vegada estava tant enyorada que vaig tornar per la nit de Carnaval, em vaig disfressar, vaig sortir, i vaig tornar al dia següent.
 
Continues conservant la colla d'amics de sempre?

Sí. Sóc molt afortunada perquè sempre que torno, o quan torna la Laia Gasa, l'altra amiga de la colla que està fora, ens ho muntem per poder-nos veure tots junts, i això fa que encara mantinguem molt viva l'amistat.

És molt típic retrobar-se amb vells amics als sopars de generació. Has pogut ser-hi?

Sí! Es va muntar el dels 25 i just el van fer la setmana abans de Nadal, així que va coincidir que venia i em va anar perfecte. És genial, tot i que veus a la gent i te n'adones de com passa el temps, perquè a alguns els veus casats o amb fills. Però és molt emocionant perquè veus com encara mantens aquell 'link' que fa que puguis estar hores i hores xerrant.

Has portat a gent de fora al Pallars? Com s'ho imaginaven?

I tant! Gent de Barcelona, de Terrassa, d'Anglaterra... La gent d’Anglaterra s'ho imaginava com s'imaginen ells Espanya: "fiesta", "siesta" i sangria, i quan arriben aquí i veuen el paisatge i la natura que tenim en queden enamorats. Sempre volen repetir. En canvi, la gent de Barcelona s'ho imaginava com si visquéssim rodejats de gallines. És increïble que tenint-los a dues hores es pensin que encara anem descalços i que hem d'apartar les gallines per treure el cotxe del pàrquing.

I quina percepció en tenen després?

Els hi encanta. Tothom a qui he portat sempre ha volgut repetir i això em fa sentir molt orgullosa. Els de Barcelona fan la broma que es sorprenen que tinguem edificis de més de quatre pisos.

Com vendries el Pallars a algú que no el coneix?

El vendria com una zona molt especial. Tenim de tot encara que no ho sapiguem explotar. Per mi això és el paradís i a vegades no te n'adones fins que estàs fora. També ho vendria com una zona on la gent és molt oberta, hospitalària i propera.

Com t'informes del dia a dia de la comarca?

Avui en dia és molt fàcil. Estic força activa al Twitter i vaig llegint els links que penja la gent. També segueixo els diaris digitals com Pallars Digital, la web de LoPallars TV, Pirineus Televisió etc. També parlo un cop a la setmana amb la família i amb els amics i també t’expliquen el que va passant. Relament m’assabento de tot.

Poca gent deu conèixer el Pallars a Manchester o a Cardiff. Quan et pregunten d'on ets, quina referència dones?

Doncs no m'agrada gens dir que sóc de Barcelona, que és el que tothom coneix, així que dic que sóc d'un poble prop dels Pirineus que està a dues hores de Barcelona. I que cadascú es faci la idea que vulgui.
 
Parlaves de la tristesa amb la que veus el Pallars i la falta d'empenta. Què creus que li manca per acabar amb la diàspora?

Com t'he dit, crec que una de les coses que falta és recuperar la confiança que s'ha perdut aquest anys: confiança per invertir, per innovar, etc. Falta que la gent que estem fora aportem aquesta força i aquesta empenta per tirar endavant, però això no pot passar sense inversions. Les administracions haurien d'intervenir i fer atractiva la comarca per a que la gent que està a fora pugui tornar. De totes maneres, no crec que la diàspora sigui sempre negativa, perquè quan surts a fora i coneixes altres persones, altres cultures i altres països adquireixes una diversitat d'idees que t'enriqueixen moltíssim. El problema de la diàspora és que la gent no té l'oportunitat de tornar. Si hi hagués aquesta oportunitat, la gent que ha marxat tornaria amb noves idees, nous punts de vista i noves visions i crec que si això arriba a passar serà genial per la comarca.