Eugeni Roselló: «Estic patint més que gaudint però córrer m'agrada massa»

Eugeni Roselló (La Pobla de Segur, 1980) és un especialista en curses de distàncies extremes. Doble guanyador de la Volta Cerdanya Ultrafons (214 km) i de l'Spine Race d'Anglaterra del 2013 (430 km) no pot dir que aquests esforços no li estiguin passant factura física. A les seves cames encara es poden veure les marques de les cremades de la cursa anglesa de fa dos anys. A més, els peus li mostren una evident forma de pont. Admet que hores d'ara "pateix més que gaudeix" però quan es posa a parlar de projectes no se li acaben. La "cirereta" seria estrenar la transpirinenca en format cursa el juliol de 2016. Ens rep al supermercat familiar que regenta i del qual li ha quedat l'àlies "Plus".
 
- Molts et van conèixer amb l'Spine Race del 2013 amb una foto èpica on estava amb una estelada i totalment destrossat, però ja devia fer temps que donaves guerra. Com vas arribar a aquest món?

- Jo venia del futbol. Després de molts anys jugant a l'equip del poble cada vegada costava més, els desplaçaments eren molt lluny i necessitava fer alguna cosa diferent... Un amic em va dur a la muntanya, vam córrer una mica i quan em vaig dutxar me'n vaig adonar que m'ho havia passat molt bé. Havia fet esport en uns paisatges brutals i ho tenia a vint minuts de cotxe de la Pobla... Crec que l'he encertat.

- Abans de fer una cursa com l'Spine Race ja havies competit força?

- No havia fet ni una marató i vaig començar amb la Matagalls-Montserrat. Va ser la primera cursa i em va agradar molt el companyerisme que hi havia. En arribar vaig pensar "mai més!" ja que estava destrossat. Abans de fer-la no havia entrenat més de vint quilòmetres seguits... i alguns per asfalt. Em va agradar tant que del "mai més" vaig passar a fer-ne moltes més.

Tanmateix, ara veig el problema que tot plegat s'està perdent. Hi havia moltes menys curses on ens trobàvem tots mentre que actualment en un mateix cap de setmana coincideixen tres proves bestials. Tots estem "desperdigats", se n'està fent massa un negoci, quasi es paga a euro el quilòmetre i s'està descuidant molt l'assistència al corredor. Crec que s'haurien de canviar moltes coses...

- La victòria del 2013 a la cursa anglesa i el doble triomf a la Volta Cerdanya Ultrafons va fer néixer una petita llegenda de gran corredor català de les curses de molt llarga distància... És una pressió?

- No, ni molt menys. També havia quedat segon a una cursa a Alemanya de més de 200 quilòmetres... Jo mai m'he posat i ni he sentit aquesta pressió perquè tinc el meu negoci aquí a la Pobla, un supermercat familiar, entreno quan puc, no quan vull... De fet, no és anar a entrenar, és anar-m'ho a passar bé com qui va a fer la cerveseta amb els amics. En el meu cas, si puc, surto de treballar, vaig a córrer una hora i, després, també hi ha temps per la cerveseta. M'havien proposat un sou i viure d'això però és un hobby, no vull pressions.

- Els efectes de l'Spine Race 2013 encara són visibles a les cames i, a més, darrerament les lesions t'han castigat molt...

- Sí, he tingut molt mala sort. En aquell cas van ser cremades de segon grau per no dur polaines però vaig poder arribar bé. A Alemanya venia d'una distensió del genoll i tenia por de no aguantar els més de 700 km. Em vaig automedicar, al principi em va anar bé però al cap de cinc dies em va acabar provocant retenció de líquids. Havia superat el quilòmetre 400, les sensacions eren boníssimes però quan em vaig despertar de tan inflat que tenia el peu no em podia posar els quets. En arribar a Pobla els metges em van dir per què ho havia fet. Va bé que la gent ho sàpiga ja que sovint abusen de coses sense saber què es prenen. Vaig fallar i ho vaig pagar.

- A l'Spine Race del 2015, a més, vas caure en un forat...

- Sí (somriu). Allà les curses no s'aturen com aquí perquè plou, neva, fa vent sempre. En aquest cas es va ajornar la sortida per no ajuntar-nos amb una modalitat més curta. Plovia molt, estàvem baixant d'una cresta i el què semblava un toll en realitat era un forat ple d'aigua tan fons que em va cobrir fins a la cintura. Em va girar el turmell i el genoll del tot, vaig cridar i en Pavel –el guanyador– i un altre corredor em van treure. En sortir pensava que només era el cop, al cap de vint quilòmetres ja vaig veure que era important i 80 quilòmetres després de la caiguda vaig haver de plegar perquè tenia els lligaments interns trencats.
 
- Veient com tens físicament els peus més tot el què expliques... no et planteges deixar-ho estar?

- Bé, ara se m'ha cronificat el neuroma de Morton, que ja tenia des de fa molt temps a causa de córrer tant per la muntanya. Tinc els peus molt "cavos", amb molt pont, i tot l'impacte es produeix a la part davantera. Ha arribat un punt que ni les plantilles, ni anar als millors especialistes... m'ha permès trobar solució. Estic preocupat... perquè fins ara tenia molt dolor, que intentava superar canviant-me els quets a cada avituallament però ara ja em comença a afectar als ossos. El que tinc clar és que no puc aguantar aquest mal i he de trobar una solució. Ara estic patint més que gaudint, però això m'agrada massa...

- La cursa d'Alemanya de 660 km la va fer amb en Joel Jaile. Com és la vostra relació?

- En Joel és un dels primers amics que vaig fer en aquest món. Ell ja feia un parell o tres d'anys que corria i ens vam conèixer avançant-nos mútuament a l'Ultra Mallorca, una de les primeres proves que feia. Allà va començar una gran amistat i, sempre que un té algun projecte, li comenta a l'altre i, si es pot, hi anem junts.

- En aquest tipus de proves de centenars quilòmetres canvia molt el fet de córrer sol o acompanyat?

- Quan vam començar potser sí. Jo no sé parlar anglès ni cap idioma i haig d'anar quadrat amb el GPS. No puc trucar i dir que m'he perdut. Bé, potser això sí però no tinc capacitat d'explicar on estic. Ara la majoria de curses s'estan posant les piles i portem geolocalitzadors, hi ha un botó d'emergència i tots estem molt tranquils. Aquí, en canvi, es paren les curses perquè plou molt o fa molt vent i no ho acabo d'entendre. Si tothom porta tot el material obligatori –que trobo perfecte– crec que s'ha de tirar excepte que realment la situació sigui extrema.

- A les ultres en general es diu que és tan important el cos com la ment i en proves de centenars de quilòmetres és encara més evident. Realitzes alguna preparació de tipus psicològic?

- No, això no s'entrena. Ningú pot entrenar el patir. Ara bé, si al llarg de la teva vida has vist com molta gent se n'ha anat o altres han pogut sortir de problemes, això és el que m'ha fet tirar sempre endavant.

- Si algun dia has d'afrontar una cursa de "només" 70, 80 o 90 quilòmetres, pateixes més perquè és a un ritme molt més alt de l'habitual?

- No, a mi m'agraden totes les curses. De fet, quan surto a entrenar no hi estic dos dies. No és tant la distància sinó l'encant del recorregut i el repte que suposa. Si és més llarg ho has d'estudiar molt més, minimitzar els errors...

- Hi ha corredors professionals, altres que tenen professions –Bombers, Mossos d'Esquadra...– que els donen molt marge per entrenar però, en el teu cas, regentes un supermercat familiar. Com et condiciona?

- Bé, com deia ni sóc professional ni em poso cap tipus de pressió. Surto a entrenar quan plego del súper i depèn del dia faig més o menys. No tinc una dieta, no surto amb cap cronòmetre i entreno per sensacions. L'estona d'estar a la muntanya és un premi.
 
- El súper, si més no, et condiciona amb l'àlies...

- Sí, aquí a Pobla des de petit em diuen "Plus" pel supermercat. I, de fet, tothom em diu així. És un nom que m'agrada i, si tot va bé, sortiran uns "quets" de Haglöfs, el meu patrocinador, que es diran "Plus".

- Amb l'altre gran esportista de la Pobla teniu relació?

- Sí, amb en Carlos Puyol ens portem dos anys. Des de petit m'ha ajudat molt i sempre hem estat molt amics. Ara bé, va marxar molt jove i amb tots els seus compromisos podia pujar poc. Encara parlem de vegades i estic content que hagi sortit així del Barça demostrant que es valora l'esforç i el compromís.

- Cadascú té el seu jardí particular. En el teu cas és la Vall Fosca?

- Sí, ho tinc a tocar i, més, tenint en compte la calor de la Pobla. Els dies que no puc anar-hi m'haig d'esperar que baixi el sol, cap a les vuit, i quedar-me per aquí. Ara bé, a la Vall Fosca hi estic totalment sol, amb uns paisatges espectaculars, llacs on em puc banyar, molta altura... És la meva segona casa.

- Et volia demanar pels reptes de la temporada però entenc que ara el principal és resoldre els problemes físics...

- Sí, estic molt preocupat perquè estic patint molt i, de fet, m'han dit que pari d'entrenar. Però tinc moltes coses al cap: Ultra Valls d'Àneu, Epic Run Aigüestortes, Swiss Irontrail... i, sobretot, poder acabar el repte dels 700 quilòmetres a Alemanya. I, entremig, el Tor des Géants que també m'ho estic pensant. Aniré sobre la marxa i, una cosa que no faig mai, fer cas als metges. I, d'una vegada per totes, gaudir més que patir.

- Hi ha alguna cursa que no hagi fet mai que vol disputar sigui com sigui abans de retirar-se?

- Sí, el somni que intentarem complir l'any vinent és la travessa dels Pirineus, el més bèstia que s'hagi fet mai en forma de cursa. Ens han confirmat a en Joel i a mi, entre un global de 250 corredors d'arreu del món, i ja hem fet els primers pagaments. La Transpyrenea es disputarà el juliol de 2016, seran 985 km i 55.000 metres de desnivell positiu resseguint el GR-10, el sender transpirinenc de la vessant nord. És la cirereta que ens manca.