Fa uns dies, tornant del Pirineu, en una àrea de descans d'una carretera a prop de Tremp, se'ns va ficar una roda del cotxe en un forat. El forat era tan gran que el cotxe va quedar elevat del cul, de forma que la roda esquerra del darrere no tocava terra. Mentre amb la meva parella buscàvem pedres per intentar falcar la roda i poder sortir fent marxa enrere, va passar una cosa que ens va deixar atònits. Primer va ser una dona en un cotxe que va parar el seu vehicle per saber si podia fer alguna cosa. En poc més de 3 minuts, ja hi havia 5 cotxes que s'havien aturat i fins a 9 persones estaven ajudant-nos a acumular pedres sota la roda i fent de contrapès per treure el cotxe del forat. Però el forat era profund, la roda patinava i, malgrat tot, semblava que acabaríem havent de trucar la grua.
La primera dona que havia parat es va oferir a anar al seu poble a buscar el tractor, però un home ens va animar a desmuntar una jardinera que hi havia al costat de la carretera. Amb un dels taulons que formaven la jardinera, sí que podríem falcar la roda i treure el cotxe del forat. Vam desmuntar la jardinera. Amb el tauló situat sota la roda i tothom assegut a la part del darrere del cotxe, vaig fer marxa enrere i vam poder treure'l del forat. Aplaudiments del grapat de solidaris, agraïments múltiples per part nostra... Entre comiats i somriures, mentre nosaltres tornàvem a muntar la jardinera, tothom va tornar als seus vehicles i van reprendre la marxa. Tothom? No. Una parella de treballadors d’una empresa d’ascensors no marxaven. Eren a la part davantera del nostre cotxe mirant-se la matrícula. En entrar al forat, s'havia trencat i penjava fins a tocar el terra. Així tampoc no es podia circular. Van anar a la seva furgoneta, van agafar eines, la van reparar, la van subjectar amb brides i apa, "ara ja pots continuar".
La Sílvia i jo vam enfilar la carretera cap a Barcelona amb una sensació agradable, amb un sentiment estrany d'haver estat ajudats de forma espontània per una grapat de persones anònimes que no tornarem a veure mai més i que es van aturar per fer un cop de mà a algú que ho necessitava. Si per casualitat aquest text arriba a algun d’aquests homes i dones, només us podré dir el mateix que ja us vaig dir unes cinquanta vegades mentre marxàveu aquell 30 de juliol a la tarda: de debò i de tot cor, moltes gràcies!
Daniel Camon Pastor
Amb tu, el periodisme al Pallars és possible!
A Pallars Digital treballem per oferir-te una informació rigorosa, lliure i honesta. Per mantenir-ho, necessitem el suport i el compromís de persones com tu.
Subscriu-t'hi
