L'independentisme acarona la victòria del 27-S

El resum del final de campanya menys convencional que s'ha viscut mai a Catalunya és que l'independentisme ho té tot de cara per aconseguir la victòria desitjada en aquestes eleccions que es consumaran diumenge, 27 de setembre. Això no vol dir que la final de Champions estigui guanyada, sinó que s'ha passat una semifinal duríssima i que l'equip arriba amb el màxim de forces possibles. Si més no, amb l'estat de forma més pletòric que mai cap independentista hauria pogut imaginar. Perquè segur que cap partidari de l'estat propi s'hauria imaginat que una candidatura com Junts pel Sí existís i omplís l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, o que la CUP seria capaç de fer un acte amb 5.000 persones a Badalona.

No són només aquestes xifres les que permeten donar la victòria d'aquesta campanya electoral a Junts pel Sí i la CUP. Ho és també el fet que cap de les ofensives ha acabat donant els fruits esperats. Els retrets del bloc unionista al fet que el president, Artur Mas, no encapçali la llista no han dividit la candidatura ni l'han afeblida. Tampoc han prosperat, per poc creïbles, les amenaces de les entitats bancàries o les advertències del Banc d'Espanya sobre un suposat corralito. Caldrà veure com actua la campanya de la por, especialment en el capítol de les pensions sobre la gent gran. Però més arguments dels que han donat economistes de prestigi com els del Col·lectiu Wilson no es poden donar. I si tenir Amadeu Altafaj, antiga mà dreta del comissari Oli Rehn, a les files de Junts pel Sí no serveix per transmetre confiança, és que no hi ha res a fer.

Tampoc han funcionat els dards de Catalunya Sí que es Pot i del seu líder a l'ombra, Pablo Iglesias, per catalogar l'independentisme d'aposta burgesa i oligàrquica. A banda del paper fonamental de Raül Romeva a Junts pel Sí, ho ha torpedejat la presència d'una CUP a l'alça. Només així s'entén que una llista integrada per Podem, que a Espanya s'erigeix com l'única aposta renovadora d'esquerres, hagi plantejat més d'una i de dues vegades una "casa comuna de les esquerres". Quan es fa aquesta oferta, o és perquè vas molt crescut i et pots permetre el luxe d'oferir una sortida als teus possibles aliats, o és que les teves forces estan més minvades del que t'esperaves. Per compensar-ho, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell es treia un últim comodí de la màniga: el suport via twitter del primer ministre grec, Alexis Tsipras.

Múscul a la falda de Montjuïc

El 27-S serà el gran dia, el dia de comprovar si hi ha una majoria de l'independentisme en escons que permeti tirar endavant el full de ruta de 18 mesos plantejat per Junts pel Sí. O si hi ha una majoria en vots que permeti alçar la veu, mirant a Brussel·les i a la resta del món, per proclamar que s'ha de donar una resposta immediata a les aspiracions democràtiques d'un poble que s'ha comportat d'una manera exemplar. És difícil imaginar-se un altre escenari que no sigui aquest. Perquè, quin partit polític o quin moviment, sobretot en absència de violència, és capaç de congregar 70.000 persones a la falda de Montjuïc dues setmanes després d'haver-ne reunit un milió i mig a la Meridiana? Els episodis de la història que hi poden donar resposta es compten amb els dits de la mà.

La CUP és l'altre gran factor que pot condicionar l'independentisme. Tant Antonio Baños com Anna Gabriel, les dues persones que encapçalen la llista, ho deixaven clar a l'amfiteatre de Llefià, a Badalona. Però no és que ho diguessin ells. Aquesta candidatura serà decisiva per obtenir una hipotètica majoria en vots. Pot condicionar el futur Govern? Tot depèn dels resultats que tregui Junts pel Sí i en quin grau s'acosti a la majoria absoluta. Però, veient que, a falta d'una sorpresa majúscula, el bloc unionista és incapaç d'articular una majoria que desvanqui la principal candidatura independentista, tot indica que la CUP està posant les bases per ser la nova esquerra del futur país. Sigui més o menys independent.

Ciutadans, amb el cap a Espanya

La principal força que ha de donar veu a l'unionisme, si fem cas de les enquestes, ha de ser Ciutadans. Això, tot i que el Partit Popular feia aquest divendres un bon cop d'efecte amb l'expresident francès, Nicolas Sarkozy, al Palau de Congressos de Barcelona. El públic popular gairebé doblava el de Ciutadans, i vibrava com no ho ha fet en cap moment de la campanya. Però, a banda de la pugna que mantenen aquestes dues formacions, la candidatura d'Inés Arrimadas compta amb una dificultat afegida ja no per obtenir uns bons resultats el dia 27, sinó també per liderar l'oposició, i aquesta és l'omnipresència del president del partit, Albert Rivera.

Rivera ha eclipsat Arrimadas durant tota la campanya i ho mostra el fet que sempre ha tancat els actes quan hi ha estat present. La maniobra està estudiada, de la mateixa manera que ho està la cura en com es dóna el missatge a les televisions i mitjans d'àmbit estatal. Quin resultat hauria tingut la formació si Rivera hagués estat el cap de llista? Quin aforament hauria tingut l'acte de final de campanya? Tot plegat és una incògnita. El que és clar és que la formació té el cap més a Espanya que a Catalunya. El seu líder ha donat mostres sobrades de quina és la seva pretensió: ser l'Adolfo Suárez del segle XXI. Caldrà esperar temps per veure si l'aposta dóna fruits i el sacrifici en aquesta campanya és una inversió a mig i llarg termini.

El PSC també mira cap a Madrid

Que el Partit dels Socialistes de Catalunya fa temps que va jugar la carta de perdre l'hegemonia del catalanisme per evitar la fuga de vots unionistes i esperar que el PSOE el retorni a una posició més favorable, és una evidència. S'ha vist durant una campanya en què Miquel Iceta ha deixat clar que estan per una reforma constitucional però en cap cas per estimular l'exercici del dret a decidir. Els socialistes catalans esperen que l'escenari espanyol es capgiri, i que Pedro Sánchez torni a la Moncloa de la mà de Podem. No és estrany, en aquest sentit, que la seva diana hagi estat focalitzada en Artur Mas i en l'independentisme, en lloc de en els seus competidors per l'ala esquerra. A l'espera del que passi d'aquí tres mesos a l'estat espanyol, els d'Iceta van intentar salvar els mobles dimecres passat a l'Hospitalet, i han preferit un tancament de campanya desenfadat i de petit format. Això sí, amb ball inclòs.

Unió, per la seva banda, també mira a llarg termini. La seva esperança és treure representació parlamentària per continuar existint, esperant que l'aposta independentista topi contra la paret de la frustració i es puguin erigir en la nova CiU sense els seus antics companys decantats al sobiranisme. La campanya no ha estat vibrant, com tampoc ho ha estat un final en què s'han aplegat unes 800 persones que no farien honor al 25% de què sempre ha gaudit UDC en el repartiment de quotes amb Convergència. Caldrà veure què passa el dia 27, però el missatge del líder del partit, Josep Antoni Duran Lleida, podria ser una premonició: "Morirem amb les botes del diàleg".