La «Runnorèxia», una addicció moderna

L'esport és salut però, com tot, en excés es converteix en un problema. La persona amb runnorexia sobrevalora el running, convertint-lo en l'element més important de la seva vida fins i tot per sobre de la família, els amics o la feina. És capaç de cancel·lar cites o no assistir al lloc de treball per poder anar a córrer. La fatiga o les lesions no li impedeixen realitzar les seves sessions d'entrenament, ja que el malestar que sent si no realitza aquestes sessions és superior a ell. El seu temps lliure està destinat a córrer, i la seva vida es mou amb una única idea al cap: el running.

La runorexia té una base biològica. Córrer allibera altes dosis d'endorfines, uns potents neurotransmissors que generen plaer. El corredor per tant té ganes de repetir per experimentar novament aquesta sensació de plaer o incrementar-la. Es dóna la circumstància que fins i tot davant de períodes de descans per lesions, els corredors extrems poden patir síndrome d'abstinència.

Perfil de l'addicte

En major part la Runnorexia afecta a persones d'uns 40 anys, amb professions que provoquen molt estrès i que busquen en l'esport una vàlvula d'escapament. A més solen mostrar característiques similars: una baixa autoestima, dificultat per creure en sí mateixos i absència d'objectius gratificants a la seva vida diària.
 
Possibles conseqüències

A nivell físic poden patir lesions innecessàries, dolor derivat d'un sobreentrenament o fatiga pel fet de no respectar el temps necessari de descans. A nivell psicològic poden aparèixer pensaments obsessius lligats a la insatisfacció personal i al fet de no tenir-ne mai prou, fins i tot podent-se produir símptomes d'ansietat i depressió, o conductes irresponsables com per exemple sortir a entrenar amb una pluja torrencial, cosa que pot causar una pulmonia. A més es poden produir conseqüències en l'àmbit social i professional ja que la persona tendeix a aïllar-se i a abandonar certes activitats socials. 

La bona notícia és que una vegada detectat el problema, és possible tractar-lo. La psicoteràpia dóna bons resultats. El més important, és estar alerta i saber discernir quan l'esport deixa de ser font de satisfacció per convertir-se en un problema.