Cesk Freixas: «No hem d'oblidar el poder que tenim com a poble ni deixar-lo a les mans dels polítics»

ENTREVISTA | Per Jordi Ubach

 

 

 

 

 

Sí, el vam publicar al juny de l'any passat i n'estem molt contents. Ens va agafar una mica a contratemps, ja que el vam treure una pèl tard i no vam poder actuar tot el que haguéssim desitjat. És ara quan estem gaudint de la gira i voltant per zones on no tenim l'oportunitat d'anar-hi tant sovint. Això és el que més ens agrada, conèixer pobles, la seva gent, poder-hi parlar... en definitiva, conèixer el país.

 

 

Fa 5 ó 6 anys vam estar al Correllengua de Tremp. També vam ser a Gerri de la Sal fa 3 anys. Aquest és un territori on costa moltíssim arribar, és una zona de difícil accés per la desconnexió imposada dins el centralisme del propi país, que tot va a parar a Barcelona. Ens agrada visitar zones com la del Pallars, bàsicament perquè coneixes una Catalunya que no té res a veure amb la que estem acostumats, la que no surt a TV3, la que no surt als mitjans. Per nosaltres és molt important i ens interessa, ja que som del Penedès, que no és l'àrea metropolitana però que ja és frontera amb tota la part de Ponent. Ens agrada trepitjar totes aquestes zones, que malauradament coneixem poc. 

 

 

Amb la convivència, amb el medi ambient, amb la natura, amb el paisatge. Sóc de comarca semirural, on hi abunda la vinya i l'olivera, però em sobta molt i m'encanta poder venir al nord de Catalunya i veure llocs on encara no s'ha destrossat el nostre territori. Bé, això ho hauriem d'agafar amb pinces, ja que en certa manera, històricament també s'ha fet mal amb les línies elèctriques o els embassaments. El primer que sobta a una persona que no viu aquí és el paisatge. D'altra banda, m'agradaria reivindicar l'espai rural del nostre país. M'interessa saber que hi ha gent que viu i treballa la terra i que està relacionada amb totes les activitats relacionades amb l'entorn rural. Té molt valor que malgrat el pes de la capital encara hi hagi gent que s'hi dediqui i sigui coherent amb el que històricament ha estat el territori. 

 

 

Per un costat, segurament estarem d'acord en que s'han d'explotar totes les vies de reconeixement i de reivindicació nacional. El que cal, però, és qüestionar-se com s'està duent a terme la gestió del procés. A mi em dóna la sensació que si deleguem tot aquest poder als polítics estarem cometent l'error de desvincular-nos nosaltres mateixos d'un tema que ens pertany com a poble. Crec que com a societat civil hem de seguir organitzats, cadascú des del seu poble, des de la seva comarca, com cregui més oportú. Hem d'alimentar el contra-poder no institucional, que és el que en el fons va portar els nostres polítics a reivindicar el que s'està reivindicant ara mateix. La manifestació de l'11 de setembre n'és una evidència. Em preocupa que no es doni importància a aquest pes que tenim com a poble que, en el fons, és el que ens ha demostrat que és capaç de guiar o de marcar l'agenda política del país. Tot allò institucional segurament s'ha de fer per una qüestió de cortesia o de compromís, però no cal oblidar la via del poble. No hem d'oblidar-lo i deixar-lo a les mans dels professionals de la política. Em semblaria un error de plantejament i d'estratègia.

 

 

És difícil. Tant de bo tot acabi desembocant cap a la celebració d'un referèndum on tothom pugui votar. Això és el que estem reivindicant. Després, que tan els que volen la independència com els que no, ho puguin expressar a través de les urnes. No veig expressió més democràtica que aquesta. És una oportunitat històrica per enfocar el futur del nostre país i de la nostra gent. Si ho aconseguim l'any que ve, d'aquí dos anys o cinc dependrà, en certa mesura, de la força que fem entre tots plegats. Fa una mica de por, ja que la historia política del nostre país i la dels partits polítics de centre-dreta demostra que a la mínima llaminadura que l'estat espanyol pugui oferir a Catalunya... no sé fins a quin punt això pot arribar a fructificar. Per això insisteixo en la via més popular, per a que això no passi. Tant de bo puguem celebrar aviat que Catalunya és un país independent. 

 

 

Aleshores vindràn altres problemes, altres reivindicacions, com enfortir el nostre país. Musicalment, tan de bo pugui seguir aportant el meu granet de sorra per fer que aquest país sigui just i no reprodueixi els mateixos errors que s'estan produint a les democràcies que ens envolten. Tant de bo la cultura i la musica ens puguin ajudar a plantejar-nos dubtes i trobar respostes col·lectives. Per mi la musica té aquest sentit i quan siguem independents no s'acabarà el fet de reivindicar. Llavors tindrem el repte més gran, que és fer que el nostre país sigui el millor possible i assoleixi la territorialitat dels Països Catalans. El repte més important seria, en definitiva, el d'enfortir la reivindicació nacional fora de Catalunya, per la construcció política dels PPCC.

 

 

Realment és sorprenent. Fa 4 ó 5 anys, en algun dels nostres concerts on reivindicàvem la independència, hi havia gent molt reticent a escoltar segons quins discursos. Ara és com una moda i això també pot resultar perillós, perquè la gent s'agafa a una dinàmica eufòrica. Amb poc temps ha canviat moltíssim i realment és sorprenent i d'altra banda satisfactori. Tot i això, s'ha de ser crític. Per mi, el moviment independentista és un moviment molt dèbil, ja que s'està construint des de la pressa i amb l'esperança de ser el que porti una certa estabilitat econòmica. Caldria fer mes pedagogia des de la reivindicació cultural.

 

 

No és un tema del que estigui molt al dia, però d'entrada i com a persona antimilitarista, no crec en l'exèrcit com a entitat que hagi de resoldre conflictes. Em sembla, doncs, innecessària qualsevol activitat militar, sigui on sigui. El que segurament s'hauria d'estudiar és com re-ubicar en altres serveis i en altres activitats econòmiques tota aquesta gent que treballa i depèn de l'Acadèmia de Talarn. Crec que ja no és tant una feina de territori, ni de comarques. Aquest conflicte l'hauria d'afrontar la Generalitat. Crec que és un estudi que s'hauria de fer seriosament i que es podria gairebé tractar com una qüestió de país. Sigui com sigui, em sembla poc coherent que aquesta industria generi aquesta feina perquè no em sembla coherent que existeixi aquesta indústria.

 

 

Això torna a demostrar que l'únic que governa en les democràcies capitalistes és el diner, per damunt de la ideologia que un pugui tenir. On hi ha diner és on van a parar els vots i les corrents favorables. Si aquesta activitat està donant llocs de treball a la teva gent, entenc que sigui difícil posicionar-se en contra, però no hauria de ser així. El problema ve de més enllà. Hauriem de ser capaços de trencar aquestes estructures econòmiques. 

 

 

Senzillament, que seguiu resistint. El nostre país el conformen molts territoris diferents. Molt sovint ens oblidem que Catalunya va més enllà de l'àrea metropolitana. Hauriem de ser molt més conscients que Catalunya la formen també totes les comarques que queden a la perifèria, que malauradament no reben les ajudes econòmiques que haurien de rebre, senzillament pel pes que tenen. És cert, potser no tenen un gran pes econòmic, però tenen un valor molt important, perquè Catalunya té una riquesa geogràfica i ambiental increïble i aquí al Pallars esteu salvaguardant tota aquesta riquesa que tenim. El discurs de la Cataunya plural l'hem de fer des de tots els costats, des de totes les regions i evidentment, dins el discurs oficial hi ha d'haver espai per a tots. Tant de bo aquest canvi s'aconsegueixi també amb la independència i sapiguem descentralitzar el país donant més importància a les comarques.

 

 

FOTOS | Per veure un petit recull fotogràfic de l'actuació de Cesk Freixas a La Pobla de Segur, fes clic AQUÍ.