«Mai no hauria dit que enyoraria tant la qualitat de vida del Pallars»

Ja fa set anys que la Gemma Aubarell, nascuda a la Pobla de Segur el 1965, va decidir fer les maletes amb la família i marxar cap a Alexandria, a Egipte, per treballar a l'Anna Lindh Foundation, una fundació que fomenta el diàleg intercultural entre el nord i el sud de la Mediterrània. Ara que la seva família ha tornat, la Gemma, llicenciada en Ciències Polítiques i Sociologia, ha decidit quedar-se pel mateix motiu que la va fer marxar: Alexandria és un lloc estratègic per treballar el diàleg intercultural, ja que permet fer-ho vivint des del sud de la Mediterrània i no, com havia estat fins llavors, des del nord.

Què fas, exactament, des d'Alexandria?

Sóc la directora de programes i xarxes de la Fundació Anna Lindh. Treballo en el departament on es preparen els projectes i es desenvolupen les activitats per promoure el diàleg intercultural i sóc l'encarregada de coordinar els més de 4.000 socis i les 42 xarxes euromediterrànies que formen part de la Fundació.

Però, què és això de la Fundació Anna Lindh?

Doncs és una institució que va néixer ara fa deu anys en resposta als atemptats de l'onze de setembre. Arran d'aquests fets, els països europeus i de la riba sud de la Mediterrània juntament amb la Comissió Europea, van creure que era necessari crear una institució que millorés les percepcions que hi havia entre els ciutadans del nord i del sud de la Mediterrània. Principalment, ens dediquem a impulsar programes que es desenvolupen a prop de la societat civil i que tenen com a principal objectiu entendre millor a l'altre i la diversitat cultural. La majoria de les accions que es proposen des de la Fundació són educatives, culturals, de comunicació i, sobretot, adreçades a la joventut. En definitiva, és una institució que té com a objectiu promoure el diàleg entre el nord i el sud perquè no s'arribi a situacions com les que, malauradament, estem vivint.

I tu, que treballes pel diàleg intercultural, com estàs vivint els esdeveniments d'aquestes darreres setmanes?

La veritat és que estem molt afectats perquè el que estem veient aquests dies només és l'extremisme i la polarització, tant d'una part com de l'altra. I nosaltres treballem amb les soft policies, que són totes aquelles accions imprescindibles per prevenir d'arribar a aquestes situacions i, això, no són respostes immediates, són de mig i llarg termini i, encara que no es vegi, són una inversió de futur.

Es pot dir que feu una feina de formigueta, no?

Sí, i al mateix temps molt activa, perquè t'ho has de creure molt per tirar-ho endavant. I també he de dir que ens dóna moltes alegries perquè veus molt bones pràctiques, gent que lluita molt i un bon sarpat de gent jove activa que creu en aquest tipus de projectes.

Si parlem de moments històrics, com vau viure la revolució egípcia del 2011?

La veritat és que va ser fantàstic perquè va ser una època en què tot semblava possible i tant a la ciutat com al país es podia respirar l'alegria. Tot i això, els primers dies estàvem incomunicats, sense telèfon ni internet, vam quedar-nos a casa i, finalment, van repatriar-nos per seguretat; això sí, jo vaig tornar al cap d'una setmana i la família al cap d'un mes. Un cop a Alexandria, l'únic que vam fer és tenir precaució. He de dir que va ser un any en què la ciutat funcionava de veritat, que hi havia voluntaris per tot arreu organitzant i una vida intensa al carrer i als espais públics. Nosaltres ho vam viure amb molt respecte. Penso que, tot i que no hagi triomfat, ha sigut una lliçó fantàstica per tothom (pels meus fills de respecte i tolerància) i que, sobretot, ha donat veu als joves egipcis.
 
Com és un dia des del sud?

Doncs la vida és normal, però potser més intensa i menys previsible. Al carrer hi ha moviment fins tard i això fa que, de vegades, surtis a comprar uns pantalons després de sopar, com qui va a fer un cafè. S'aprofita molt bé el fet que l'estiu duri fins ben entrat l'octubre i anar a la platja és molt habitual els caps de setmana, uns caps de setmana que són de divendres a dissabte. Anar a treballar o a l'escola el diumenge és una cosa que mai acabes de pair. Algunes costums, com veure vi o una cervesa (per cert, boníssima a Egipte), són gairebé clandestines i cal trucar a uns establiments especialitzats que t'ho porten a casa. 

T'hi quedaràs, a Alexandria?

Tot i que han sigut uns anys molt enriquidors per tota la família i que la feina és molt interessant, no crec que m'hi quedi a viure per sempre.    

Podries fer el que fas des del Pallars?

No, perquè treballo en una institució internacional que necessita tenir base en una ciutat que estigui ben connectada. El que sí que podria fer és una feina semblant, per exemple, en una fundació que fos al Pallars, seria fer-ho a diferent escala però l'essència de la feina seria la mateixa.

A què has renunciat per estar fora?

Als meus pares, la meva família, a passar d'estar sempre molt junts a veure'ns només tres vegades l'any. Tot i això, he de dir que m'han donat tot el suport del món perquè la distància fos només la dels quilòmetres. 

Et penedeixes d'haver marxat? Ho tornaries a fer?

No me'n penedeixo i ho tornaria a fer perquè ho vaig fer perquè volia i perquè era una bona oportunitat professional i una bona experiència familiar. L'elecció no va tenir res a veure a quan vaig marxar del Pallars, perquè en aquell moment no vaig poder triar. 

Com veus el Pallars des de fora?

Com un paradís, un país íntim, que diria l'escriptora. 

Què trobes a faltar?

El color verd, les muntanyes, l'aigua, l'aire... en definitiva, el paisatge.

Amb quina freqüència tornes?

Quan estàvem tota la família a Alexandria veníem tres vegades a l'any. Ara que sóc sola cada cop que faig un viatge a Europa procuro parar 24 o 48 hores a casa, hi faig un salt. Això sí, Nadal i les vacances d'estiu són sagrats i sempre ens trobareu a la Pobla.
 
Conserves la colla d'amics de la joventut?

Sí, estem molt units i xerrem molt sovint per WhatsApp. He de dir que el Pallars és molt present a la nostra vida i això es veu amb la bona relació que, tant jo com el meu marit, encara conservem amb els amics de la Pobla.

Has portat als teus amics de fora aquí?

Sí, hi he portat egipcis i és molt divertit perquè com que no estan acostumats a les muntanyes es maregen molt i quan arriben a la Pobla no volen fer més quilòmetres. El primer dia, per ells, és un xoc, tant pels revolts de les carretes, com pel fred, els horaris de menjar, l'alcohol i la gran quantitat de porc que mengem. Però el més curiós de les visites dels egipcis és que cada dos per tres et diuen: "això és àrab!", referint-se tant a noms de pobles com a paraules.

Com vendries el Pallars als de fora?

Jo sempre els enganxo per l'exotisme... Els dic que això no és el Pirineu, que és molt més interessant, perquè s'hi poden trobar un paisatge inesperat: oliveres, ametllers, muntanyes de formes màgiques, llacs per nedar, camins per explorar... I, òbviament, també el gust del bon menjar i el caliu de la gent.

Com t'informes del dia a dia de la comarca?

Sobretot a través del WhatsApp, els amics i la família em tenen molt informada. 

Quina referència dónes quan et diuen d'on ets?

Normalment dic que sóc catalana, després dic que de Barcelona, perquè així ja et situen al mapa, i a la frase següent ja ho explico més i dic que sóc d'un poble del Pirineu.

Et veus tornant?

Diria que el 90% de la gent de la meva edat ho hem pensat més d'una vegada, però ara mateix és molt difícil. Tot i això, no descarto res i, si mai a la vida volgués fer algun altre tipus de feina, penso que ara viure al Pallars és molt més fàcil que quan era jove. També he de dir que és un sentiment que ha canviat amb els anys, quan vaig marxar (amb 18 anys) no hauria dit mai que enyoraria tant la qualitat de vida d'aquí dalt.

Què necessita el Pallars per acabar amb la diàspora?

Sobretot oportunitats i, perquè n'hi hagi, penso que hi ha d'haver iniciativa. Jo no et sabria dir una solució. Crec que es necessiten ajudes a la promoció de les iniciatives dels joves i també que és important fixar la gent que ara hi ha, intentar que no triïn marxar. A més, fóra bo d'explorar noves possibilitats de feines que es poden fer, per exemple online, des del Pallars; més enllà del que ja s'ofereix com és el cas del turisme, els serveis públics o la nova agricultura.
 

EL TEST DEL BON PALLARÈS

Un menjar pallarès: La girella, sobretot si és de la meua mare Una paraula pallaresa que mantens: "Goiata" Un indret del Pallars: La Coma d'Orient, al Boumort Un pallarès il·lustre: Pep Coll Un record: L'aplec d'Esplà El que més t'agrada: El seu paisatge feréstec El que menys: La distància física i la mala comunicació Un amic: Els amics de l'EPS de la Pobla de Segur Un/a professor/a: Sisco Farràs, Pepita Seis i Pilar Rubió Una festa major: La de Sant Martí