Si els camins es perden, hi perdem tots!

 

Llegeixo a La Vanguardia que joves de Barcelona amb risc d´exclusió social, gràcies a una iniciativa de la Fundació Formació i Treball, han seguit durant unes setmanes el sender GR11 des del Mediterrani fins a l´Atlàntic. Fa un temps ja havia llegit notícies similars d´altres països. Es facilita que persones d´ambients marginals es posin a caminar durant dies per tal d´aconseguir una transformació vital. 

 

Em sembla una iniciativa molt encertada. El fet de caminar durant dies per un entorn natural comporta una llista interminable de beneficis. És cert que significa passar fred o calor, anar brut, que et facin mal els peus, dormir sobre dur o que l´aigua et provoqui cagarrines, però aquests inconvenients d´una banda et fan apreciar les comoditats que tens a casa i, de l´altra, no són res en comparació dels grans beneficis. Viatjant així disposes de moltes hores per a reflexionar, per a relacionar-te amb altra gent, per a estar sol... El resultat és que, en aquest context, les emocions són més intenses i et sobrevenen estats d´alegria que et fan veure la vida de manera sàvia. Només el fet de llevar-se aviat i veure com els primers raigs de sol il·luminen les muntanyes, tenyint-les de colors càlids, ja és una experiència reveladora.

 

I sí, no és el mateix caminar sense rumb deixant-te endur per l´atzar que seguir una travessa planificada, no és el mateix ajudar-se d´un bastó tallat en el camí que d´uns pals d´esquí, no és el mateix dormir sota els estels que en el llit còmode d´una fonda de pas, però el simple fet de caminar ja ens connecta amb l´atmosfera embriagadora de l´aventura nòmada, i això ens fa més humans.

 

Ara, durant el juliol, al Pallars no només ens ha visitat el grup de persones amb risc d´exclusió social. Altres han seguit rutes com la Carros de Foc, El cinquè llac, La Porta del Cel... Fa uns mesos dos grups es van posar en contacte amb mi per a que els informés sobre la ruta 'Un ramat de camins'. Després em van explicar com els havia anat. Em van dir que havien menjat i dormit en establiments de la Pobla de Segur, Baro, Sort, Rialp, Llavorsí..., i els comentaris sobre els paisatges, l´amabilitat de la gent i la gastronomia local, eren molt positius. En canvi no puc dir el mateix dels comentaris sobre l´estat d´alguns trams de camins: senyalització insuficient, arbres tombats al mig, esllavissades... El resultat era que es perdien, s´esgarrinxaven, perdien hores buscant la continuació... 

 

Quan m´expliquen aquestes coses, no puc evitar una barreja d´indignació i tristesa. Perquè sóc conscient dels diners públics que s´han invertit els últims anys en recuperar i senyalitzar camins vells, però també dels que s´han llençat perquè no s´ha fet una bona gestió. Sóc conscient del benefici que aquest tipus de rutes comporten als establiments hotelers i de restauració de les nostres comarques, però també de la miopia dels polítics, que no s´ho acaben de creure. I, ara, per acabar-ho d´adobar, amb les retallades, el manteniment dels camins és nul. Algunes actuacions al Parc Natural de l´Alt Pirineu i al Parc Nacional, i para de comptar. La situació és molt greu i, si continuem així, aviat veurem que no haurà servit de res tot el que s´ha fet fins ara. Des d´aquí faig un crit d´alerta. Entre tots hauríem de generar un debat i una pluja d´idees per a millorar la situació. Perquè, com deia més amunt, si els camins es perden, hi perdem tots!