«M'agrada l'esquí, però no la construcció massiva que es va proposar a la Vall Fosca»

Ha estat corresponsal de TV3 a Washington, Jerusalem i, des del setembre, és a Brussel·les, des d'on informa de tota l'actualitat europea per Catalunya Ràdio. L'Albert Elfa va nèixer a Mont-ros fa 58 anys i ja en fa 50 que va marxar de la Vall Fosca; primer ho va fer amb els seus pares cap a Barcelona i, des de fa onze anys, la feina l'ha portat a diferents llocs del món, des d'on ha explicat l'actualitat a través de la petita pantalla. Tot i haver de marxar de petit, l'Albert conserva encara el pallarès que va aprendre a casa i, des de la distància, enyora la tranquil·litat de la Vall Fosca, de Mont-ros.

Com és el periodisme des de Brussel·les?

Doncs la corresponsalia de Brussel·les és un magma on hi ha moltes institucions que has de seguir i això fa que cada dia vagi de bòlit des que em llevo fins que me'n vaig a dormir. Normalment segueixo les sessions del Parlament europeu, les reunions de la Comissió Europea... que són institucions que prenen decisions que afecten la quotidianitat de tots els europeus, ja sigui per l'emissió de gasos contaminants, l'acolliment dels refugiats o l'espai de lliure circulació de persones. Això fa que hagis d'estar pendent de tot i, per tant, cada dia hem d'anar a moltes rodes de premsa, briefings i, sobretot, cal estar disposat a entrar en directe cada dia entre set i vuit vegades. 

A Brussel·les fa poc que hi ets, per què vas decidir fer el canvi?

Perquè ja feia sis anys que era a Jerusalem i penso que ser més de quatre anys en un lloc no és bo perquè comences a veure totes les coses normals. Un corresponsal ho ha de mirar tot amb ulls curiosos, ha d'aprendre i posar el nas a tot arreu. Quan ja et consideres més un ciutadà d'allà que no pas un periodista amb nas, malament, i això passa al llarg del temps. A més, també n'estava cansat perquè era parlar gairebé sempre del mateix tema i quan ja fa tant que hi ets ja no saps com enfocar-ho. D'altra banda, penso que la perillositat és una cosa que ja he viscut prou temps.

I per què no vas decidir tornar cap a Barcelona?

Doncs perquè com a corresponsal ets tu qui marca l'agenda, busca els contactes, qui decideix com fer les coses... A la corresponsalia tu fas de tot, la dinàmica la marques tu i ets un periodista global i total i, això, m'apassiona. En canvi, a Barcelona, t'has d'adaptar al ritme de la redacció, formar part d'una secció, fer un horari més marcat... és a dir, no tens tanta llibertat. A Brussel·les, però, l'agenda me la marquen les institucions, cosa que no em passava tant a Washington o a Jerusalem.

És complicat informar sobre el conflicte entre Palestina i Israel?

La realitat és que mai no m'havia sentit tant vigilat perquè tots els focus estan posats en com dius les coses, tant d'una part com de l'altra. Per exemple, d'una banda els palestins em retreien que no parlés de genocidi mentre que, de l'altra, els israelians ho feien quan parlava d'assentaments. Per això, la meva tècnica era explicar el que veia i, a l'hora d'utilitzar arguments o paraules, aplicar la legislació internacional de les Nacions Unides, que és l'únic lloc on et pots agafar. També tenia com a llistó els drets humans, perquè tot allò que els sobrepassa és denunciable. Tot i això, per mi, la millor part d'informar des d'allà és que és molt fàcil dur a la pràctica les dues teories més importants del periodisme: ser sempre crític amb el poder i donar sempre veu a qui no en té.

Quines són les notícies que més recordes de l'etapa a Jerusalem?

Les de la guerra de Gaza i sobretot la d'un dia quan, després d'un bombardeig, un pare em va agafar de la mà perquè volia que veiés el cos dels seus fills, que havien mort. Són moments en què cal vigilar molt de no ser sensacionalista i fer-ho amb molt de tacte, però penso que ensenyant allò que veus n'hi ha prou perquè la gent sigui capaç d'entendre-ho. En general, recordo haver parlat molt d'injustícia social.
 
En realitat, has seguit esdeveniments molt importants en totes les corresponsalies, no?

Sí. Als Estats Units vaig seguir durant dos anys al president Obama, va ser un privilegi i una cosa que no hauria imaginat mai. També vaig informar de l'alliberament de l'Ingrid Betancourt a Colòmbia, de la mort de Pinochet a Xile, de l'huracà Katrina als Estats Units i de les revolucions àrabs des del Caire.

I va ser al Caire on us van detenir.

I, a més, dos cops. Però una vegada va ser més dura que l'altra. Va ser quan a la plaça Tahrir va venir l'exèrcit per endur-se a tothom que hi havia i van decidir de posar-nos a 30 persones dins d'un tanc on només n'hi caben 10. Però durant el trajecte, com que devíem estar a uns 50 graus, el soldat que ens vigilava va sortir a respirar i llavors vaig aprofitar per trucar a l'ambaixada d'Espanya per explicar-los que ens estava passant i hores després van venir a treure'ns d'allà.

Tornem a Brussel·les, com s'han viscut les eleccions catalanes?

Doncs el Consell d'Europa, que el formen els 28 estats, té una dinàmica de resposta a l'adversitat comuna i, com que el procés de Catalunya és una adversitat per Espanya, tots els països donen suport a l'estat. Aquest és el discurs oficial però després, off the record, et poden dir altres coses tot i que la posició de la Unió Europea sigui la de fer pinya amb el seu soci, que és Espanya. Tot i això, és un tema que els amoïna molt perquè Espanya és el quart país més gran de la UE i preocupa que hi pugui haver conseqüències econòmiques o polítiques.

De tots aquests llocs on has viscut, on has estat més a gust?

La veritat és que a tot arreu. Potser la corresponsalia dels Estats Units és la que vaig gaudir més perquè no anava tan estressat i també perquè hi vaig ser durant l'època de les vaques grasses, cosa que em va permetre moure'm molt: des dels Oscars, a seguir a l'Obama o estar uns dies amb Lou Reed... són coses espectaculars que només et passen un cop a la vida.

Es pot dir, doncs, que ets un periodista privilegiat.

Sí, però jo diria que sóc més aviat un dinosaure a extingir perquè tot això ja no passa. Ara hi ha els freelance, periodistes a qui paguen poc per cada peça, que han de dir que sí a tot el que els manen... I als mitjans públics hi ha menys pressupost i com a periodista has de fer molta més feina. S'ha acabat el que feia als Estats Units i això també forma part d'un canvi de model perquè ara fem periodisme de fast food, no hi ha temps d'explicar el perquè de les coses, la immediatesa no permet aprofundir.

Pretens quedar-te a Brussel·les?

Doncs, com a mínim, quan assumim una corresponsalia hem d'estar-hi 2 anys. Després ja és cosa meva o de l'empresa decidir prorrogar, però de moment no tinc plans més enllà d'aquests dos anys. 
 
Si t'ho plantegessis, podries fer el que fas al Pallars?

No hi hauria manera de fer la meva feina des del Pallars. És evident que s'hi pot fer periodisme, però no el que a mi m'agrada, que és l'internacional des del lloc on passen les coses.

I a què has renunciat per estar fora?

Jo crec que a poques coses, però si n'hagués de dir una és que potser als meus fills els ha costat més de trobar arrels que, tot i això, són a Mont-ros. També a veure menys la família i els amics, però he de reconèixer que em considero un privilegiat perquè si ho comparo amb el que he rebut és molt més gran que la renúncia.

Com ho ha viscut la família?

Penso que bé, perquè ho han entès. Per exemple, els meus pares van morir mentre era fora, però estaven tan contents de veure'm de corresponsal que això m'omplia moltíssim. Pel que fa als meus fills i la dona he de dir que estan encantats. La meva dona, que també és periodista, ha escrit llibres des de Washington i Jerusalem i també ha exercit l'ofici i els fills sempre s'han adaptat molt bé.

Et penedeixes d’haver marxat?

No me'n penedeixo perquè la feina que a mi m'agrada no la podria fer ni des del Pallars ni des de Barcelona. I, sens dubte, amb una feina així ho tornaria a fer.

Com veus el Pallars des de fora?

Veig que hi ha molt gent inquieta amb moltes ganes de fer coses dedicada al sector terciari. Crec que les coses han canviat de fa 30 ó 40 anys, abans potser hi havia gent que s'hi quedava perquè no tenia més remei i ara sembla que hi ha una part de gent jove amb ganes i compromís de quedar-se, no ho fan perquè els ha tocat, i això és una bona notícia.

Què trobes a faltar?

Doncs viure les quatre estacions de l'any, perquè allà encara estan força marcades. També la tranquil·litat, la conversa relaxada, el temps de lectura, els passejos, la vida sana, la natura... 

Amb quina freqüència tornes?

Des que vam marxar a l'estranger tornem sempre un parell de vegades l'any, per Nadal i a l'estiu, i he de dir que són sagrades. 

És tanta com t’agradaria?

No, però la idiosincràsia dels llocs on visc fa que només puguin ser dos. Sobretot m'agradaria anar-hi més sovint a la tardor i també quan no és temporada de vacances.
 
Conserves la colla d’amics de la joventut?

Colla com a tal no, però amics sí perquè Mont-ros és molt petit i em faig amb tothom. A més, he de dir que amb ells m'hi trobo molt a gust, perquè tenen la mateixa manera d'entendre la vida que jo, són gent inquieta culturalment i socialment compromesa.

Havies portat als teus amics de fora aquí?

Contínuament i els encanta, tots volen repetir. De fet, abans de marxar, amb la colla de Barcelona era sagrat anar a fer el cap d'any a Mont-ros.

Com vendries el Pallars als de fora?

Com un lloc espiritual perquè et pots trobar a tu mateix i relaxar-te i, alhora, terrenal perquè s'hi menja molt bé. Els diria que és un lloc profund, amb molt poca gent però ple de tradicions i, en definitiva, un lloc molt ric i també molt tranquil.

Quina referència dónes quan et diuen d’on ets?

Com que sóc periodista, dir que sóc de Barcelona m'obre moltes portes perquè és una icona mundial. Però si puc asseure'm i parlar sempre els explico que sóc de la Vall Fosca una petita vall del Pirineu a prop de França.

Què necessita el Pallars per acabar amb la diàspora?

Penso que es necessita una inversió que definitivament decideixi apostar pel territori des d'un punt de vista productiu i que preservi el medi ambient. Jo no crec en solucions com les pistes d'esquí, més ben dit, en la construcció massiva tal i com es va proposar a la Vall Fosca. Crec que s'ha de protegir el sistema agrari i, a la vegada, promoure altres accions encaminades cap al turisme, com per exemple es vol fer amb el carrilet dels llacs d'Estany Gento. També caldria promoure la indústria basada en tot això a les grans poblacions com la Pobla o Tremp.