«Sempre que vinc al Pallars aprofito al màxim el temps per gaudir-lo»

L'any 1997, després d'acabar els estudis i viure uns anys a Cardedeu, va marxar a França per buscar noves experiències. Després de quatre anys, va tornar a Cardedeu, on es va casar i va tenir dues filles. Va néixer a Salàs de Pallars l'any 1973 i, tot i haver viscut part de la seva vida a la ciutat del Vallès Oriental, té un bon record del Pallars i concretament de Salàs, el poble que sempre l'ha captivat tant pels seus paisatges com per la seva gent. Des del setembre de l'any passat viu a França amb el seu marit i les seves filles. 

Què et va portar a l'altra banda dels Pirineus? 

Doncs vam decidir d'anar a viure fora perquè volíem canvis en l'àmbit professional i familiar, per això ens vam emportar les nostres dues filles, ja que consideràvem que seria una gran experiència per a elles. És una aventura, però com que ja hi havíem viscut durant quatre anys, teníem una noció més amplia del territori. 

Què hi fas a Pamiers? 

Tant el meu marit com jo som veterinaris. No obstant això, jo vaig prendre la decisió de dedicar-me exclusivament a les meves filles durant sis mesos per tal que es poguessin adaptar a la nova manera de viure, ajudant-les amb el francès, a fer els deures, etc. Una vegada passats els sis mesos, que és el temps que van necessitar les nenes per adaptar-se, vaig tornar a dedicar-me a la veterinària. 

Quin tipus de veterinària ets?

Visito granges de tota la regió Migdia-Pirineus, sobretot d'ovelles i de cabres, però també formatgeries. Em dedico a fer el control de tota la cadena alimentària i, a més, aconsello els ramaders de la zona sobre les infraestructures, sobre el maneig dels aliments i sobre els tractaments que han de dur a terme. En definitiva, són consells d'higiene pel control de la seguretat alimentària. 

I és molt diferent de la feina que feies?

Doncs la veritat és que ha suposat un gran canvi ja que, abans, quan treballava a Barcelona, feia el control d'un escorxador que tenia la capacitat de matar mil porcs alhora; mentre que on jo treballo actualment tot és més rural, més artesanal i la producció és redueix al mínim. 

I com és aquest dia a dia més rural?

Encara que sembli estrany, al principi va ser una mica complicat perquè França és un país molt administratiu i molt burocràtic. Per exemple, vam tenir problemes a l'hora d'obrir un compte bancari amb el meu marit perquè no entenien que jo tingués un cognom diferent, i això ens va dificultar les gestions. Tot i això, considero que el meu dia a dia és més tranquil en comparació amb la rutina barcelonina, ja que puc compaginar la feina amb el temps lliure. A més, la feina m'ha ajudat a descobrir la zona on visc perquè em permet marxar dos dies fora per visitar granges i petits negocis relacionats amb els productes làctics. 

Us hi quedareu? 

No, perquè el fet de ser funcionària de la Generalitat em permet tenir la plaça reservada per tres anys. Per tant, quan passin tres anys decidirem si volem tornar i recuperar la plaça reservada, o bé anar a viure en un altre lloc, però cal dir que no veig passant tota la vida a Pamiers. L'objectiu és descobrir noves experiències a mesura que vius en diferents llocs i que crec que això suposarà un gran benefici per les meves filles a l'hora de formar-se com a persones. Evidentment, és important mantenir les arrels del lloc on has nascut, però també considero primordial conèixer nous llocs i noves experiències. El fet de viatjar és sumar ja que no perds res pel camí. 

Tot i ser molt a prop, hi ha diferència cultural? 

I tant! L'estil de vida a França és força diferent, per exemple, no acostumen a fer gaire vida al carrer i això ha suposat un cert canvi. Tot i això, hem anat introduint aquesta idea en la gent que coneixem allà i ara ja anem prendre alguna cosa al bar els divendres després de treballar; al principi ho troben estrany, però després s'hi van acostumant. Penso que nosaltres tenim un caràcter més festiu i més espontani que en certa manera sorprèn als francesos, els quals tenen un estil de vida més pautat i menys flexible. No obstant això, la zona de Pamiers s'assembla molt al Pallars: és un ambient rural, amb moltes granges, rodejat de muntanyes i, fins i tot, hi ha una acadèmia militar ben a prop. Això sí, una cosa que em va sorprendre és que tot i ser una ciutat de quinze mil habitants, la gent surt al carrer amb espardenyes. 
 
A què has renunciat per estar fora? 

A la meva colla d'amics, tant de Salàs com de Cardedeu i a la meva família. Els trobo molt a faltar i per això venen algun cop i es queden uns quants dies. 

Et penedeixes d'haver marxat? 

No, en absolut. Crec que és una experiència que hauria de ser obligatòria per a tothom. Per exemple, els estudiants que estan a punt de començar la universitat haurien de passar un any o més temps a l'estranger com a període d'aprenentatge. En part vam marxar per les nostres filles, per a què poguessin veure que la vida no és limita a estar sempre en una mateixa zona de confort i que cal descobrir nous llocs. 

Ho tornaries a fer? 

I tant! Hem d'aprofitar que les innovacions, tant en tecnologia com en aprenentatge de llengües, ens han facilitat que puguem moure'ns més pel món. Crec que actualment no existeixen les distàncies i per això ho hem d'aprofitar, ja que tenim els mitjans necessaris per a fer-ho. 

Amb quina freqüència tornes? És tanta com t'agradaria? 

Torno un cop al mes però sempre marxo amb ganes de més, tot i això crec que és positiu. Evidentment, no sempre és fàcil compaginar la feina amb el temps lliure i per això no podem venir amb més freqüència. De fet vam decidir d'anar a viure a Pamiers perquè és un lloc proper, només són tres hores de viatge.  

Conserves la colla d'amics de la joventut? 

Sí, segueixo tenint relació amb els del meu curs. La majoria encara viuen al Pallars i han decidit de formar una família aquí. 

Has assistit a sopars de generació? 

Sí. Vam fer els sopars dels trenta anys i dels quaranta anys, però sempre que podem fem un sopar tota la colla i així no els enyoro tant. 

Com ha estat el retrobament? 

Ha estat genial perquè amb la perspectiva dels anys cadascú ha anat construint la seva vida d'una manera més o menys similar; tots ens hem casat, hem tingut fills de la mateixa edat i sempre intentem venir a Salàs el màxim de cops possibles. 

Havies portat als teus amics de fora aquí? 

Quan hi vaig anar fa dinou anys sí, ja que hi tenia més confiança donat que hi vaig estar quatre anys. Actualment, però, com que només hi hem estat sis mesos, encara no he tingut temps que tenir més relació amb els amics que he fet. 

Quina percepció creus que tenien del Pallars abans de venir? 

En part saben que és el Pallars per la difusió que aquests últims anys ha fet la comarca i, sobretot, pels esports d'aventura; però d'altra banda saben poca cosa sobre què és el Pallars i què el caracteritza. 

I un cop hi vénen, canvia? 

Absolutament! He portat molts amics de Cardedeu i els ha encantat. Per a ells, el Pallars significa la calma i la desconnexió del món de la ciutat. Fins i tot per mi, quan necessito repòs i tranquil·litat, m'agrada anar a passejar per les muntanyes. És una alliberació absoluta. 
 
Com vendries el Pallars als de fora? 

Els diria que és un espai on la natura hi és molt present, un lloc molt tranquil, on a l'hora de fer activitat tot és molt pròxim i també que el caràcter de la gent és més relaxat, cosa que sorprèn a molta gent que ve de la ciutat. 

Quin tret pallarès creus que conserves? 

La manera de parlar. El nostre accent mai passa desapercebut entre la gent que no és del Pallars. És un dels aspectes que ens diferencia de la resta de pobles o territoris, i per això me'n sento molt orgullosa. Fa molt temps que vaig anar a viure fora del Pallars, però tot i això encara conservo l'accent pallarès. 

Com t'informes del dia a dia de la comarca? 

Sobretot a través del diari Pallars Digital però també pels meus pares. 

Quina referència dónes quan et diuen d'on ets? 

Com que visc a prop de la frontera, sempre dono com a referència Vielha, i des d'allà els dic que està més cap a baix, tot i que més o menys ja van coneixent on es troba el Pallars. 

Et veus tornant? 

Segurament d'aquí deu o quinze anys, quan les meves filles siguin més grans i hagin decidit si volen treballar o estudiar. 

Què necessita el Pallars per acabar amb la diàspora? 

Crec que necessita oferir una varietat més àmplia de llocs de treball, sobretot per als joves. Evidentment, per a aconseguir-ho és necessari millorar la nostra oferta turística i fer-la més atractiva per tal de que vingui més gent i així més persones puguin treballar en aquest sector. A més, crec que s'haurien de millorar les comunicacions, com ara el servei de busos, d'aquesta manera el Pallars estaria més ben connectat amb la resta de territoris i crec que més gent es sentiria atreta per la comarca.