Pirineu transversal

Les vies comunicació són un element fonamental pel desenvolupament econòmic. En l’actualitat a l’Alt Pirineu tenim un sistema de carreteres completament enfocat en els desplaçaments de nord a sud, o més ben dit, de sud a nord, ja que a vegades tinc el dubte si el plantejament és perquè els pirinencs podem accedir als serveis de les grans ciutats o realment és perquè els habitants de les grans ciutats puguin accedir al Pirineu el cap de setmana. 

És obvi, que és molt més senzill construir carreteres resseguint les valls que superant muntanyes, però això ha comportat en que el nostre sistema viari dificulti les comunicacions entre les diferents valls del nostre territori i afavoreixi els desplaçaments seguint els cursos fluvials fins a les grans ciutats. Aquest fet ajuda a que la població de l’Alt Pirineu segueixi el mateix destí que els sediments al riu i alhora dificulta el desenvolupament territorial, ja que aquest desenvolupament es queda aïllat en cada vall.

Si ens fixem en d’altres territoris de muntanya d’Europa, veiem que els més pròspers són aquells que han apostat per un sistema viari que connecti les diferents valls i en això els Alps és un clar exemple. Quant un visita els països alpins es queda meravellat amb les comunicacions de que disposen, dotades de túnels, ponts, trens i tot el que faci falta per poder teixir un sistema en xarxa entre les diferents valls.

En canvi, a l’Alt Pirineu ens trobem que el túnel més important és el del Cadí, que a més de ser de pagament no respon a un sistema tranversal. Si realment volem el desenvolupament territorial de l’Alt Pirineu s’han d’afrontar grans projectes d’infraestructures, i això és tradueix amb afrontar la comunicació de la collada de Toses, del port del Cantó, del port de Bòixols, del port de Comiols, del port de Perves i del Port de la Bonaigua. Tenim molta feina endarrerida, per tant tots aquests projectes representen una grandíssima inversió, però totalment justificada per la seva necessitat, si és que realment volem un país cohesionat i on tots els territoris tinguin les mateixes oportunitats.

Actualment tenim la N-260, l’eix pirinenc, aquest nom es podria titllar d’irònic. Un eix és recte i el seu objecte és facilitar la mobilitat, dos qualitats totalment absents en aquesta via de comunicació. De Puigcerdà a Pont de Suert, per situar dos extrems d’aquest eix en el nostre territori, actualment hi ha una distància de 163 km i el trajecte dura prop de 3 hores, mentre tinguem aquesta realitat, el nostre territori ho tindrà francament complicat

Francesc Viaplana Manresa
Membre del col·lectiu APiA