Marc i Laia Resa: «Viure a Tremp dificulta créixer esportivament»

El Marc i la Laia Resa són dos germans trempolins que fan esport des de ben petits. Els dos recorden el camp del Joncar com a punt d'inici: ell jugant-hi partits de futbol i ella corrent-hi al voltant en les olimpíades escolars. Ara el Marc (18 anys) és jugador del Lleida Esportiu B i la Laia (15 anys), atleta al Club Atlètic Igualada. 
 
Com us ha anat la temporada? 

Marc Resa: Molt bé! Durant tota la temporada he jugat amb l'equip juvenil, on em correspon per edat, i també amb el filial del Lleida. Amb els juvenils juguem a la Divisió d'Honor, la categoria més alta a nivell estatal per aquesta edat. És una lliga molt dura amb equips de molt nivell (juguem amb l'Espanyol, el Barça, el Nàstic de Tarragona, etc.), i no hem pogut salvar la categoria. Amb el Lleida B estem a Primera Catalana i hem fet molt bona temporada: anem setens i donant guerra. 

Laia Resa: Jo he estat força temps lesionada per problemes de creixement. Des de fa poc que ja estic recuperada i he tornat a fer curses a alta intensitat. Sóc fondista, acostumo a fer curses de 3.000 metres però últimament n'he fet alguna de 5 ó 10 quilòmetres. A l'atletisme les temporades duren tot l'any i ara comença la època de triatlons.

Quins van ser els vostres inicis?

L.R: Vaig començar a córrer amb els meus pares i a les olimpíades que s'organitzaven a Tremp, la Pobla i Isona. Després vaig anar a una cursa de Lleida i va ser llavors quan, amb 11 anys, em vaig federar. 

M.R: Jo vaig iniciar-me en l'esport jugant a bàsquet, quan ens vam apuntar amb tots els meus amics al Club Bàsquet Tremp. Dues temporades després, els meus amics van decidir apuntar-se a futbol i, tot i que m'agradava molt el bàsquet i hi hagués continuat, també vaig fer el canvi; sobretot per no quedar-me sol.

Quan vau veure que se us donava bé l'esport?

L.R: Després d'una cursa a Lleida en què vaig quedar primera, vaig voler provar de fer-ne una a Barcelona. Allà hi havia moltes més participants: a Tremp corríem 30 nenes, a Barcelona hi devien haver unes 200. I encara així quedava en bones posicions. En una cursa de Tremp vaig rebre la proposta del Lleida Unió Atlètica per si volia anar a córrer amb ells. Després d'un temps, van ser els d'Igualada els que em van venir a buscar. 

M.R: A mi em va venir tot de sorpresa. Quan era aleví, amb 11 anys, els meus pares em van proposar d'anar a jugar a Lleida perquè els havien trucat de l'Atlètic Segre per anar a jugar a la Divisió d'Honor. Al principi no m'ho creia. 

Creieu que ser del Pallars Jussà és una dificultat per créixer en l'esport?

M.R: Segurament sí. Si ets de Lleida o Barcelona tens moltes facilitats per desplaçar-te i anar a entrenar o a qualsevol camp per jugar un partit. Venint de Tremp trobes moltes més complicacions per poder baixar a Lleida pel port d'Àger o per Camarasa tres cops per setmana. A més, el personal dels clubs aniran abans a veure com juga un jugador d'alguna població propera que no a Tremp.

Com compagineu els estudis i les hores d'entrenament?

L.R: Jo estic fent 3r d'ESO al Maria Immaculada i he de baixar tres dies a la setmana a Lleida. Tant als entrenaments com les curses em porten els meus pares. Tenir el temps just per estudiar fa que t'hagis d'organitzar més bé i aprens a no perdre el temps. Saps que si en una hora lliure no aprofites per fer feina, ja no tindràs més temps després. 

M.R: Ara estic vivint a Bell-lloc d'Urgell i faig el Batxillerat a l'Institut de Mollerussa. Però fins ara, baixava i pujava cada dia de Tremp. Recordo que les èpoques d'exàmens eren les més dures i havia d'aprofitar els viatges o qualsevol moment lliure per estudiar. Durant l'ESO jugava a l'Atlètic Segre i entrenàvem tres cops per setmana. Però fa dos anys em va trucar el Lleida per anar a jugar amb ells i els entrenaments van passar a ser quatre per setmana. A casa vam creure que no aguantaria compaginar tants viatges i estudiar el Batxillerat, així que em vaig instal·lar a casa dels meus padrins.
 
Com us veieu d'aquí uns anys?

M.R: La meva primera opció és continuar estudiant a Lleida i seguir jugant a futbol. M'avisen cada cop més que em costarà estudiar i jugar alhora, però la meva idea és, per poc que pugui, continuar amb el futbol. Ja que li he dedicat tant temps, vull jugar-hi el màxim d'anys possible.

L.R: Jo segurament vagi a cursar el Batxillerat a Mollerussa, com fa ara el Marc. Si les lesions em deixen, continuaré fent tantes curses com pugui. Més enllà d'això, el meu objectiu és fer una marató.

Quina ha sigut l'actitud dels vostres pares en aquests anys? 

M.R: Vam tenir molta sort perquè sense ells no haguéssim pogut anar a Lleida. Han fet un munt de quilòmetres per nosaltres, en tots els desplaçaments, partits i entrenaments. Han sigut el nostre pilar fonamental quan hem tingut algun problema, lesió, etc. A ells els hi encanta veure'ns competir al màxim nivell i que ens ho passem molt bé.

L.R: Ells han sigut els que ens han animat més. Hem tingut molta sort que sempre hagin estat disposats a dedicar-nos tant de temps. Són set anys baixant tant sovint a Lleida.

Laia, has tingut un 2015 ple d'èxits.

L.R: Sí, amb l'Igualada vam guanyar el Campionat de Catalunya de Cros, en categoria cadet; ens vam classificar pel Campionat d'Espanya, a Càceres, i també vam quedar primeres. Jo hi vaig arribar amb una lesió al quàdriceps i, tot i que no havia entrenat molt, vaig ajudar a puntuar. 

Com et vas atrevir a fer triatlons?

L.R: Va ser a partir de la lesió, per canviar una mica d'aires. Nadar a la piscina i fer bicicleta m'ajudaven a recuperar-me. A la primera triatló que vaig fer, havent entrenat poc, vaig quedar quarta. Llavors em va començar a agradar. Quan acabo una triatló estic molt més satisfeta que en acabar una cursa. 

Com et recuperes de les lesions?

L.R: Gràcies al meu pare que és fisioterapeuta i em feia els tractaments. L'any passat ho vaig passar bastant malament. Vaig anar a un metge i em va dir que el problema era el maluc, que el tinc més petit del normal, i em van avisar que potser hauria de deixar de córrer. Vam buscar l'opinió d'un altre metge i per sort em van dir que no n'hi hauria per tant. Com que tinc problemes al maluc, he de fer més força amb els músculs de les cames i se'n ressenten més. Per sort, ara estic bé i poc a poc torno a fer curses.

Marc, com et sents quan et convoquen per jugar amb el Lleida B?
 
M.R: Contentíssim! Els que som juvenils no disposem de tants minuts com la resta de la plantilla però estem allà per ajudar. A l'equip hi ha nois cinc anys més grans que jo i jugant amb ells n'aprenc molt. Hi ha caps de setmana que m'ha tocat jugar amb els dos equips i he acabat que no em sentia les cames!

Si continues jugant al Lleida... et veus al primer equip?

M.R: Ui! De moment el veig per la tele! L'objectiu més clar que tenim tots és acabar jugant al primer equip, però és molt complicat. És un equip de Segona Divisió B, que ara està intentant pujar a Segona A. Ara... per somiar no hi perdo res!
 
Quin és el vostre millor record?

M.R: L'any passat quan l'entrenador del filial em va convocar per primer cop i em va dir que jugaria de titular. Llavors tenia 16 anys. També recordo tots els partits que he jugat amb el Barça, perquè quan passin els anys podré dir "jo he jugat amb aquest, o amb aquest altre!". 

L.R: Segurament el primer cop que vaig quedar campiona de Catalunya. Hi havia tantes participants que no m'esperava quedar primera. Guanyar el Campionat d'Espanya és una cosa que mai oblidaré. Sobretot perquè era per equips i t'alegres també de les teves companyes. 

Tot i no viure a Tremp o fent curses cada cap de setmana, el contacte amb els amics no el perdeu.

M.R: Sempre parlo amb ells i ja saben que quan puc pujo a Tremp i quedo amb ells. Els amics no es perden. Van seguint el que faig i em pregunten sempre com em va. 

L.R: En el meu cas són les meves amigues les que em pregunten si al cap de setmana tinc cursa, per saber si estaré a Tremp o no. Quan torno d'una cursa em diuen: "Què, primera com sempre, no?". Jo les he de dir que no, que no sempre puc quedar primera!

Després de tants anys competint, encara teniu nervis abans d'un partit o una cursa?

L.R: Al principi ho passava bastant malament. Em quedava tota blanca. I no és perquè tingués por, sinó perquè veia totes les altres participants i em posava nerviosa. Ara continuo tenint alguns nervis però no són per les altres, sinó per voler aconseguir sempre els meus propis objectius. Lo pitjor és en els moments previs a l'inici, quan ja estàs preparada però encara no han tirat el tret de sortida. 

M.R: Recordo que quan era petit sí que en tenia. Ara quasi bé mai tinc nervis abans del partit; només ganes de sortir a jugar. Quan jugues amb el Barça sí que notes que és especial, que és un equip amb renom i que hi haurà molta gent al camp. Quan l'àrbitre xiula l'inici del partit ja no penses en res més que en fer-ho bé.

Coincidiu poc a casa, però quan ho feu, l'esport deu centrar el tema de conversa. 

M.R: Sempre hi ha la conversa. Encara que a la Laia no li agrada el futbol i a mi no m'agrada l'atletisme... Bé, no és que no ens agradi, sinó que no ho gaudim de la mateixa manera. Gairebé sempre parlem d'esports, però com qualsevol família també hi ha molts altres temes: els estudis o coses del dia a dia. 

L.R: Quan parlen de futbol jo em queixo que només parlen de futbol. I quan parlem d'atletisme es queixa el Marc!