"El 99% dels dies que rodem per aquesta zona hi bufa aire de cara. Aquell dia no hi havia ni rastre de l'aire. Jo crec que no és cap casualitat. Aquell dia havia de ser així." Hi ha coses, que per moltes voltes que se li donin, no tenen explicació i hi han coses que passen perquè han de ser així. "En Jordi i jo ens havíem de trobar a la carretera aquell dia, pel Pep i pel Javi". Així de segur i d'emocionat explica el veí de Pobla de Segur, Nasi Ortega, els emotius moments viscuts a la Marxa Cicloesportiva "La Bonaigua" d'enguany.
El passat 4 de maig, coneguessis més o menys en Javi Pérez, se't va glaçar la sang per un moment, se't van passar mil pensaments pel cap, se't va posar la pell de gallina i no t'ho volies creure. No podia ser. "Havíem parlat moltíssimes vegades sobre la Bonaigua, sobre guanyar-la, però els que ens agradava era gaudir sobre la bicicleta. Encara recordo l'any 2010 quan ens vam posar a tirar del pilot i al començar el port els vam deixar passar a tots. Allò era el que ens agradava", reconeix en Nasi, entre glop i glop de cafè. La veritat és que a en Javi li encantava la bicicleta i de fet, sense conèixer-nos personalment ja havíem quedat per sortir al Pallars.
Des d'aquell 4 de maig, res ha sigut igual pels que envoltaven en Javi. Tot es va parar en sec. En Nasi ja portava dies pensant en intentar-ho a la Bonaigua, "era la nostra cursa, la del nostre poble", reconeix. El dia de la Marxa, no va necessitar ni despertador per llevar-se. Abans de les cinc de la matinada, alguna cosa, com l'aire que no bufava entre Gerri de la Sal i Pobla de Segur, el va despertar. Estava neguitós, mogut, però decidit. S'havia de fer. Era el dia.
Amb gairebé 200 quilòmetres a les cames un i 170 l'altre, en Nasi i en Jordi es van trobar a la població de Baro. En Jordi li va oferir un relleu fort per ampliar la distància sobre els perseguidors, però en Nasi s'hi va negar. De cap manera. "Tens cames?" li va preguntar en Nasi. Sense dubtar, en Jordi va dir que sí. Havien d'arribar junts i així ho van fer. Un cop dins de la Pobla de Segur, van deixar entrar els companys de grup i es van quedar sols. Sota les ulleres, les llàgrimes no es van reprimir i en fer la corba d’entrada a la línia d’arribada les emocions van brotar.
Més enllà d’arribar el primer, el segon o el tercer, el simple fet de tenir a les famílies i amics presents era el que realment importava. "Allò va durar uns instants, un dia, però les pèrdues del Pep i del Javi duraran tota la vida. Si ha servit com a petit homenatge, ja ens donem per satisfets", reconeix en Nasi.
L'abraçada amb la germana d'en Javi, amb en Xes Serra, el qual no va poder córrer la Marxa, amb en Marc Vilanova, que l'havia aconsellat durant la prova, els seus amics que l'esperaven passés el que passés, l'abraçada de cada any de la Judith Serra abans de començar o les llàgrimes d'en Jordi Boixareu en recordar "l’americà" van ser els millors premis per aquella jornada i els millors homenatges pel Pep i pel Javi. "No crec que fos casualitat tot el que va passar. Era inimaginable. Trobar-nos amb en Jordi Boixareu enmig de la Marxa, que no hi hagués aire, arribar sols, trobar-nos als nostres amics…", confessa en Nasi amb els ulls brillants.
De fet, La Bonaigua era l'excusa d'en Nasi, en Jordi, en Marc, la Judith, en Xes i molts més per homenatjar en Pep i en Javi. Com ho són aquestes línies, per posar-hi un granet de sorra a l'homenatge. Javi, tu i jo encara hem de sortir en bicicleta pel Pallars.
Alex Lebrón
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
