Ramon Solsona dissecciona un crim en l'agitat 1965 a la Vall de Cardós

Ramon Solsona encara està admirat i "fascinat", diu, amb el passat industrial i tecnològic de l'avui plàcida Vall de Cardós. Descobrir que l'indret on passava uns dies de vacances havia estat, a la dècada dels seixanta, punta de llança de la generació d’energia hidroelèctrica de Catalunya el va fer decidir-se a ambientar-hi la seva propera novel·la. El resultat, Allò que va passar a Cardós (Edicions 62), que es publica aquesta setmana en català i aviat en castellà. 

Allò que va passar a Cardós arrenca amb l’assassinat d’un guàrdia civil a la vall de Cardós, una nit del 1965. Les causes i les conseqüències del crim són el fil argumental que teixeix Ramon Solsona, en un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric que transforma la vida dels habitants de la vall. Milers de treballadors vinguts d’arreu de l’Estat, que excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior, canvien el paisatge humà de la zona, com ho fan l’arribada de la televisió, el sis-cents, el turisme i un record ja llunyà de la guerra. 

La novel·la, que arriba sis anys després de l’exitós L’home de la maleta (Premi Sant Jordi 2010), neix d’una estada de l’escriptor i filòleg a la vall de Cardós. Una zona avui "molt tranquil·la" però amb un passat marcat per la construcció del complex hidroelèctric i el "fenomen sociològic" derivat de l’arribada massiva de treballadors. Solsona admet que desconeixia els fets, i que l’admiració que li va provocar aquesta història l’ha dut a voler ambientar en aquest lloc i en aquells anys el seu nou llibre. 

"La fascinació que encara tinc per aquestes històries, per la cosa tecnològica, industrial, econòmica, i per les migracions, són coses que trobava interessant d’explicar", confessa l’autor mentre mostra a la premsa mapes de la zona marcats i remarcats per ell mateix. 

Més enllà de la descoberta de les transformacions de la vall en aquells anys, la novel·la també traspua admiració cap als autors de la construcció de la central hidroelèctrica, els treballadors anònims vinguts d’arreu que la van aixecar. Al llibre són diversos els personatges que encarnen aquells treballadors, i que parlen de les seves misèries, alegries i de l’èpica dels treballs perillosos i en condicions dures. 

I així, escolant-se entre les indagacions sobre el crim del guàrdia civil i una història d’amor clandestí, l’obra tracta també de l’emigració, el desarrelament, els conflictes de convivència, la prosperitat econòmica i les corrupteles. 

Joc de veus 

El nou llibre de Ramon Solsona recorre a diverses tècniques narratives, fugint de l’estructura lineal. Es tracta d’un "joc de punts de vista", apunta l’editor de Grup 62, Josep Lluch, que combina el diàleg (emprat per explicar allò que va passar el 1965), amb la veu de personatges en primera persona i temps present ("com una mena de monòlegs") i encara un tercer element com són els fragments de la revista fictícia Pallaresos que recullen l’evolució de les obres hidrològiques de la zona. 

Per Lluch, aquest joc de veus i tècniques "no llasta la lectura emotiva i natural de la majoria de lectors". Al contrari, afegeix, fa créixer la novel·la "amb una precisió i naturalitat admirable". Solsona considera a més que tota l'obra té una clara influència visual, cinematogràfica, reflectida en l'agilitat dels diàlegs (pràcticament sense acotacions de situació o d'intenció) així com en les veus intercalades de diversos personatges, "com si fossin els testimonis d’un documental que parlen a càmera".

Quant al tractament lingüístic, l’escriptor destaca que no va voler remarcar la variant dialectal pallaresa, de manera que va optar per un registre col·loquial "moderadament no normatiu". És a dir, amb determinades expressions i petits col·loquialismes però sense pretensió de replicar el pallarès ("un dialecte difús", apunta), i quelcom delicat en una obra "tan parlada" com aquesta.