Lluís Llobet: «Vam venir a Farrera el 1981, quan tothom marxava del Pallars»

L'art a Farrera té forma d'encavallada de fusta: la que dóna identitat i caràcter a la façana sud del Centre d'Art i Natura (CAN) i el representa dissenyada al logo. És una encavallada magnífica que van haver de desmuntar per a les obres i recol·locar de nou amb un recreixement de 80 centímetres. Des d'allí es contempla el paisatge de tardor, prats on pasturen vedells bruns, groc de clops i pígols, vermellor de cirerers bords. 

Quin és el projecte del CAN i fins on heu obtingut el somni, el conte idíl·lic?

El somni i el projecte es pot dir que l'hem aconseguit parcialment, són 20 anys i ara passen pel CAN uns 250 participants diferents de mitjana anual. L'estadística i les activitats es publiquen a la nostra web. L'associació d'Amics del Centre d'Art i Natura, que compta amb 115 socis, és qui gestiona aquesta residència per a artistes i investigadors de tot el món que poden fer estades a partir d'una nit, sempre que tinguin un objecte de treball que ho justifiqui.

Hem tingut bons patrocinadors però ara, noves dificultats econòmiques ens limiten moltíssim malgrat ser una (o potser l'única) entitat cultural que genera el 50% del seu pressupost amb recursos propis. No aconseguim suport extern suficient per a consolidar la programació de suport a la creació tal com ens mereixeríem a aquestes alçades. Trobem molt a faltar els recursos que aportava el Departament de Cultura. Fem un esforç com cap establiment turístic per donar servei 10 mesos i una setmana l'any. Per això dic que, pel somni, caldria un país normal que tractés millor aquest tipus de projectes que donen un servei a un sector, el de la creació i la cultura en general, que ho està passant molt malament.

Vau arribar al Pallars quan es parlava dels neorurals. Avui esteu integrats o us sentiu forasters encara? Hi ha experiències a altres pobles on els habitants no van marxar gràcies als nouvinguts que s'hi van establir. Com ha anat el procés d'integració? Com l'heu viscut?

Al Pallars ens vam trobar etiquetats de hippies per primer cop! És veritat que érem nous rurals: després de cent anys de perdre població ens ha tocat fer un paper de relleu generacional. Veníem de l'activisme antimilitarista, de la lluita política i contracultural. Al poble hi quedaven tres cases: Manresà, Marçal i Pobladó, amb gent gran i els de Ca la Maria que van ser els primers de fora instal·lats a Farrera. Els autòctons ens van ajudar amb generositat absoluta. Mai ens van dir hippies amb menyspreu ni ens van fer sentir forasters. Ho senties dir a molts pallaresos que no ens coneixien d'aprop.

Una cosa molt divertida era comprovar el xoc cultural. En Marçal, la Generosa, la Conxita, la Maria, el Juanito, ens van passar tot el coneixement de muntanya. Ens van adoptar com a dipositaris d'una herència cultural. Marçal sempre deia: "val més un veí a la porta que un parent a Mallorca".

Per què a Farrera, tan aïllats?

Buscàvem un poblet per viure, als anys 80, i uns amics ens van proposar ajudar-los en les obres d'una casa; casualitat, era a Farrera. Vam encetar una cooperativa, portar un ramat entre quatre famílies, projectàvem una petita indústria futura de formatges, llana, però van arribar els fills, calien ingressos per a viure i el 1988 vam tornar a la ciutat. Però el 1995 ens proposen de tornar i gestionar el CAN, i ho fa el seu màxim impulsor, l'irlandès Bernard Loughlin que aleshores gestionava The Tyrone Guthrie Center, que per nosaltres va significar el primer referent. Des d'aleshores fins ara, 21 anys.

Tenim molts motius de satisfacció però crec que les aportacions al coneixement del territori de muntanya són de les més importants d'aquests anys. Hem promogut els estudis d'evolució del paisatge amb el Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge de la UAB (Facultat de Geografía) i als sediments de l'estany de Burg és on es pot llegir la història vegetal i del paisatge dels darrers 17.000 anys. D'una enorme importància, aquesta recerca. Però també estic molt orgullós de la recerca musicològica sobre les polifonies masculines, els Cantadors del Pallars, gènere pràcticament desaparegut però amb possibilitats de recuperar-se gràcies a la recerca del Departament de Musicologia de la UAB.

La cultura o l'art? La visió rural etnogràfica o l'amplitud d'horitzons urbans i contemporanis?

Per a mi, cultura ho és tot. El que feien Marçal i Conxita, l'agricultura de muntanya, tot és cultura. Quan vam arribar, la distància sobre les maneres de viure a ciutat i a muntanya encara eren immenses. Avui, enterrada l'antiga civilització ramadera moguda per l'energia animal, en l'era del gasoil, les diferències amb la ciutat s'han escurçat molt. Farrera es va avançar al que més tard és ja una realitat a tot el Pallars: diversitat, interculturalitat, iniciativa més imaginativa i economia sense ànim de lucre. Aquest diferencial sociològic local va poder permetre començar a treballar per un projecte innovador ja al 1989, que es va iniciar 6 anys més tard.

El binomi urbà-rural, el paradigma local-universal a Farrera es van implantar aviat. Per això el CAN va poder tirar endavant en aquest poble i no en un altre. Per això, a Res Artis, a la xarxa internacional més important de residències del món, des del CAN vam començar a parlar d'artistes i científics junts, de programes on art i medi ambient tenien el mateix nivell de rellevància.
 
Vaja, aquesta proposta també la fa Jorge Wagensberg, ell és un físic i condueix projectes museístics com Caixa fòrum o l'Hermitage.

Sí, sí, per això en Wagensberg va ser convidat en motiu dels Seminaris de Morfologia, ideats per Josep Mañà de l'Escola Massana, on moltes disciplines de les arts i les ciències conflueixen amb l'interès per la forma. Hi va haver 4 edicions i es van realitzar al girar del segle passat al present. Just en aquell moment en Jorge estava dissenyant el racó de les formes primàries en la natura del nou Museu de la Ciència. Per ell devia ser una de les primeres pràctiques d'explicació morfològica. La programació coherent és el més important, però amb la precarietat actual costa arribar a tot arreu. D'una banda, la manca de recursos empobreix, dificulta, i per l'altra et fa espavilar. Però gaire temps així el sector no pot continuar. Al CAN tenim la sort de tenir un entorn de col·laboradors que en molts moments difícils són clau.

Els danesos tenen la paraula hygge per definir la felicitat d'estar a casa, la calor de llar. Hom és feliç a Farrera les vesprades d'hivern vora el foc?

Molt, i amb la satisfacció d'haver-te fet la casa càlida amb les teves pròpies mans. A més, l'estètica de la Cesca és fruit en gran mesura de la influència danesa. Des de molt jove va tenir unes amigues d'allà i més tard, ja junts, hi vam passar dos mesos de la nostra vida visitant projectes de vida alternativa. Aquest concepte l'entens quan has conviscut amb escandinaus a casa seva. I et prepara per aquells hiverns amb nevades d'un metre, sense llum ni telèfon. Però tot no eren flors i violes i benestar nòrdic: per sortir de Farrera havíem de treure la neu a cops de pala, no hi havia maquinària com ara. Això sí, a casa, el rebost ple i l'escalfor del foc amb la llenya que crema i que m'agrada anar a fer cada any, personalment, és molt satisfactori passar unes hores al bosc, respirant aquell aire més fresc i humit, i fer exercici físic.

La noció del temps, l'estrès, les presses o la calma. Quina percepció temporal teniu de la vostra vida aquí?

Amb la globalització i les noves tecnologies, com déiem abans, la "rurbanitat" s'accelera més encara. Des de la geografia fa anys que es parla de la Catalunya/ciutat, cada cop les fronteres entre món rural i urbà es tornen menys evidents. La majoria de persones treballem davant un ordinador, anem en cotxe, fem gestions. Malgrat aquest bucòlic escenari (que marca gran diferència), la meva feina aquí és similar a la d'algú amb el despatx a la plaça Catalunya de Barcelona. No obstant, conreem l'hort, passegem, contemplem el paisatge, fem llenya, i alguna excursió de tant en tant... Ara mateix allà als prats hi ha un ramat de vaques, deuen ser a més d'un quilòmetre i em sento com si les tingués a tocar, sé com són i què fan, ho he viscut i puc reviure l'experiència perceptiva, no virtual. Com a geògraf, l'experiència damunt el territori és vital.

Activitats, projectes, il·lusió encara?

Sí, encara molta il·lusió, però també cansament per totes les peripècies econòmiques, de finançament que cal resoldre. És molt difícil poder-te moure, baixar sovint a la ciutat, donar a conèixer el projecte i alhora treure't la feina més de despatx i papers. Aquells que es saben moure, tocar ressorts, reben molt més encara que tot sovint amb continguts poc consistents. El CAN continua amb tota l'activitat malgrat que ha desaparegut el suport institucional més important, el de Cultura. El 2013, a principis d'octubre, l'equip del conseller Mascarell ens va deixar a 0 i encara ho arrosseguem! Des d'un despatx de la capital costa entendre què és gestionar un equipament de les proporcions del CAN, al cor del Pirineu, a 1.360 metres d'alçada, en un entorn de 4,5 habitants per quilòmetre quadrat. IDAPA, IEI, Parc Natural són institucions públiques que donen suport al CAN, però amb recursos reduïts.

Malgrat aquests maldecaps, estem contents i ens engresca participar en programes internacionals com "Frontiers in retreat", amb altres 7 iniciatives comunes a la nostra; però també per les 4 edicions de l'Aplec Saó d'art ambiental; o de la beca conjunta amb la Panera de Lleida per poder acullir dos artistes visuals com Martin Llavaneras o Eulàlia Valldosera. 

L'artista experimental Martin Llavaneras, que campa per les instal·lacions del CAN, treballa davant l'ordinador i ens saluda breument. A sota, al taller, descobrim entre l'escampall de materials una peça seua sorprenent: el jersei blau folrat amb cospius (inspirador del "belcro") obert en creu al terra. Ben mirat, entre altres propietats de la Bardana, aquesta planta va bé per als problemes de pell i és anti-arrugues!
 
Què rebeu dels visitants, què és el que més valoreu i agraïu?

Tothom queda molt satisfet, la gent se'n va d'aquí havent fet més del que preveien i això és un dels indicadors principals: al CAN s'hi crea bé. Molts testimonis els estan recollit els llibres de visites. El tipus de públic que rebem és de molta qualitat humana, normalment. I això és important pels que treballem al CAN però també per l'entorn, per Farrera. Sense moure'ns viatgem per tot el món a través de les persones que ens visiten, sense trepitjar els territoris. Fa uns anys vam poder fer les nostres vacances a Nova York i vam convocar un sopar farrerenc pels residents i amics dels EUA. Vam endur-nos d'ací els bolets secs, els embotits, formatges, els ingredients per a reunir-los i sopar junts. Sorpresa: 25 americans que havien passat per Farrera i que no es coneixien entre ells, alguns venien de Georgia o de Califòrnia, van respondre a la convocatòria! Va ser tota una experiència!

Recorrem les estances del Centre, despatx, sala multifuncional, la nova ampliació soterrada, un treball d'arquitectura complex i alhora auster, el menjador, la cuina... 

En un punt del passadís surt un botó de penya que fa el decorat més natural, sobretot perquè hi ha plantes, varietat de Peperomia que aquí anomenem "Misèria" i també "Planta dels diners". Ben simbòlic per a tot aquest projecte (increïble i d'una magnitud que els pallaresos descobrirem massa tard) que disposa de tots els elements consolidats excepte del més clau ara: els diners. En algún lloc hi ha d'haver un patrocinador que busca un projecte així, segur que hi és.

Darrera de tot projecte sempre hi ha una dona, a les dones de fora els costa més viure aquí... qui és aquesta dona forta, el pal de paller de casa vostra?

La Cesca! Ella ho és tot, el seu art culinari, els petits detalls per fer agradable l'estada als participants. Sense la Cesca això no hauria tirat endavant. Va portar la cuina del Centre molts anys, la neteja, la part social i de relació amb els ostes, tot ella sola, és una bèstia (somriu tendre) de persona, capaç i amb criteri artístic. Pinta, dibuixa, ve de la Llotja de Terrassa.

Sortim del CAN per pujar un carreró esglaonat fins a casa, a conèixer la Cesca Gelabert. L'eixida ja predisposa a una experiència única, no passa desapercebuda una acurada atenció als detalls, un amor que embolcalla cada objecte, res no està abandonat. Ella és una dona de Farrera de cap a peus, descalça s'acosta amb un tronc de llenya cap al foc, l'envolta una aura indígena i té una mirada profunda, sàvia i bondadosa.

Cesca, al cap de tants anys al poble, sents que estàs on volies? Ha valgut la pena? És molt dur per a una dona de ciutat adaptar-se a un poble tan aïllat?

Viure a Farrera per mi és haver realitzat el somni de viure on volia, malgrat les dificultats, que han estat moltes (somriu). Teníem l'enamorament del lloc, érem muntanyistes de joves i vam tenir la sort de conèixer els vells d'Asnurri, on vam iniciar la primera experiència rural. També els vells d'aquí eren molt amorosos, honestos, generosos. Sense ells, que ens van inspirar, ajudar i ensenyar tantes coses, no hauríem pogut sobreviure, ni el CAN hauria anat endavant. Les administracions no ho veuen, però sense aquesta gent arrelada al territori que l'estima i també que el respecta, no seria possible mantenir els pobles vius.
 
El Centre i totes les activitats giren entorn d'una taula parada a la que tú hi has posat molt, potser tot? 

Tot el que he pogut: l'àpat i la comunió per a la comunicació. Ho visc com un punt de connexió, menjar, xerrar, necessito que tot sigui expressió, fer-ho harmoniós: taules parades com petits altars on agrair el que tenim: hort, flors i comensals. 

Com has interaccionat amb les altres dones del poble, més tradicionals d'idees? 

Mai m'han fet sentir forastera, al contrari, m'han ensenyat tot, a viure i sobreviure, i pel davant sembla una cosa però pel darrera (somriu) aquí hi ha hagut una llibertat, una permissivitat... Generosa, Angeleta, Conxita, elles eren les autèntiques transgressores!