No és cap secret el
bulling al que l'estat espanyol sotmet a Catalunya des de fa molt de temps. Que les infraestructures viaries i ferroviàries catalanes, que depenen de l'estat, són menystingudes en el seu manteniment i en les inversions és sabut per tots els que vivim aquí i ho patim diàriament.
Al Pirineu hi tenim una d'aquestes infraestructures viaries estatals, la carretera N-260 també coneguda com a Eix Pirinenc. De fet, se l'anomena així, eix pirinenc, per què travessa tot el Pirineu de punta a punta, des de Portbou (Girona) fins a Sabiñánigo (Osca); amb una longitud d'uns 500 kilòmetres, dels quals 353 transcorren per Catalunya.
L'origen d’aquesta carretera es remunta a la dècada dels 80, quan un conjunt de carreteres pirinenques secundaries i locals van passar a ser de titularitat estatal per conformar la N-260, sense fer-ne cap actuació més que unificar-les, i posar-li el nom de "Nacional" quan de veritat li hauríem de dir carretera de segona. Aquest fet és el motiu pel que, actualment, molts dels trams siguin camins irregulars i estrets, molt lluny de les carreteres nacionals estàndard de la resta de l'estat, com per exemple la N-II de Madrid a la frontera francesa o la N-122 de Saragossa a Portugal.
Es tracta, a més, d'una de les carretes més perilloses de l'estat, 173 dels 353 kilòmetres que passen per Catalunya formen part dels trams més perillosos segons l'informe EuroRAP 2015.
L'Eix Pirinenc és l'eix de vertebració territorial dels pirinencs i pirinenques, és el que ens comunica entre les valls i ens permet connectar-nos entre sí, en definitiva una infraestructura viària vital per el desenvolupament social i econòmic dels pirinencs i pirinenques, al mateix temps fonamental perquè la vegueria del Pirineu acabi essent una realitat.
Des de que en va assumir la titularitat, l'estat ha invertit molt poc en aquesta carretera; simplement n'ha assumit el seu manteniment i encara gràcies. El trajecte Xerallo-Pont de Suert és suficient per constatar que moltes d'aquelles carreteres continuen sent les mateixes que als anys 80, igual d'estretes i corbes. Però també podríem parlar de l'actual despropòsit de la variant de Gerri de la Sal, un altre exemple que la gestió d'aquesta carretera és nefasta i no es pensa en el perjudici al territori; destrueixen tot el voltant del poble per fer una variant però deixen l'obra sense acabar, i finalment decideixen eixamplar la calçada, dins el tram urbà, i posar un semàfor per complicar una mica més el dia a dia de la gent que hi passem. D'exemples com aquests en trobaríem més al llarg de tot el recorregut de l'Eix Pirinenc al seu pas per Catalunya.
El fet és que la gent del Pirineu no mereixem carreteres de segona, que a estones semblen camins de cabres, ni ser menystinguts a l'hora d'invertir-hi. Mereixem, i tenim el dret de poder circular per una carretera bona i segura per anar a La Seu d'Urgell, a Puigcerdà, a Pont de Suert, a Sort, a l'indret que sigui del Pirineu; unes bones vies de comunicació i també de telecomunicacions, un altra via necessària i amb molts problemes per ser-hi a tots els indrets de l'Alt Pirineu, és un factor clau en el desenvolupament i vertebració del Pirineu, és vergonyós que en ple segle XXI encara estiguem així.
Reclamar aquestes millores en la circulació i en la seguretat és l'obligació dels qui representem aquest territori a les institucions, ara i sempre.
Anna Azamar
Senadora d'ERC de l'Alt Pirineu i Aran
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
