Annabel Castan: «Actuar a La Lira amb la sala plena és molt emocionant»

A dalt dels escenaris ha sigut Katrina, Sonia i Blanche. Quan baixa de l'escenari és l'actriu pallaresa Annabel Castan (Tremp, 1980). Pel pont de Tots Sants va representar al teatre La Lira l'obra Un tramvia anomenat desig amb la companyia Les Antonietes. Parlem amb ella perquè ens expliqui com va viure actuar al seu poble.

Fins fa uns dies heu estat al Teatre Maldà fent Mambo, amb la companyia Les Antonietes. Com us ha anat?

Ha sigut molt bonic, hem tingut una acollida molt agradable. El Maldà és una sala petita, d'unes 50 localitats, i costa omplir-la perquè la gent no la coneix gaire, però els espectadors que han vingut s'ho han passat molt bé. Hi hem estat cinc setmanes, que per una companyia petita són moltes i hem tingut dies amb la sala plena i d'altres en que érem ben poquets.  

Fareu gira amb aquesta obra?

Sempre aprofitem les temporades que fem a Barcelona perquè vinguin programadors. És com un aparador. Tenim previst representar Mambo a Igualada al març; i de cara a la tardor de l'any que ve portar-la de gira, perquè ara els ajuntaments ja tenen totes programacions tancades. 

Amb Les Antonietes us dediqueu a reeditar clàssics del teatre (Ibsen, Shakespeare, Tenesse Williams...). Què us porta a fer-ho? 

Vam pensar en fer clàssics perquè diuen les coses molt ben dites. Per això són clàssics, perquè han durat fins ara i duraran in eternum. Representar les obres clàssiques és una manera d'explicar el que nosaltres volíem amb unes paraules perfectes. També he de dir que pel fet de ser clàssics ens estalviem de pagar drets d'autor. Tot són avantatges. 

Anem als inicis. Com vas començar a fer teatre?

Doncs com molts altres actors catalans, vaig començar a fer teatre representant els Pastorets a Tremp. Després vaig fer alguna activitat extraescolar amb l'Eduard Muntada i ja em va entrar el cuquet del teatre al cos. 

Però vas baixar a Barcelona a estudiar Publicitat i Relacions Públiques.

Sí, però només vaig durar un semestre. Ràpidament em vaig adonar que allò no era lo meu. Ja em vaig matricular sabent que volia fer teatre, però a casa no ho veien molt bé. Em deien que primer estudiés una carrera, que el teatre era un hobby. Als tres mesos d'estar a Barcelona vaig dir "prou" i em vaig posar a estudiar teatre.

Com recordes els anys de formació?

Vaig descobrir un món nou de cop. Vaig estudiar al Col·legi del Teatre, que era un centre privat, perquè no vaig poder entrar a l'Institut del Teatre. Vaig trobar-me amb un món meravellós, ple de sensacions, emocions i treball. Van ser uns anys preciosos. Quan estàs allà et penses que ets Superman i després surts al mercat laboral i veus que no tot és tan fàcil. Mentre estudies tens ganes de menjar-te el món i de canviar-ho tot, després topes amb la realitat, que et diu "ep, afluixa!". 

En quin moment vas decidir dedicar-te plenament al teatre?

En el moment d'entrar al Col·legi. Vaig començar a estudiar per dedicar-m'hi. Saps què passa? Que no sé fer res més. Moltes vegades he pensat "si ara deixo el teatre, què?" i veus que no hi ha res. Ara bé, també he de dir que he treballat de tot: cambrera, dependenta, cangur... És la manera de guanyar diners. 
 
Com va ser la fundació de la companyia Les Antonietes?

Quan vaig acabar d'estudiar, me'n vaig anar un any a Londres a aprendre anglès. Al tornar, vaig començar a treballar amb tres amigues al Cafè-Teatre Llantiol fent unes representacions de poesia. Ens vam entendre molt bé i vam decidir engegar un altre projecte. Ens vam anar animant i vam fundar la companyia. Al cap de dos anys vam contactar amb un director, l'Oriol Tarrasón, i es van anar sumant altres actors.

I a buscar-se la vida.

Clar. No et pots quedar assentada al sofà i esperar a que et truquin, t'has d'aixecar i buscar-t'ho tu. Un cop vam tenir la companyia creada, necessitàvem buscar una sala on actuar i un local per assajar. Després mires de demanar una subvenció per poder guanyar alguna cosa; però és totalment una odissea. Entres en el món dels números, de les nòmines, de l'IRPF... És la part d'empresària, de gestió, que has de fer encara que no t'agradi. 
 
Les companyies petites lluiteu per fer-vos un lloc en un món on les sales grans ho copsen pràcticament tot.

Cada cop hi ha més diferència entre les sales grans i les petites. És impossible que les companyies que anem a les sales petites puguem aguantar el ritme i subsistir. No podem competir amb teatres com el Nacional o el Lliure. A més, s'hi afegeix l'IVA al 21%, que t'obliga a pujar els preus de les entrades. 

La publicitat que poden fer els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental.

Sí, però cada vegada tenen menys temps o espai per a la cultura; i el poc que tenen el dediquen a les companyies més potents. Això fa que el públic, si un dia vol anar al teatre, vagi a l'aposta segura, encara que sigui una mica més car. Anar a veure una companyia alternativa és experimentar, a buscar coses noves. 

Totes aquestes dificultats s'accentuen en el món rural?

És molt difícil venir a fer teatre a un poble com Tremp. No hi ha una programació fixa de teatre perquè no hi ha un públic disposat a anar al teatre. Però aquest públic es podria crear programant obres. És com un peix que es mossega la cua.

Has rebut molt bones crítiques per Un tramvia anomenat desig, sobretot pel teu paper com a Blanche DuBois. Com t'has sentit interpretant a la protagonista de l'obra? 

És una meravella; és un regal. És un personatge que passa per molts estats d'ànim al llarg de l'obra. Per mi era com començar un viatge que dura una hora i mitja, en que et pots deixar anar, plorar, riure... He gaudit molt fent de Blanche. 

Fa pocs dies vas venir a actuar a La Lira. Què se sent en actuar davant del públic de casa?

Ara em faràs emocionar. Entrar al teatre La Lira i veure tota la sala plena és molt emocionant. Actuar a Tremp és un valor afegit espectacular. És el teu poble, casa teva i veus que la gent ha vingut per veure't. Si ja és il·lusionant que els teus pares et vegin, imagina't tot Tremp. 
 
De fet, es podria dir que tu vas inaugurar La Lira, representant Pedra de tartera de Maria Barbal. Com vas viure interpretar una obra amb tant lligam pallarès per estrenar un teatre pallarès?

Va ser molt emocionant. I més fent una obra com Pedra de Tartera... espectacular. Va ser molt bonic per nosaltres i, suposo que també pel públic.

De la Maria Barbal has interpretat també Doble contra senzill. És fàcil representar les seves novel·les? 

Aquí entra el paper del dramaturg, que és qui converteix la novel·la en una obra de teatre. Un cop passa per les seves mans és molt fàcil. Amb Pedra de tartera i Doble contra senzill va fer molt bona feina.

Com et prepares els papers i memoritzes el text?

Depèn molt del temps d’assaig que tinguis. Amb un mes, per exemple, no et queda cap més opció que fer colzes i repetir-ho mil vegades. Si tens més temps, comences els assajos llegint i analitzant el text. A mesura que entens les intencions de l'autor, vas memoritzant el guió. 

Quan actues impostes l'accent del català central. Has tingut dificultats per tenir un accent tant marcat com és el pallarès?

Quan estudiava em negava a parlar amb el català central. Les primeres obres les feia amb l'accent pallarès. La gent m'etiquetava, em deia que parlava d'una manera estranya. Vaig estar lluitant per canviar-ho fins que el director, l'Oriol, em va fer veure que parlar amb el català central no significava renegar del meu accent sinó demostrar que tenia una altra eina interpretativa. 

Et va costar fer el canvi? 

Estem tant contaminats de l'accent central que l'adaptació va ser fàcil. M'he de treballar més el paper que un altre actor, he d'anar preguntant "en aquesta paraula, la vocal neutra es fa d'aquesta manera o d’aquesta altra?". Porto tant de temps sentint parlar en català central que no es gaire difícil. M'hagués agradat molt venir a Tremp i poder fer l'obra en pallarès, però és molt difícil canviar-ho un cop ja t'has après el text.  

Al programa Cinema 33, el crític de cinema Jaume Figueras assegurava haver quedat "commogut" per la teva actuació. Fins i tot va dir que et mereixies una estàtua a Tremp. Què et semblaria? 

Ui, va exagerar molt! Hi ha molta gent que es mereix una estàtua abans que jo. Jo només faig teatre.