Maria Carretero: «Hem de mirar què passa als països d'origen, per què es veuen obligats a marxar»

Al juny del 2016, la Maria Carretero (Tremp, 1991) va decidir viatjar fins a Grècia per aportar el seu gra de sorra a una crisi humanitària que encara espera respostes. Hi va estar un mes i mig treballant en una ONG sanitària que actuava al camp d’Eko Station i, quan la policia grega va desallotjar-lo, se'n va anar al camp militar de Vasilika. Parlem amb ella perquè ens expliqui com va ser la seva experiència i ens detalli què va veure, què va viure i què va sentir.

Què et va portar a anar a un camp de refugiats?

Em vaig decidir a anar-hi en pensar que com a infermera podria aportar tota la meva ajuda. Les imatges que arribaven a la televisió també van fer molt, però també volia veure com era la realitat, perquè havia estat parlant amb gent que hi havia anat abans que jo i m'explicaven que la situació no era ben bé com sortia als mitjans de comunicació. 

Quan vas arribar, amb què et vas trobar?

Vaig arribar a les 10 de la nit i vam anar a fer un primer contacte al camp. La primera imatge que em vaig emportar era de nens i nenes molt feliços, que t'abraçaven contínuament, amb molta alegria. A mesura que anaven passant els dies, veies que realment les històries que aquests nens portaven al darrere eren molt dures.

Quin ànim vas veure? 

Em va sorprendre tota la força que tenen ells; que tot i que amb el que els ha tocat viure mai desisteixen i continuen amb l'esperança que un dia s'obrirà la frontera i arribaran a Europa. Sí que és veritat que poc a poc es van desanimant, que tenen la sensació que cada vegada estan una mica més lluny. Fa poc, un dels que vaig conèixer al camp va intentar suïcidar-se. I no és l'únic. Tenen una pressió a sobre enorme. Porten un any al camp i veuen que la cosa va per llarg. Molts d'ells han sigut pares de família, o són joves que van marxar de casa seva per poder trobar feina i enviar diners a la família i que passa al revés, la família els han d'ajudar a ells perquè no han aconseguit el seu objectiu. 

El teu viatge estava organitzat des d'aquí? 

Jo havia contactat amb una ONG que treballava al camp d'Idomeni, però una setmana abans que hi anés, la policia grega va desallotjar el camp i es van quedar sense permisos per treballar a cap altre camp. Per sort, coneixia una noia de Lleida que marxava tres dies abans que jo i me'n vaig anar amb ella. Un cop a Grècia vaig trobar una ONG sanitària que els hi faltava gent. 
 
Com us organitzàveu per treballar al camp?

Amb aquesta organització, que es deia Katrinos Team i que estava formada per metges anglesos, cobríem sobretot els vespres. Fins a les cinc de la tarda hi treballaven Metges Sense Fronteres, en un centre d'atenció sanitari dins del camp. A més, va coincidir que al juny estaven fent el Ramadà, i per tant, sortien de les tendes a partir del vespre. Vam veure convenient cobrir des de les set del vespre fins les dos o les tres de la matinada, quan se n'anaven a dormir. Als matins quedàvem per a reposar els medicaments de l'ambulància, comentar els casos que fèiem seguiment...

Disposàveu de tots els medicaments que podíeu necessitar?

Els medicaments ens arribaven des d'Anglaterra, i en servien per equipar l'ambulància que teníem al camp i poder fer les atencions in situ. No teníem el permís per traslladar els casos més importants als hospitals grecs, i això sí que ens perjudicava. A més, el sistema sanitari grec ha quedat molt tocat amb la crisi econòmica i el sistema d'ambulàncies és molt deficitari. A vegades trucàvem i podíen trigar dues hores en arribar.  

Tu tenies unes tasques concretes?

No, depenia molt del dia i del que ens trobàvem. Vam parar molta atenció en l'alimentació dels infants, repartint unes llaminadures que eren vitamines. Donàvem també tota la crema solar, repel·lent de mosquits, roba interior... del que podíem necessitar en aquell moment i ens arribava de les donacions que s'organitzaven des d'altres països.

El camp d'Eko Station era una benzinera.

Sí, de la companyia petrolera Eko, d'aquí el nom. Hi havia gasolina als dipòsits i de tant en tant venia gent a repostar. El propietari hi va veure un negoci i no s'hi va oposar. Clar, tant els refugiats com els voluntaris o els periodistes compràvem a la botiga o menjàvem al bar. 

Com és el dia a dia d'un refugiat al camp?

Són moltíssimes hores sense fer res, esperant a les tendes. Els nens sí que tenien el dia ocupat, amb les activitats d’una escola que va construir Eko Project. Dels adults em va sobtar la dependència que tenien del telèfon mòbil. Tota el dia estaven intentant contactar amb la família que tenien a Síria o dels que ja havien arribat a Europa.
 
Quines eren les condicions del camp?

A Eko havien portat els típics lavabos portàtils, i aixetes amb aigua potable. Però per exemple, no hi havia cap ONG que els hi portés el menjar cada dia. El que va fer Eko Project va ser construir una cuina, amb els mateixos refugiats. Així es podien assegurar un àpat calent, normalment al vespre perquè era època de Ramadà. Les tendes eren les típiques tendes de campanya, que els hi havien portat els voluntaris o l'ACNUR. Compta que hi havia 10 lavabos portàtils per a 2.000 persones. A les 12 del matí allò era un caos, i amb la calor que feia, la pudor era pràcticament insuportable. Les necessitats bàsiques les tenen cobertes, però en unes condicions pèssimes.  

Al programa "Vides aturades" de TV3, la Khadija descrivia les condicions higièniques que tenien.

Sí, i explicava que eren nefastes. Clar, pensem que són persones que a Síria es podien dutxar cada dia, que es raspallaven les dents tres cops al dia... No són idiotes i saben el que és viure amb dignitat. A Síria, vivien molt bé. I de sobte es troben en que es poden dutxar molt de tant en tant, que només poden posar-se una muda i uns pantalons, que per falta d'higiene moltes dones agafen infeccions d'orina... Amb el menjar passa el mateix, sí que en tenen, però a quin preu? Al preu de passar sis mesos menjant pasta i pollastre cada dia. Un mes es pot aguantar tot això, però n'hi ha que porten un any!

Vas viure un dels desallotjament del camp. Com va ser?

Jo quan vaig arribar ja feia dies que se sentien rumors que es desallotjarien. La policia ens deia que seria un desallotjament lent, que cada dia vindria un autobús per portar les famílies a un camp militar on poguessin començar els tràmits per demanar l'asil. Però no va ser així. 

La nit del 13 de juny, a les 4 del matí van venir 400 antiavalots i els hi van dir que a les 12 del migdia aquell camp havia d'estar buit. Vam decidir fer torns per quedar-nos cada nit per no deixar-los sols; just aquella nit em va tocar anar a la ciutat. La policia no va carregar contra els refugiats però sí que va detenir a tots els voluntaris. Els que estàvem fora vam intentar accedir-hi, però hi havia un cordó policial a dos quilòmetres del camp i vigilaven tots els camins. Quan a les 12 del migdia van arribar els autobusos, els refugiats no sabien on acabarien. Ells només demanaven que no els separessin, que poguessin conservar la comunitat que havien creat. 

I els van portar al camp militar a Vasilika.

Sí, a pràcticament tots. Quan van arribar al camp ens van enviar una ubicació amb el mòbil perquè sabéssim on eren. Vam anar a rebre'ls perquè veiessin que no els havíem deixat sols. El camp ja estava tot preparat, tot i que mal condicionat. ACNUR va fer les tasques per preparar el camp: hi van posar les tendes i els lavabos. Però les ONG que tenien permís per treballar al camp no hi van aparèixer fins dos setmanes després. Dos setmanes que es van fer eternes. A més, aquells dies hi havia una onada de calor i l'aigua que ens arribava s'acabava en tan sols mig dia. A l'ambulància arribaven molts refugiats amb deshidratació i nosaltres els hi dèiem que havien de beure aigua, però clar, quan vèiem les condicions de l'aigua, bruta i bullint, enteníem que no ho fessin.
 
Els infants són conscients de tot el que estaven vivint?

Els més grans sí, i els que ara no ho entenen, ho entendran d'aquí 20 anys, quan ho recordin. Sabien que hi havia hagut una guerra al seu país, que feia quatre anys que no anaven a escola perquè una bomba l'havia tirar a terra. Em va entristir molt veure que actuaven com si estiguessin obligats a mostrar-se feliços davant dels seus pares, per no preocupar-los encara més.

A Catalunya s'ha creat la campanya "Casa Nostra, Casa Vostra". Amb quines intencions?

La campanya va néixer d'uns voluntaris que van estar al camps i al tornar van decidir començar a moure's. L'objectiu és pressionar les institucions catalanes perquè acullin les persones que es van comprometre, i que l'acollida sigui digna. Ara bé, no ens podem quedar només aquí. Cal mirar més enrere i pensar per què hi ha refugiats, que passa als seus països perquè marxin de casa seva i quines responsabilitats tenim nosaltres. I, si han de marxar dels seus països, assegurem-nos que ho fan per una via legal i segura, sense haver de pagar milionades d'euros per pujar a un vaixell que no els garanteix res.

Ets la coordinadora territorial de la campanya al Pirineu Occidental. Quines accions heu fet al Pallars?

Sobretot van ser accions per conscienciar i sensibilitzar els pallaresos. Vam presentar la campanya a Tremp i Pobla, hem estat recollint signatures pel manifest. Hi ha escoles que el Dia de la Pau van tractar el tema amb els alumnes... També he de dir que al Pallars ja s'estava treballant en aquest sentit. 

Aquest dissabte, mig milió de persones es van manifestar a Barcelona; 15.000 van assistir al concert del Sant Jordi... aquests missatges d'acollida que enviem des d'aquí, arriben allà?

Per descomptat. Ells tenen xarxes socials i han pogut veure fotografies de la manifestació o vídeos del concert. Mira, l'altre dia vaig parlar amb un noi que vaig conèixer allà, tot i que ara ell ja està a Alemanya. Em va dir que tot el que fèiem està molt bé, que tots agraïen que ens hi bolquéssim d'aquesta manera, però que estava clar que l'endemà de la manifestació no s'obriria la frontera. Això ja ho sabem, però si obren la frontera d'aquí un mes, doncs ja haurà servit per alguna cosa.

On pot estar la solució? 

La solució la tenen les institucions, però a tots els nivells. Els municipis poden revisar els plans d'acollida, actualitzar protocols i permisos. Si pugem un graó, la Generalitat pot fer pressió. El govern espanyol pot canviar les polítiques d'asil, reduir tots els tràmits administratius per aconseguir els permisos necessaris... I Europa ha de canviar les polítiques frontereres. 

El Canadà preveu acabar l'any acollint 50.000 refugiats.

El Canadà, des que va començar la crisi migratòria, ha estat enviant un avió a Grècia, o a vegades directament a Síria, per fer una selecció de les famílies. Els hi fan un examen mèdic i els hi dóna permís per treballar. El que haurien d'estar fent tots, a Canadà fa mesos que ho fan. 
 
Més de mig any després del teu primer viatge, quina sensació tens?

Que encara queda molta feina per fer. I que la feina dels voluntaris als camps és una mica contradictòria. Jo em vaig adonar que allà no havia fet res per resoldre la situació, que feia que la seva espera fos més digna, però que no havia canviat res en la seva situació. Ells agraeixen tota la feina que es fa als voluntaris, però tenen clar que allò és temporal. Un exemple d'això que et dic: el que seria el ministre grec d'Educació va anunciar que engegarien una prova pilot per escolaritzar els nens refugiats en el sistema educatiu grec. Ells van dir que els semblava genial totes les idees, però es preguntaven "per què bolqueu tant esforç en condicionar un camp si nosaltres no volem estar aquí?". 

També hem de ser conscients que parlem molt dels refugiats, de la crisi migratòria, però que al sud tenim també una frontera. Els que arriben pel sud no es diuen refugiats, però són persones migrades que també han hagut de marxar de casa seva obligats a fugir. Això es pot convertir en un missatge de refugiats sí, immigrants no; però no es pot caure en l'error que hi hagi migrants de primera i migrants de segona.

Tens previst anar-hi un altre cop?

Sí, però m'ho he de pensar bé. Tinc ganes d'anar-hi però ara ja sé el que se sent quan després tornes a Catalunya. A nivell emocional, la tornada és molt dura. Allà estàs en una bombolla, vas treballant al dia a dia. Però al tornar aquí, la realitat et fot una hòstia i costa pair tot el que has vist, totes les històries que t'han explicat. Al camp has de ser freda perquè sinó t'ensorres. Al tornar em va costar molt poder parlar de tot el que havia sentit. Quan em preguntaven com havia anat, només deia que bé; però no, no havia anat bé. He estat quatre mesos sense poder explicar-ho i segur que encara hi ha coses que no he explicat.