«El Pallars necessita possibilitats, però no només per als que han anat a la universitat»

Diu que se li fa estrany ser a l'altre costat de la trinxera, i és que aquesta és la història de l'entrevistador entrevistat. El Javi Muñoz Ais (Tremp, 1990) va ser el primer col·laborador d'aquesta secció, però fa un any i mig va decidir buscar-se un futur de periodista a Santiago de Xile. Allà va trobar feina en una ràdio just una setmana després d'haver arribat i, actualment, també és l'editor d'un programa esportiu de televisió. Ell diu que va ser qüestió de sort però sembla que alguna cosa hi té a veure la feina ben feta...

Què et va portar fins a Xile?

Vaig marxar l'octubre del 2015, en part perquè volia i en part obligat. Volia perquè sempre havia sigut el meu somni viure a Sud-amèrica i obligat perquè vaig quedar-me sense feina i vaig pensar: o ara o mai. Com que no vaig trobar res a Barcelona que m'interessés vaig decidir venir cap aquí.

Què hi feies, a Barcelona?

Era administratiu en una assessoria fiscal.

Però tu ets politòleg i periodista, no?

Sí, però si hi ha dues carreres que no tenen sortida laboral a Barcelona són aquestes i com que no trobava absolutament res en aquests àmbits, vaig treballar durant més d'un any d'administratiu. Tot i això, tenia clar que volia treballar com a periodista.

Per què de periodista?

Perquè és la meva vocació. Primer vaig fer la carrera de polítiques i després el màster de periodisme. No sabria dir ben bé per què vaig fer polítiques primer, potser perquè pel que fa a la base intel·lectual Ciències Polítiques et dóna un rerefons molt gran.

Potser perquè és important tenir una base de coneixement sòlida a més de saber-la comunicar?

Exacte. A més, penso que el periodisme és un ofici que s'aprèn fent-lo. Crec que t'haurien d'ensenyar les coses tècniques, com funciona la càmera, la gravadora... i a partir d'aquí, amb la base que tinguis de coneixement, anar a la pràctica. 

Podem dir que actualment tothom és periodista?

Crec que normalment els periodistes ho diem criticant aquells que fiscalitzen el poder a través de les xarxes socials, però penso que la crítica ens l'hem de fer a nosaltres mateixos. Hem baixat tant el nivell que ara la gent té la sensació que tothom pot fer periodisme. Ens hem de preguntar si no és més culpa nostra que seva.

Fas de periodista, a Xile?

Sí, treballo en una ràdio i en una tele i, alhora, escric per una revista. 

Et va costar molt de trobar?

No, vaig tenir molta sort, diria que aquesta és la paraula que defineix la meva arribada a Xile. Vaig arribar un dijous sense conèixer ningú, però a través de contactes vam assabentar-nos que el dissabte es feia un asado i vam decidir anar-hi per conèixer gent. Allà vaig trobar una periodista que treballava en una agència de comunicació que em va passar una base de dades amb el correu de tots els editors dels mitjans xilens, tenia el contacte d'unes 50 persones. Vaig fer un correu de presentació que vaig enviar a tothom i d'aquests 50, quatre em van contestar per dir-me que no i un em va respondre que li truqués. Ens vam conèixer un dimecres, vaig anar a fer una prova el dijous, just una setmana després de la meva arribada a Xile, i se'm van quedar. Si ho tornés a fer 15 vegades, n'estic segur que no em tornaria a passar!

És només sort o diries que hi ha més feina?

És sort i també que hi ha una mica més de feina. Això sí, molt mal pagada i en males condicions, però en l'àmbit dels mitjans hi ha més moviment, en part perquè estar tan malament com a Catalunya és molt complicat. 
 
És que aquí la feina als mitjans no es mou!

La veritat és que quan vaig tornar, per Nadal, vaig tenir la sensació de frustració professional perquè quan poso la ràdio o la tele sento que no hi tinc espai. Si no ets a dins d'abans o tens un contacte és impossible, no és gens meritocràtic, en canvi, a Xile hi ha una mica més de possibilitats. 

Tens la sensació que a Xile això és diferent?

Aquí com a mínim et donen l'oportunitat i després doncs si no ets bo, no vals enlloc, però com a mínim pots demostrar-ho i et donen confiança. Després a Xile, si ets espanyol, hi ha un avantatge: l'accent, que et fa diferent i que els agrada perquè els dóna un toc internacional.

Com és el periodisme xilè? 

És força diferent pel que fa al format i la forma però al final el periodisme és el mateix arreu del món i consisteix en fiscalitzar el poder. També és cert que jo aquí faig periodisme esportiu i és un tipus de periodisme que és gairebé igual a tot arreu.

És realment el quart poder?

Diria que no ben bé, com passa arreu del món i Xile no se n'escapa. Penso que és un fet global que té a veure amb el model econòmic, amb un sistema que necessita que el periodisme estigui al seu servei.

Fas periodisme esportiu perquè és el que més t'agrada?

Bé, l'esport sempre ha sigut el meu hobbie i diria que juntament amb la política són les dues coses que sempre m'han interessat més. Tot i això he de dir que no ho vaig triar, va ser la feina que em va sortir i, òbviament, m'hi trobo molt còmode. Si pogués també faria política.

Has anat progressant?

Doncs la sort va fer que la ràdio on havia començat tingués signat un conveni amb un programa de televisió i em van demanar que hi anés a veure com funcionava. Vaig començar a anar-hi sovint, em vaig quedar d'ajudant a l'editor i al cap d'uns vuit mesos l'editor va marxar, m'ho van proposar a mi, era al lloc adequat al moment adequat, i m'hi vaig atrevir. 

Què fas exactament a la ràdio i la tele?

A la ràdio sóc l'encarregat del futbol internacional, sobretot de tot el que passa a Europa amb els jugadors xilens, el cap de setmana faig futbol xilè i a la televisió edito un programa d'una hora de conversa futbolística. Normalment entro a treballar a la tele al matí per preparar el programa que s'emet a les 19:30h de la nit. Però, mentrestant, hi ha un programa de ràdio a les 14h on entro per telèfon per fer la meva crònica. Un cop he acabat això continuo preparant el programa de tele, el fem de 19:30h a 20:30h, i quan acabem me'n vaig cap a casa. Tot i això, la meva jornada encara no ha acabat perquè com que el dia següent hi ha un programa a les 7:30h del matí he de gravar el que diré, si no és que hi vaig en directe. En definitiva, moltes hores.

Com està sent el somni sud-americà?

El meu somni era Sud-amèrica però he de reconèixer que tinc passió per Argentina. Tot i això vaig acabar a Xile, que diria que és la part menys llatina de Sud-amèrica, i la veritat és que estic molt content. No sé si és com m'ho esperava o no però és un continent increïble, no només per viatjar i conèixer-lo sinó també per la gent, la forma de vida...

Has fet ruta pel continent?

Doncs de moment encara em queda molt per veure però ja he estat a Xile, Argentina i Uruguai. Tota la part del nord la deixo per fer un viatge llarg més endavant, amb la idea de fer un viatge de cloenda abans de marxar.
 
Pretens quedar-t'hi?

No crec però tampoc tinc data de tornada, mentre estigui bé seguiré aquí. És veritat que es troben a faltar moltes coses i si sabés que a Catalunya hi ha una oferta laboral com la que tinc a Xile potser tornaria, però ara mateix estic bé aquí. 

Podries fer el que fas al Pallars?

No podria fer el mateix però al Pallars es pot fer periodisme i Pallars Digital ho demostra. Crec que el periodisme de proximitat és més necessari que mai perquè quina millor manera de fiscalitzar el poder que fer-ho amb el que tens més a prop. A més, com no hem de voler saber què fa el nostre alcalde, el nostre municipi? És una necessitat humana, la de tenir informació! 

A què has renunciat per estar fora?

A la gent, a la família, els amics, als meus hàbits... Tot i això, penso que la part positiva ha estat renunciar a la zona de confort. 

Sortir de la zona de confort és necessari?

Hi estic d'acord, però de vegades sembla que els que hem decidit marxar tinguem un sentiment de superioritat cap als que no i a això no hi trobo cap lògica. Sí que penso que marxar t'aporta moltes coses però no crec que els que haguem marxat ens desenvolupem d'una manera superior, veig que els meus amics que s'han quedat també han evolucionat, tant o més que jo.

Et penedeixes d'haver marxat?

No, gens, i ho tornaria a fer. Si no ho hagués fet me n'hauria penedit tota la vida.

Com veus el Pallars des de fora?

Com casa meva, com una zona amb moltes possibilitats. Quan ensenyo fotos del Pallars la gent al·lucina i penso que no ens adonem del patrimoni paisatgístic que tenim fins que marxem.

Què trobes a faltar?

La família, els amics i sobretot els hàbits com anar a fer un beure un divendres tot i que no hi hagi ningú. També trobo a faltar conèixer a tothom, m'encanta parar-me a xerrar amb la gent per Tremp.

Només has tornat un cop?

Sí, només he tornat aquest Nadal. Decideixo en funció de la feina, perquè legalment hi ha molts pocs dies de festa i si ets periodista encara en tens menys.  

És tanta freqüència com t'agradaria?

No. Si fos tan a prop com Londres em plantejaria quedar-m'hi però això és massa lluny.

Conserves la colla d'amics?

Sí, són tots entre Barcelona i Tremp. 

Havies portat als teus amics de fora aquí?

Sí, algun que altre sí. Els amics de la Uni, els de Xile encara no.
 
Quina percepció creus que tenien del Pallars abans de venir?

Pensaven en un poble de muntanya que no saben on és ni tampoc què hi ha. També és cert que m'he trobat gent que en sabia més que jo abans de pujar, els muntanyistes et fan adonar de tot el que tenim i que no hem visitat tot i tenir-ho al costat de casa.

I un cop hi vénen, canvia?

Diria que els agrada molt l'ambient de poble, l'ambient familiar, sobretot quan hi ha una festa major.

Com vendries el Pallars als de fora?

Com un espai força verge, on gaudir de la natura, del paisatge, dels esports de muntanya... Com un lloc molt natural, molt poc maltractat i on s'hi viu amb molta tranquil·litat. 

Com t'informes del dia a dia de la comarca?

A través de la família i també de Pallars Digital, que és l'únic mitjà que ens informa.

Quina referència dónes quan et diuen d'on ets?

Aquí a Santiago dic que sóc de Barcelona. Però després de tres frases amb aquella persona intento explicar-los que sóc d'un poble que és a dues hores de Barcelona i provo de fer un símil entre un poble d'aquí i Santiago. No m'agrada gens dir que sóc de Barcelona, em sembla que és dir una mentida!

Et veus tornant?

Sí, tot i que crec que a Barcelona. Tampoc descartaria viure un temps a Madrid, penso que quan marxes se t'obra més el ventall de possibilitats. 

Què necessita el Pallars per acabar amb la diàspora?

Penso que és agosarat respondre-la, però ho intentarem. Normalment la gent diu que necessita que els estudiants que hem marxat tornem però no hi estic del tot d'acord, perquè em sembla una visió classista i elitista del Pallars. Crec que necessita condicions perquè gent que hi viu i hi vulgui viure s'hi pugui quedar, però no només feina per als estudiants universitaris, sinó tot tipus de feina. Penso que calen possibilitats, però que cal anar més enllà de la mà d'obra qualificada.