Barcelona i la marca Pirineus

 

Recentment hem viscut un ridícul històric amb la candidatura olímpica de Madrid 2020. No crec que valgui la pena parlar-ne gaire més, els fets ho van fer per sí sols. Ara, l´Ajuntament de Barcelona ha de decidir si finalment tira endavant amb la pre candidatura Barcelona-Pirineu pel 2022 que hauria de convertir Barcelona en la primera ciutat que allotgi uns jocs d´estiu i uns d´hivern. La candidatura es presenta com un projecte que ha d´ajudar a enfortir els lligams entre la capital de Catalunya i la resta del país, especialment reforçant la marca Pirineus. 

 

Es tracta d´una empresa ambiciosa, que hauria d´aportar uns beneficis importants al nostre país amb la contrapartida, és clar, d´una inversió també significativa. Com ja he dit, el precedent de Madrid 2020 encara és a la memòria i una cosa que m´agradaria remarcar per sobre de tot és com des dels mitjans de comunicació es va manipular l´opinió pública sobre aquesta candidatura; mentre les autoritats destacaven l´enorme suport popular, la realitat és que el rebuig que generava era molt més alt del que es va voler fer creure. 

 

No sé si Barcelona-Pirineu 2022 seria un esdeveniment econòmicament positiu pel nostre país, he de confessar que no puc aportar un punt de vista constructiu en aquest sentit. El que sí que hi veig des de la ignorància algunes contres i contradiccions que semblen evidents tenint en compte els costos del projecte i les elevades despeses de manteniment que se´n derivarien. La primera és que, com sol ser habitual, els Pirineus pallaresos en queden fora. Sí, ja sé que les instal·lacions han d´estar a una hora i mitja màxim de Barcelona, però també sé que els Pirineus Catalans són un territori que ha estat històricament complex a l´hora de vertebrar i no crec que fer una comunicació directa Barcelona-Cerdanya sigui la solució per les comarques de muntanya com anuncien al web de la pre candidatura. Respecte a convertir els Pirineus en una marca de prestigi que ens beneficiï en tinc molts dubtes. En primer lloc perquè em costa molt trobar gent que recordi quina va ser la darrera seu d´uns jocs d´hivern. Desconec si Vancouver s´ha convertit en destinació turística arrel dels jocs de 2010. Tampoc he sentit parlar gaire de Sotxi, la seu de 2014. Per no parlar de que no acabo de veure com els Pirineus poden passar a ser un destí de referència per a esports d´hivern al nivell dels Alps, on molts catalans amb recursos van a esquiar cada estiu.

 

Hem de ser realistes, els Pirineus són una serralada on les geleres van a menys, depenem molt de la neu artificial i tenim una influència del clima mediterrani -si parlem de la major part del Pirineu Català- amb precipitacions gens abundants. Per no parlar de la despesa d´aigua immensa que requereixen les instal·lacions d´esquí en un país on no n´anem precisament sobrats. Sense anar més lluny, a les nostres valls del Noguera tenim dues pistes d´esquí que en els darrers anys han tingut dificultats severes per continuar existint i si ho fan és gràcies a recursos públics.

 

Penso que la manera de vertebrar les nostres comarques no és aquesta, no crec en les grans solucions màgiques que resolen problemes de la nit al dia, crec en la constància, el treball de qualitat i els projectes imaginatius i que sorgeixen des de baix. Un dels esdeveniments més bonics que teníem al Pirineu era la Pirena, una cursa de trineus que aquest any no se celebra i que sembla que ha anunciat la retirada definitiva per problemes de finançament. Un altre exemple podria ser el Ral·li de Piragüisme de la Noguera Pallaresa, un altre projecte arrelat al territori. Repeteixo, no em puc considerar un expert que pugui decidir si una candidatura olímpica pot ser el millor per les nostres comarques, però d´entrada no estic gaire d´acord amb aquest tipus de projecte per al desenvolupament dels Pirineus.