El passat dissabte 9 de desembre vam recordar a través de la paraula escrita al Joaquim Barbal, company de la Carmeta, pare de mon pare... mon padrí, en definitiva, un home de metre noranta, xupa de cuir com a uniforme quotidià, excel·lent arrossaire, tal i com el vaig conèixer. D'un temps cap aquí, he sabut més d'ell a través de la lectura.
La historiadora Joana Franch va destacar el paper cabal dels
Fets de la guerra civil a Rialp en la incipient bibliografia sobre el conflicte a finals dels anys 90. Va posar en valor un testimoni directe i personal de la repressió feixista al Pallars "perquè mai més es produeixi res semblant", sanguinària i desmesurada en relació a la població de l'època (sobre els 67 afusellats al Sobirà per un consell de guerra franquista, mon padrí s'hi referia com un 'Holocaust').
El també historiador Jordi Creus va lloar la qualitat narrativa de les cent pàgines per les que transcorren els 'Fets' i la bellesa amarga dels detalls quotidians que hi plasma un nen de 12 anys, entre tanta duresa. També va clamar pel retard amb què van arribar les polítiques de memòria a l'estat espanyol; sobretot, es va indignar perquè l'article 155 hagués aturat el pla de fosses més ambiciós de l'estat (i que el conseller al capdavant de l'obertura i el restabliment de la dignitat, Raül Romeva, hagués patit presó). A més, va destacar l'atreviment de TV3 (la nostra televisió pública) d'haver documentat 15 anys enrere
Les fosses del silenci.
L'historiador Sisco Farràs va jugar amb el públic amb la part més distesa, la novel·la de no ficció (
El Sisco de Norís). Va traçar-hi paral·lelismes amb el gènere cinematogràfic de les 'road movies': la "insòlita i sorprenent" capacitat del Joaquim d'anar transitant pels pobles del Pallars de postguerra, aturar-se, i posar-se en segon pla per traçar "un autèntic i ric fresc humà malgrat la foscor". Va llegir a veu alguns fragments que ens van entendrir ('La Maria del Pelat') i fer-nos pixar de riure (la sàtira clerical que es desprenia d'alguns capítols).
Mai, mai, mai es va considerar a sí mateix un escriptor, el Joaquim Barbal. Però va creure, com a treballador d'obres viàries, que la seva vida havia estat travessada per un temps que calia explicar i que justament les carreteres havien estat les artèries de la seva vida - de fet, a ma padrina la coneix en una obra a la Vall Fosca -.
Crec que va ser una manera molt bonica de recordar-lo (espero que fos útil). Evidentment, per ser coherents amb la persona homenatjada, vam reclamar la llibertat de tots els presos polítics. Que no s'aturi la memòria!
Clara Barbal Mortés
Com participar al "Dis la teva"?
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
