Aquest dilluns s’ha complert un any de la investidura de Miquel Pueyo com alcalde de Lleida. El nou govern es va posar a funcionar amb el propòsit d’implementar aquelles noves polítiques pregonades durant la campanya i presentades com a eines de renovació per superar les propostes de l’esgotat projecte socialista. L’executiu ha reeixit en algunes decisions com la recent creada bústia ètica, els pressupostos participatius, les polítiques de promoció de les dones o el canvi de carrers franquistes, i necessitarà temps i afanys per tirar endavant els grans projectes i revertir realitats que ara grinyolen o, directament, no poden ser tolerades en una ciutat moderna i que es vol a l’avantguarda com és Lleida.

A aquest govern se l’ha de controlar i fiscalitzar, però també mereix que se li doni el benefici de l’oportunitat per desplegar el programa acordat i compartit en el pacte de Sant Joan, signat el 27 de juny del 2019 a la passarel·la dels Camps Elisis en un dels migdies més calorosos dels darrers anys a Lleida. Aplicar tot el programa amb només tres anys és un repte inabastable, però Pueyo sí té temps per fixar les bases per tal que la Paeria interactuï diferent amb la societat lleidatana i els seus lideratges. La seva intenció de capgirar dinàmiques i d’acabar amb estructures que fins ara semblaven (i eren) intocables ha afilerat contra l’executiu alguns dels poders que vivien amb comoditat al recer dels governs socialistes.

Siurana i Ros van saber cimentar unes estructures socials, econòmiques i mediàtiques que, amb els anys, van esdevenir actors dominants amb credencial per marcar el rumb de les decisions polítiques i econòmiques sense que a la seva taula hi hagués espai per a més comensals. Era un cercle d’amics que ara esmolen l’eina a diari perquè perillen els privilegis. S'han adonat que la ciutat no és seva i malden desacomplexadament per recuperar el control. El govern de la Paeria està obligat a resistir els embats i desarmar la crítica amb bona política.