La novel·la pallaresa més universal

«Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies.»

Aquestes línies són, segurament, les més conegudes i citades d’una novel·la que ara fa 40 anys va irrompre amb força en el panorama literari català. La seva publicació no només va ser un punt d’inflexió pels temes que tractava i la manera com es narraven. També per la seva autora, Maria Barbal i Farré, aleshores una professora de secundària trempolina de 35 anys establerta a Barcelona, que poc s’imaginava que aquella seria la primera pedra d’una llarga i premiada carrera literària.


El llibre va ser un autèntic succés i amb el pas dels anys ha esdevingut, sense cap mena de dubte, la novel·la pallaresa més universal. Quatre dècades després, la reconeguda escriptora recorda per Pallars Digital les nul·les expectatives que tenia quan, animada per gent propera, va decidir presentar aquella breu història al Premi Joaquim Ruyra l’any 1984. “Jo no coneixia cap editor, no havia publicat mai i no sabia com anava aquest món”.

Pedra de tartera va desbordar totes les previsions i la resta, com se sol dir, és història. Des d’aleshores, la trempolina ha publicat 13 novel·les i altres narracions. En aquell moment la sensació era d’incredulitat. “Esperava que algú s’interessés o em fes algun comentari, però no que la volguessin publicar”, explica Maria Barbal. Tanmateix, el veredicte del jurat d’aquell premi de literatura juvenil va ser unànime, fet que no havia passat mai. “Va ser una immensa sorpresa”, rememora l’autora.
 
Tot i que l’impacte d’aquella obra literària no va ser immediat, exposa Barbal, les reaccions positives no es van fer esperar. Una de les primeres va venir d’un dels membres del jurat del Joaquim Ruyra, Pep Albanell. En un article publicat al diari Avui, titulat Una nova escriptora, desgranava les virtuts d’aquesta òpera prima: “No tothom aconsegueix en la seva primera obra un text tan rodó, tan ajustat, amb un interès humà tan intens i entranyable que la converteix -no dubtem a dir-ho- en una petita obra mestra.”

El títol de l’article ja era en si mateix un gest de reconeixement, tal com recorda l’autora: “em donava la benvinguda”. De fet, quan escrivia Pedra de tartera, Maria Barbal no se sentia escriptora. “Jo estava escrivint una història que volia escriure i, a més a més, no em plantejava res, ni molt menys una trajectòria literària”.

«Jo estava escrivint una història que volia escriure; no em plantejava res, ni molt menys una trajectòria literària»

 

Les claus de l'èxit

Per a ella, una de les claus de l’èxit de la novel·la va ser que, malgrat estar pensada per a un públic jove, va traspassar aquesta frontera per arribar a un de més edat. “Normalment, una persona adulta no es comprarà un llibre juvenil, però d’alguna manera, com passa amb la lectura, va traspuar d’alguna forma”.

I si amb el Premi Joaquim Ruyra no n’hi havia hagut prou, el 1985 Pedra de tartera s’enduia el Premi Joan Crexells a la millor novel·la de l’any. Per a Barbal, aquell guardó va suposar “el veritable reconeixement”. L’autora també té clar, 40 anys després, que segurament no s’hauria dedicat a l’ofici d’escriptora si no hagués triomfat com ho va fer. "En rebre el premi vaig pensar, bé, doncs pots continuar escrivint", explica. Per a Barbal, la novel·la va ser "el llibre d’entrenament d’una persona que encara no ha experimentat amb les veus literàries ni amb les maneres d’escriure possibles".
 
Entre les moltes virtuts de Pedra de tartera, una de les més importants és la de trencar motlles. En primer lloc, amb la protagonista, la Conxa, una dona d’un petit poble del Pallars Sobirà que narra la seva vida en primera persona. La crítica va fixar-s’hi des del primer moment, qualificant-la de “Colometa rural”.

La comparació amb la protagonista d’una de les novel·les més importants de la literatura catalana, La plaça del Diamant, va suposar un altre gran motiu d’orgull per a Maria Barbal: “Em vaig quedar absolutament sorpresa i honorada, perquè la Mercè Rodoreda és una magnífica escriptora que jo admirava”.

Els punts en comú són evidents, tot i que en el moment d’escriure, Barbal no en fos conscient: “és una noia sola que té fills, que li maten el marit a la guerra, que és humil i que s’ha de refer d’alguna manera”. La història de la Conxa i la de la Colometa és la de milers i milers de famílies. D’altra banda, allò que les diferencia alhora és una altra de les claus de l’èxit: el Pallars.

«Jo escrivia del que coneixia i del que estimava; no hauria estat capaç de situar un argument sobre la guerra a Barcelona»

 

Trencant motlles

En aquest sentit, Barbal confessa que, també sense pretendre-ho, amb Pedra de tartera va contribuir a donar a conèixer com la Guerra Civil s’havia viscut en pobles xics de muntanya. El conflicte era encara un tema força tabú entre molta gent, també al Pallars. No seria fins dos anys després, l'any 1987, que Manel Gimeno publicaria un dels primers llibres on es parlava sobre aquells fets tràgics gràcies al testimoni de les persones que els van patir.

“Jo escrivia del que coneixia i del que estimava; no hauria estat capaç de situar un argument sobre la guerra a Barcelona”, exposa Maria Barbal. Precisament, la construcció del personatge i la narració en primera persona van ser dos altres elements que van sorprendre gratament la crítica: “El que més sobta de Pedra de tartera és que sigui una novel·la. Des de les primeres pàgines el lector se les heu amb unes memòries autèntiques”, afirmava la crítica. Ben al contrari. No eren unes memòries “d’una pagesa de més de 80 anys, sinó una prodigiosa invenció d’una novel·lista que tot just en té 30”, escrivia Pep Albanell a l’Avui.
 
Però, sense dubte, un dels elements que més va cridar l’atenció d’aquella novel·la va ser que estava escrita en pallarès. Quan li preguntem com van entomar-ho la crítica i els lectors, Maria Barbal riu: “hi va haver de tot, estranyesa, dificultat… sobretot va sorprendre l’ús del lèxic dialectal”. Recorda especialment que la paraula tartera era molt nova i poc coneguda a ciutat. “Sobretot la coneixien els excursionistes i pocs més”.

"La gent ja partia d'un nivell de català, sobretot literari, fluix. Si se li afegia mots dialectals, per a alguns lectors era una dificultat". Tanmateix, exposa que també va provocar “un interès cap al tema lingüístic”, especialment pels mots, no només del Pallars, sinó també del bloc nord-occidental. “Els catalans sempre hem tingut el nostre dèficit perquè no hem pogut gaudir sempre de la nostra tradició”, diu Barbal.

«Que estigués escrita en pallarès va causar estranyesa i dificultat, però també va sorprendre»

 
Després de dur la Conxa i el poble de Pallarès (Altron) a les llibreries d’arreu de Catalunya, Maria Barbal va continuar escrivint. L’any 1986 publicava La mort de Teresa, un recull de relats “molt modest” ambientat en terres pallareses. Més tard van arribar Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992), dos novel·les troncals dins del cicle del Pallars de l’autora.

Les han seguit Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003), País íntim (2005), Emma (2008), En la pell de l’altre (2014), A l’amic escocès (2019), Tàndem (2021), Al llac (2022), i enguany, quatre dècades després, la seva darrera novel·la, Peripècies (2025). Les novel·les i els nombrosos reconeixements, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Josep Pla, l’any 2021, parlen per si sols i donen fe de la trajectòria brillant de l’escriptora pallaresa.
 
Tanmateix, i potser com passa amb l’amor, la primera sempre acostuma a ser la més especial. “La tinc a dins meu; és una novel·la que encara ara em pot emocionar i que m'ho ha donat tot, sobretot el camí de continuar escrivint. És la més important sense dubte, sense comparativa possible”.
 

La novel·la pallaresa més universal

Pedra de tartera no només té un lloc especial al cor de Maria Barbal. La novel·la és tot un símbol al Pallars. Seria difícil trobar una llar pallaresa que no en tingui cap exemplar. Al mateix temps, s’ha guanyat el títol d’universal: ha estat traduïda ni més ni menys que a 18 idiomes, entre els quals l’anglès, l’alemany, el francès, l’italià, el suec, l’eslovè, l’àrab… “Ha estat una novel·la afortunada i això ha fet que anés més lluny del que mai hauria pogut ni tan sols somiar”.

«És una novel·la que encara ara em pot emocionar i que m'ho ha donat tot»

 
L'obra també ha transcendit el terreny prosaic i s’ha escapat de les pàgines de paper per arribar fins als escenaris amb una fidel adaptació estrenada al Teatre Nacional de Catalunya l’any 2011. “Si bé és una història que comença amb mi, amb la meva ingenuïtat per escriure una novel·la i presentar-la, hi ha molts elements que l’han fet universal dels quals jo no soc responsable”, sentencia Maria Barbal.

Si per a la Conxa Barcelona "és l’últim graó abans del cementiri", per a l’autora trempolina aquella Pedra plantada fa ja 40 anys és la primera d’una ampla i alta tartera que des d’aleshores no ha fet sinó créixer, elevant i situant Maria Barbal com l’escriptora pallaresa més important de tots els temps.
 
 Llegeix tots els reportatges de Pallars Digital a la secció Aixaldes

Altres notícies que et poden interessar