Ara que comencem a disputar els carrers i jardins als rosegadors, guineus, colobres, senglars i daines, ara que aixequen la veda i es poden abatre conills devastadors dels horts, ara que hem d’estar amatents a fer un gir de cintura de ballarí, atès que ens perilla la vida per l’envestida dels silenciosos patinets elèctrics, ara que guanyem altra vegada espai al defora, enyorarem els balcons?

Balcó, diuen, és paraula vinguda via Itàlia –balcone-, al seu torn heretada dels gots, que  tenien el mot balko, equivalent a  biga i també estrada de fusta, la qual es feia sobresortir de la façana. El mot “palco” té el mateix origen.

El balcó és antic, ja existia a Grècia i a la Itàlia de l’imperi romà. Ha coexistit amb la finestra, més modesta, i amb la tribuna, que no és altre que un balcó amb vidres als tres costats. Existeix també el balcó sense volum, que és una finestra amb barana, i té el nom de Balcó de Julieta. Quan jo era petit, les cases modestes -i encara se’n veuen als pobles rurals- no tenien balcons a les façanes. Jo vaig estrenar balcó al pis del carrer de la Democràcia de Lleida, als quatre anys, i m’hi passava llargues estones, tot i que era una sortida de projecció esquifida, una sola rajola de volada. Més tard, a la Rambla de Ferran, els nostres balcons foren espaiosos, hi cabien dues cadires i, una tercera, uns pams enretirada. Per als pisos de llarg passadís el balcó era oxigen pur.

Hom parlava de balcó a balcó, horitzontalment, les mestresses s’intercanviaven receptes de cuina i de vegades els balcons de cases veïnes eren tan prop que podies donar la mà a l’estadant de la casa del costat. Les mares sortien al balcó a cridar els fills i filles que jugaven al carrer. Al carrer de Lleida, quan jo era petit, es podia jugar.

Ara, amb el confinament, els balcons han estat escenari de gimnàstica, de jugar amb el gos, de mirar, de menjar, de, simplement, alterar la monotonia enervant dels espais tancats.  Hom ha endevinat més coses dels veïns de l’altre costat de carrer, o de la nostra mateixa línia de façana, que no havia sospitat mai abans. Si hi hagué la Finestra Indiscreta, el balcó li fa parella. Hem redescobert el balcó, tips de televisió i potser de teletreball. A les vuit del vespre hem sortit a aplaudir, a cridar, a cantar,  a onejar els braços cap a tot arreu, abraçant el món.

Potser el valorarem més, el balcó, d’ara endavant, hi tindrem les flors més ben ateses, i cada pam del seu espai ens portarà records de tots els colors de l’empresonament. El balcó fou un temps, per a nosaltres, un tast de la llibertat.