L'angoixa tatuada als ulls de la María Dolores quan recull al portal capsa d'aliments que cada 15 dies li porta Creu Roja. "Mai m'havia trobat en aquesta situació", confessa. Les cues silencioses de capcots a parròquies i menjadors socials a l'espera d'un mos. La por de l'Ismael i el Hamsa de veure's abocats per sempre més a viure al carrer. El foc que el tancament de Nissan ha calat als menjadors de milers de famílies obreres. El fil de veu de l'Emma explicant com de forma abrupta la família s'ha quedat sense cap ingrés. La desesperació amb què la Maria, víctima de violència masclista i acomiadada en plena epidèmia, truca portes per veure si se n'obre alguna. I els invisibles a ulls de l'administració, els que van arribar en pastera i que tenen la nevera buida però cusen mascaretes. 

L'ombra de la desigualtat i la pobresa és tan llarga que no es pot explicar només amb xifres. Té noms i cognoms, rostres, ànimes i patiment. No és conjuntural, és estructural. Però és arran de l'esclat d'una epidèmia que ha impactat sobre una societat precaritzada i que suma nous vulnerables quan es fa més profunda. Cau a plom una realitat que s'havia pretès obviar: la crisi del 2008 va venir per quedar-se. Mai va marxar perquè molts no van sortir-ne i molts d'altres van haver-se d'aferrar a un dia a dia amb peus de fang.

Un 10% de ciutadans milionaris a l'Estat concentra més riquesa que el 90% de la població. La "llibertat" que aquests dies reclamaven des de barris com el de Salamanca de Madrid és la condemna de milers a qui cap bandera els resol tenir un sostre i un plat a taula i, per tant, una vida digna. No volen ni sentir a parlar de pagar més impostos, que seria la millor contribució que podrien fer en nom de la llibertat col·lectiva i no només de la seva. La redistribució va d'això, de guanyar la llibertat de poder viure i no d'estar condemnat a sobreviure. Prou ho saben les xarxes d'entitats i de veïns que, desbordades, s'arromanguen per arribar allà on l'administració no ho fa i posen una mínima llum als racons més obscurs.

"No hi ha llibertat si no s'arriba a finals de mes", ha dit el vicepresident segon del govern espanyol, Pablo Iglesias. Aquesta filosofia és un diferencial indiscutible respecte les receptes que van pivotar en el rescat dels bancs. La renda aprovada és perfectible, perquè encara en queden fora col·lectius altament vulnerables com les persones migrades a les quals no se les permet regular la seva situació, però és un pas de gran calibre social. Neix amb el repte que no topi amb rigideses burocràtiques o amb la falta d'injecció de recursos, com ha passat amb la llei de dependència aprovada l'any 2006 o amb la renda garantida de ciutadania a Catalunya, que ha transitat al ralentí i de la mà de les protestes dels impulsors.

És probable que l'IMV sigui una de les principals empremtes que deixarà l'arribada de Podem a la Moncloa. S'ha hagut d'obrir pas a cops de colze enmig de la gestió d'una crisi sanitària plagada de dèficits i de tensions tant a la coalició de govern com amb les autonomies, que han vist la seva capacitat de decisió manllevada. També en un context d'una extrema dreta i una dreta extrema disposada a rebentar les costures de la democràcia per desgastar la Moncloa mentre, en paral·lel, la coalició de govern no té afermada la majoria d'esquerres.

La política està atrapada en les estridències dels insults, els cops de pit i l'aritmètica de risc mentre bona part de la ciutadania no té esma ni per mirar-s'ho i fer una simple ganyota. El més greu està fora dels hemicicles. Quan la María Dolores ha de triar entre comprar-se una crossa o pagar el lloguer, quan l'Emma canvia el peix fresc per les llenties per als seus fills perquè la butxaca no dona per més o quan l'Ismael i el Hamsa canvien la ruta i s'amaguen en una cantonada per la por a què els demanin els papers. "El tercer món -i, per tant, la pobresa- no és una realitat sinó una ideologia", deia Hannah Arendt. Acabar amb aquestes dicotomies vitals és una qüestió de llibertat.