Ni víctimes, ni armes ni organització coneguda. Dos anys després d'aquell 23 de setembre del 2019 en què ens llevàvem amb la detenció de 13 CDR acusats per terrorisme, el surrealisme i la desproporció policial i judicial continuen a l'espera d'un judici pel delicte més greu del codi penal: terrorisme. Entre sis i quinze anys de presó per un relat de fets que la mateixa Audiència Nacional va posar en qüestió quan va determinar l'"objectiva inexistència d'explosius" i que topen amb la paradoxa de ser uns acusats potencialment perillosos segons el jutge que, tanmateix, estan en llibertat. Els més crèduls en la justícia i els cossos policials no deuen donar crèdit. 

La perversió és absoluta i la banalització del concepte de terrorisme és especialment dolorosa quan s'equiparen els acusats en l'anomenada operació Judes amb delictes pels quals han estat condemnats els autors dels atemptats del 17 d'agost del 2017. Estem parlant d'això, del mateix tipus penal, una equiparació difícilment justificable fins i tot pels principals detractors de l'independentisme. El jutge Manuel García-Castellón, però, ha mantingut l'acusació tot aferrant-se a la reinterpretació del concepte de terrorisme -via laxitud del codi penal i l'aval acrític als informes policials i el dictat de la Fiscalia- que tan útil ha resultat per intentar atemorir allò que l'Estat entén com a dissidència. 

No és nou. Cargols d'Ikea considerats metralla en el cas de Nahuel, sabó explosiu en el cas Dixan o una captura de Google Maps que es converteix en un pla per atemptar contra la Guàrdia Civil en el cas de Tamara Carrasco, a qui la Fiscalia s'obstina en no deixar sortir de la teranyina judicial. Sumaris secrets que es filtren i que omplen grans portades i conquereixen els espais televisius i radiofònics, titulars que arrenquen de l'anonimat activistes oblidant el condicional, les suposicions o els presumptes. 

Tant se val si després arriben absolucions, demostració d'inconsistència o imputació de delictes menors. No hi ha reparació. Ni política ni judicial ni mediàtica i ni tan sols social quan aquells que han patit acaben caient en l'oblit. Però l'objectiu ja s'ha acomplert: erosionar, dissuadir, la por com a arma de control social. Que qualsevol s'ho pensi dues vegades abans de tornar a participar en una manifestació, en una protesta o en un tall de carretera. Que la paraula "terrorista" caigui a plom sobre la consciència de qui consideri que ha de sortir al carrer per defensar una causa que col·lisiona amb l'ordre establert. La desraó de les raons d'Estat. 

La pauta sobreviu, però es debilita a mesura que s'identifica, que es cartografia i que es posa en context. Si la justícia simulada és la pitjor de les injustícies, els taquígrafs periodístics han de ser el baluard contra la desmemòria. Els 13 acusats de l'Operació Judes arribaran a judici previsiblement en els pròxims mesos mentre, en paral·lel -potser res és casualitat- el Govern intenta una negociació amb la Moncloa per abordar el conflicte polític. L'excepcionalitat es perpetua sense fre de la mà dels que sí que són autèntics Judes de la democràcia.