En aquests temps en què els arguments simplistes i emocionals s'imposen a la racionalitat és d'alt risc afrontar determinats debats complexos sense que els uns o els altres et llancin les set plagues d'Egipte. Més enllà, però, de posicionaments interessats o de part, la tasca periodística passa per fiscalitzar els càrrecs públics i desentrellar què hi ha darrere dels seus discursos públics, per molt ben travats que estiguin i per molt convincents que puguin resultar per a una part de la ciutadania que hi mostra proximitat ideològica.

El cas que afecta Laura Borràs és un exemple de com la teranyina emocional fruit de les dures condemnes als líders del procés enterboleix l'anàlisi reposada de la situació. La "persecució política" denunciada per Borràs no esborra una realitat: la Sindicatura de Comptes, els membres dels quals són escollits per una majoria qualificada del Parlament de Catalunya, ha conclòs per unanimitat que la dirigent de JxCat va fraccionar contractes durant la seva etapa al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes. El seu informe detecta una acumulació il·legal d'adjudicacions menors a un amic seu que en aquests moments està condemnat a cinc anys de presó per un cas de narcotràfic. La investigació, iniciada pels Mossos d'Esquadra, està ara en mans del Tribunal Suprem, que la vol jutjar per aquests fets i per uns correus electrònics que la incriminen però que ella no reconeix. El cas només és en mans del Suprem perquè Borràs és aforada en tant que diputada al Congrés.

L'exposició de fets és aquesta i, per pulcritud democràtica, ha de ser aclarit si es va produir una conducta irregular o no, de la mateixa manera que hauria de passar amb qualsevol dirigent polític. Si Borràs nega els fets, és lògic i legítim que dissenyi la seva estratègia de defensa. Altra cosa és que argumenti que això li passa pel mateix motiu pel qual els líders independentistes estan a la presó o a l'exili. Ser independentista, com ser partidari de la unitat d'Espanya o federalista, no eximeix d'assumir les responsabilitats que corresponguin per les accions que es puguin haver realitzat.

L'exigència d'exemplaritat és extensible a tothom, i que l'independentisme estigui en l'ull de l'huracà policial, judicial, polític i mediàtic no exculpa ningú dels seus actes o, en tot cas, de l'obligatorietat de retre comptes. És comprensible que Borràs consideri que no pot tenir un judici just si el seu cas l'ha de dirimir el Tribunal Suprem, el mateix que ha condemnat a penes de presó d'entre 13 i 9 anys als líders del procés en base a uns delictes abastament qüestionats des del món jurídic i edificats sobre informes policials matussers atesos pels jutges i fiscals més polititzats. Precisament per això, el més lògic seria que busqués la manera d'esquivar-lo.

El suplicatori prosperarà al marge de què votin al Congrés ERC i la CUP, amb la qual cosa, en termes pràctics, situar la pressió sobre les dues formacions no canviarà res més enllà d'obrir un nou episodi de tensió política entre independentistes. Deixar l'escó seria, en aquest cas, la sortida de Borràs per poder ser jutjada per un tribunal ordinari i aspirar a un judici just que determini si la seva conducta al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes és motiu o no de sanció. Fins i tot en el cas que consideri que la seva situació és profundament injusta per desproporcionada, tot responsable polític ha de ser conscient que un espai no pot quedar supeditat a la situació i els clarobscurs d'una sola persona. Menys encara quan s'està convençut que hi ha tantes temptacions de desacreditar-lo.

Hi ha gestos de generositat que després potser poden demostrar-se injustos. Però també hi ha gestos d'individualisme i d'instrumentalització que poden tacar de forma irreversible una causa política legítima. Davant del dubte, només hi cap l'exemplaritat. Sabem que l'oasi català mai va existir i també que l'Estat té greus dificultats per pair la dissidència política. Precisament per això, la societat mereix currículums immaculats.