Les 23 persones més riques d'Espanya han vist en els últims tres mesos com la seva riquesa s'incrementava en 20.000 milions d'euros, segons el darrer informe sobre pobresa i desigualtat de l'ONG Intermón Oxfam. En plena pandèmia, mentre de la nit al dia milers de ciutadans s'han vist a l'atur, s'han quedat de forma abrupta sense ingressos i han hagut de fer cua als serveis socials i a les entitats per garantir-se un plat a taula, les grans fortunes han seguit fent negoci.

Es constata una trista realitat que no és fortuïta, sinó ideològica: les crisis donen per resultat que els rics siguin més rics i els pobres més pobres. El propi Banc d'Espanya reconeix que de la crisi del 2008 el 10% de la població més adinerada va augmentar en un 10% la seva riquesa neta. Per contra, la pobresa estructural se situa en un 21%, una radiografia que s'agreuja ara amb la fràgil situació sobrevinguda amb la qual s'han trobat milers de famílies. 

No és una qüestió astral, és profundament política. Es tracta de decidir qui paga les factures quan el sistema fa fallida. La de la crisi del 2008 ha quedat clar sobre qui va recaure. La recepta de l'austeritat es va traduir en una devaluació salarial i en un deteriorament dels serveis públics. En definitiva, en una societat precaritzada resignada a aspirar a poc més que a arribar a finals de mes. Les setmanes que venen seran crucials per determinar a les mans de qui recau la factura d'aquesta nova crisi i el debat sobre l'impost a les grans fortunes serà un símptoma de si hi ha voluntat política de tocar la butxaca de la minoria del poder.  

La lletra petita dels fons europeus tindrà un paper cabdal per determinar el segell de la legislatura espanyola, si hi haurà un autèntic rescat social o bé si després d'una gran inversió per reflotar mínimament tornaran les tisorades. Les declaracions de l'alt representant de la Unió Europea el passat dimarts no són precisament molt encoratjadores. Va advertir que aquests ajuts no serien "un xec en blanc" i que tindrien condicions. Veurem quin és el preu. Però a l'espera d'aquesta batalla que s'ha de lliurar a escala europea aquest mes de juliol, la gran incògnita és si, més enllà del desemborsament conjuntural sense precedents per intentar preservar llocs de treball, l'Estat afrontarà la gran assignatura pendent de la reforma fiscal. L'ingrés mínim vital serà una de les principals empremtes que deixarà l'arribada de Podem a la Moncloa, però la qüestió és si se'n sortirà o no a l'hora de garantir, de la mà del PSOE, la filosofia que diu que paguin més els que més tenen. 

Que Espanya tingui una pressió fiscal per sota de la mitjana de la zona euro -quasi sis punts menys- suposa 59.000 milions d'euros menys de recaptació per a les arques públiques, segons calcula el sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha). L'elusió de les grans fortunes i el frau fiscal en tenen bona part de la responsabilitat, així com la manca d'un sistema progressiu, la baixa recaptació en l'impost de societats i les altes bonificacions autonòmiques en l'impost de patrimoni i en el de successions i donacions. Un exemple clar: segons l'Agència Tributària, només un terç del multimilionaris d'Espanya paguen l'impost de patrimoni. A la Comunitat de Madrid no paguen ni un sol euro per aquest concepte. I una dada més: segons un estudi dels experts de Funcas de l'any 2018, l'economia submergida té un cost que ronda els 70.000 milions d'euros per a les arques públiques. 

Si la radiografia de dades és esfereïdora, encara ho és més que totes aquestes xifres tenen al darrere noms i cognoms que suporten sobre les seves esquenes una desigualtat imposada i sostinguda per apuntalar la riquesa d'uns pocs. Europa serà determinant, sí, però el marge d'actuació també està a la Moncloa.