"Qui vulgui assegurar la seva pròpia llibertat, ha de protegir fins i tot al seu enemic de l'opressió, perquè si viola aquest deure, estableix un precedent que se li girarà en contra", va dir Thomas Paine, polític nord-americà promotor del liberalisme i la democràcia. Tres segles després, realment frega el surrealisme que calgui recordar que a l'adversari polític se l'ha de confrontar a les urnes i no a través de mètodes espuris. Els presumptes casos d'espionatge polític que The Guardian i El País estan revelant haurien de fer saltar les alarmes de tot partit defensor de l'estat de dret.

Reaccionar d'una manera o altra en funció del projecte polític del perjudicat és un termòmetre de fins a quin punt s'és garant de la llibertat ideològica, recollida a l'article 16 de la Constitució espanyola. Certament, tot i que els indicis apunten a una mateixa direcció, no hi ha a hores d'ara proves concloents que certifiquin que és l'estat espanyol o els seus serveis secrets qui està darrere de l'espionatge de dirigents com Roger Torrent, Ernest Maragall o Anna Gabriel. Sí que s'ha constatat que disposen del mateix programa d'espionatge, però la responsabilitat periodística exigeix ser curosos amb la informació de la qual es disposa, actuar amb prudència i mantenir obertes totes les hipòtesis, per molt inversemblants que algunes puguin semblar. A l'espera de com es desenvolupa la investigació, el que és incomprensible des d'un punt de vista democràtic és que la reacció de partits estatals com el PSOE no hagi estat la de la condemna rotunda a aquesta pràctica.

Que despatxin el cas amb un "no en tenim constància" no és desmentir l'espionatge i és menystenir la gravetat que suposa que, en un estat constituït com a democràcia, pugui succeir una persecució d'aquest tipus. Perquè fins i tot en el cas de "no tenir-ne constància", la defensa activa de la democràcia obliga, com a mínim, a dues reaccions. La primera, la de solidaritat amb els perjudicats i denúncia d'aquesta pràctica fora de la legalitat. La segona, el compromís d'activar, amb la implicació de la pròpia Moncloa, tots els mecanismes que estiguin a l'abast per determinar si això ha passat o no a casa teva. Tot el que no sigui una resposta d'aquestes característiques, l'únic que farà és augmentar les suspicàcies i multiplicar els riscos que l'assumpte pugui passar per sobre de qualsevol govern com una piconadora.

Si una cosa ha quedat constatada és que, tota pudor que provingui dels conductes per on s'escolen les immundícies d'un Estat, o es combat o et pot acabar esquitxant. La realitat de les darreres dècades obliga a fer memòria. A recordar que s'han creat mecanismes excepcionals que, aprofitant les estructures de l'Estat i en nom d'una pretesa seguretat de la ciutadania, han acabat sent utilitzats per desgastar a qui és considerat com una amenaça per a l'statu quo. De vegades amb la connivència del govern de torn. De vegades, fins i tot, sense ella. Independentisme, esquerra rupturista, moviments socials, anarquisme, feminisme o immigració han estat durant dècades en el punt de mira de la minoria de poder, d'un estat que opera a les bambolines del mateix Estat. "Els governs canvien, però la policia queda", deia un personatge de la pel·lícula de Costas Gavras Estat de Setge.

Amb l'argument de la lluita contra el terrorisme, s'ha anat laminant la democràcia. "En la lluita contra el terrorisme, hi ha coses que no s'han de fer. Si es fan, no s'han de dir. Si es diuen, s'han de negar", va deixar dit el general de la Guàrdia Civil José Antonio Sáenz de Santamaría en el seu intent de dinamitar l'omertá. El periodista Xavier Vinader recordava fa poc més de cinc anys, just abans de la seva pèrdua irreparable, que amb la Transició les clavegueres de l'Estat "no es van netejar mai". Ho coneixia de primera mà perquè, malgrat tots els riscos personals, es va posar el casc d'espeleòleg per baixar a veure què hi havia allà baix i denunciar-ho.

Pot ser que un Estat, i no és exclusiu de l'espanyol, es defensi des de les clavegueres, però que ningú pretenguin colar-nos que aquesta raó respon a una lògica democràtica. I amb això no hi ha terme mig: o es defensa o s'hi està activament i radicalment en contra. Callar, atorga, et consti o no et consti.